Call us toll free:
Top notch Multipurpose WordPress Theme!
Call us toll free:

Itineràncies Visibles


Itineràncies Visibles, més que una exposició fotogràfica itinerant, és la visualització d’això que sembla intangible: les motivacions de les persones que migren. Des de l’inici del projecte ens vam plantejar amb el grup de joves de 4t de l’ESO de FEDAC Sant Andreu preguntes d’identitat com d’on venim?, per quin motiu hem arribat aquí?, i, anant més enrere en la història, com van arribar els nostres ancestres aquí?, o, pensant en el futur, quins serien els motius que ens impulsarien a marxar d’aquí, a qualsevol altre indret?

Amb aquests qüestionaments, busquem sensibilitzar a la societat sobre el fet que tots som migrants o podríem ser-ho i recordar que vivim en una ciutat molt diversa culturalment. És important potenciar l’esperit crític de la societat davant el món que ens envolta, per lluitar contra els estereotips discriminatoris envers les persones migrades i refugiades.

Aquest projecte compta amb la participació de la fotoperiodista Eva Parey, encarregada de treballar l’expressió artística dels i les joves a través de la fotografia. A més d’ensenyar al grup tècniques de fotografia, la fotògrafa va compartir la seva experiència com reportera, vivint al mig de la guerra o la fam. A més a més, Itineràncies Visibles té una component de recerca sobre els antecedents familiars, que treballem en grup, i sobre què s’amaga darrere de paraules com moviments migratoris o persones refugiades.

Amb l’exposició de fotos i el recull d’històries de migració i refugi, busquem reforçar valors tan importants com l’empatia per l’altre i la solidaritat, a més de reafirmar que en Barcelona coexisteixen moltes identitats per descobrir. Aquesta primera edició de les Itineràncies Visibles va tenir lloc a l’Ateneu L’Harmonia, i la inauguració vam comptar amb el grup d’alumnes/artistes i les seves famílies per explicar la seva obra. Finalment, vam convidar el públic a un col·loqui amb Fátima Ahmed, de l’Associació Cultural Diàlegs de Dona del Raval i Yezid Arteta, de l’Escola de Pau de la UAB, expert en el conflicte armat colombià.

La Cruïlla Comuna


L’any 2009 va néixer La Cruïlla Comuna, una iniciativa que l’Associació Cultural elParlante volia desenvolupar en Barcelona per reflexionar i discutir sobre les relacions nord i sud. Es tractava de crear un projecte d’educació mediàtica, realitzat amb joves de secundària que, a través del debat, la crítica televisiva i la interacció positiva, fomentés la construcció d’una mirada i una actitud inclusiva i respectuosa sobre la immigració i la diversitat cultural.

S’ha comprovat, a través de diversos estudis que el discurs hegemònic dels mitjans de comunicació de massa perpètua els rumors, prejudicis i estereotips sobre les persones migrades. És per això que, durant el procés de debat, crítica i construcció del discurs, es graven les intervencions dels i les alumnes, per veure l’evolució del grup i fer un vídeo que documenti l’experiència.  Amb la presentació final d’aquest relat audiovisual del procés, busquem generar nous debats dins de l’escola, a casa i també a les xarxes socials.

Els darrers anys el projecte va créixer molt, vam anar a altres municipis de la província de Barcelona, i vam introduir temàtiques d’actualitat com l’arribada dels refugiats, les guerres que es lliuren al món, el racisme, el masclisme o les identitats de gènere, tot des d’una perspectiva interseccional que omple la nostra perspectiva de treball.

Si vols portar La Cruïlla Comuna a una Escola, Institut, Biblioteca, Centre Cívic o a l’entitat amb la qual treballes, pots posar-te en contacte amb nosaltres o sol·licitar l’activitat subvencionada mitjançant el Catàleg d’Activitats Antirumors.

Entrevista a Pol Galofre: Imaginaris i Representacions LGTBIQ


Per a parlar d’imaginaris i representacions LGTBIQ en els mitjans i altres aspectes de la imatge, hem convidat a Pol Galofre, activista i sonidista especialitzat en cinema documental, vinculat a la lluita trans i feminista de Barcelona. El seu projecte Cultura Trans busca promoure nous referents i discursos que transformen l’imaginari col·lectiu sobre allò trans. El Pol ha co-editat el llibre Políticas Trans- Una Antología de Textos desde los Estudios Trans i col·labora habitualment amb La Bonne, Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

e.P.- EN UNA ENTREVISTA COMENTAVES QUE “VIVIM EN UN MÓN MOLT VISUAL”. ENTEC QUE NO NOMÉS PER LES IMATGES QUE ENS EXPLIQUEN EL MÓN, SI NO TAMBÉ POR AQUELLES QUE BUSQUEN ESTANDARITZAR ELS NOSTRES ROLS. QUIN SÓN AQUESTS ESTEREOTIPS AL VOLTANT DE LA CONSTRUCCIÓ HOME-DONA QUE ENS IMPEDEIXEN ENTENDRE QUE EL GÈNERE ÉS UN TEMA MÉS COMPLEX QUE VA MÉS ENLLÀ DEL SEXE BIOLÒGIC? 

PG.- No sé si només es tracta d’imatges que intenten estandaritzar els nostres rols, sinó que potser formem part d’un sistema que es retroalimenta. És com un peix que es mossega la cua: els productes que consumim estan dirigits a homes o a dones, no perquè el món estigui dividit en dos i tinguem gustos o necessitats oposades – crec que amb una mica de visió global és obvi que els gustos són totalment temporals i culturals – sinó perquè ens han ensenyat a tenir-los així.

Això ho veiem des de les joguines per a infants, passant per les maquinetes d’afaitar roses o blaves en comptes de grogues, taronges o verdes, fins a diferents models de cotxes. Hi ha cotxes pensats “per a dones” i cotxes pensats “per a homes”. Normalment els primers acostumen a ser més petits i manejables i els segons grans, ràpids i amb molta potència, que no deixa de ser una altra manera d’explicar i reafirmar que les dones ocupen menys espai a la societat que els homes.

Algunes coses ja estan canviant, perquè els discursos sobre la construcció social del gènere interessen avui dia a un percentatge més alt de població, cosa que es tradueix, per exemple, en què moltes marques de roba tinguin col·leccions “unisex”. Jo no sé fins a quin punt aquestes col·leccions no són una trampa d’aquest sistema tan ben muntat que tenim i que s’autoregula perfectament. Moltes d’aquestes peces de roba responen a una noció d’allò androgen que fa referència a la masculinitat. Trobo a faltar col·leccions unisex amb faldilles, vestits, escot o peces híbrides.

Tot això pot semblar superflu, en el fons només parlem de productes de consum, però si és un aspecte que tenim tan absolutament marcat, entenc que per a molta gent pugui ser difícil pensar que hi ha alguna cosa més. No només em refereixo a expressions o identitats de gènere que surten del binomi home-dona, sinó directament pensar que pugui haver altres maneres de ser dona o home.

eP.- CONTINUEM PARLANT D’IMATGES. QUINS SÓN ELS ESTEREOTIPS QUE EXISTEIXEN SOBRE LES DIFERENTS IDENTITATS QUE CONFORMEN EL COL·LECTIU LGTBIQ?

P.G.- Crec que és fascinant la història recent de les vivències LGTBIQ i com ha canviat la seva representació en els mitjans d’Europa i els Estats Units. És fascinant perquè primer vam viure un canvi de paradigma en el que allò gai va passar de la marginalitat més absoluta als anys 70 a ser una orientació sexual aparentment acceptada. Ho veiem reflexat en series de prime-time com Modern Family, en la que una de les parts de la família és una parella d’homes homosexuals amb una filla adoptada. El mateix li està passant a la transsexualitat, que sembla que ara ha captat l’interès de molts canals i productores. No és un fet aïllat, crec que a nivell global l’interès per temes de gènere i relacionats amb el feminisme s’està expandint, i la experiència trans és molt interessant dins d’aquest context.

El que trobo més interessant d’aquests dos processos de centralització d’experiències abans marginades és pensar quines experiències de l’homosexualitat s’han quedat fora de nou i quines experiències dins de la transsexualitat es queden fora ara mateix. Per evidenciar-ho, és interessant fer-se algunes preguntes: Com és que la imatge de l’homosexualitat segueix sent la de dos homes i no la de dues dones? Per què, curiosament, en aquest cas tornen a estar els homes sobre-representats? Quin tipus de d’home gai està representada? Quanta pluma té? Com és la seva masculinitat? Com és la seva expressió de gènere? Les persones trans que veiem als mitjans, quin tipus de relats tenen? Són tots semblants? Quin tipus d’homes i de dones són? Hi ha alguna d’aquestes representacions de gent que no s’identifiqui com home o dona? Quins tipus de processos fan?  

Queda clar que en aquest procés d’assimilació hem oblidat molta gent pel camí. Els maricas, las marimachos, les bolleras que decideixen tenir criatures amb el seu amic marica i criar-los juntes, les locas, les crip, les negres, les persones no-binàries, les persones trans visibles que no volen o no poden encaixar en la idea de “dona o d’home” de la societat. Les putes, els sudakas, les de l’islam queer… En definitiva: aquelles que molesten continuen estan fora.

eP.- DIUS QUE “EL QUE HEM DE FER ÉS GENERAR POC A POC (…) AQUELLS IMAGINARIS, PER A QUE LA NOSTRA CULTURA MUTI PROGRESIVAMENT FINS QUE HI HAGI ESPAI PER A ELLS”.  PARLEM DE CASOS A ESPANYA I CATALUNYA COM MERLÍ, ORGIINAL DE TV3, DOBLADA AL CASTELLÀ PER LA SEXTA I QUE ARA TAMBÉ S’EMET A NETFLIX. ES VA DIR EN EL SEU MOMENT QUE EN BRUNO (PROTAGONISTA) ES VA CARREGAR L'”HETERONORMATIVITAT” DE LA SERIE. QUÈ EN PENSES? ÉS EL CAS MÉS REPRESENTATIU DEL PANORAMA ESPANYOL?  CONEIXES ALGUN ALTRE CAS?

PG.- Sí, el que hem de fer és reprendre aquest espai per a ampliar el marc de possibilitats d’existència. Concretament Merlí no crec que estigui fent aquesta feina. La sèrie ha estat àmpliament criticada pel feminisme català, fet que han ignorat guionistes i productors. Els personatges femenins segueixen sense tenir pràcticament cap arc argumental més que per acompanyar als nois protagonistes. En dues temporades de la sèrie, no han parlat a classe de cap filòsofa o pensadora dona. Cap. Ni Beauvoir, ni Haraway, ni Anzaldúa, ni Davis… Un dia van decidir fer un capítol sobre transsexualitat (seguint el filó de Transparent) i van parlar de Judith Butler.

El masclisme a Merlí és subtil perquè per a qui no té l’ull posat, passa desapercebut. És subtil perquè parlen de sexualitat i homosexualitat obertament, però és flagrant en el tracte que donen a les dones. Potser allò més preocupant de Merlí és que ho segueixi tanta gent i ningú s’hagi escandalitzat. Igual que no ens escandalitzem quan el cartell de 500 artistes del Viñarock només 3 siguin dones. El masclisme és present a tot arreu i sense desmuntar el masclisme no podem desmuntar cap heteronorma, ja que formen part d’aquest.

eP.- POTSER LES SERIES ESTAN ACONSEGUINT APROPAR-SE A LES SENSIBILITATS D’UN PÚBLIC CADA COP MÉS EXIGENT. POTSER A LA TELEVISIÓ DE PAGAMENT I ALS MITJANS ALTERNATIUS S’HA CREAT UN ESPECTRE MÉS AMPLI DE REPRESENTACIONS LGTB AMB SÈRIES COM TRANSPARENT, PERÒ TAMBÉ AMB ALTRES COM ORANGE IS THE NEW BLACK O SENSE8.  COM SÓN LES HISTÒRIES I ELS PERSONATGES QUE CONFORMEN AQUESTES NOVES REPRESENTACIONS? EN QUÈ HAN MILLORAT AQUESTES FICCIONS?

PG.- Les tres sèries que comentes han suposat un canvi radical en la representació d’allò trans al món audiovisual. Fins ara normalment les persones trans apareixen en sèries i pel·lícules per a enganyar als homes, per a ser assassines en sèrie o per a mostrar una vegada i una altra que en realitat aquest exterior femení que es posen no és més que una màscara que sempre acaba caient.

El que diferencia a Sense8, Orange i Transparent és que les persones trans reals apareixen a la pantalla i també al darrera. Transparent està basat en la història real de la seva creadora. Entre els actors i actrius hi ha moltíssims que són trans, l’equip de guionistes compta amb persones trans amb assessors trans, hi ha directors de capítols trans, etc.  Sense8 la dirigeixen les germanes Wachowski i el personatge trans (representat per una actriu trans) va molt més enllà de ser trans, no és l’única característica. A Orange el personatge de Sofia va ser tot un canvi, tot i que la seva història continuï girant completament al voltant del trànsit. Va ser el descobriment de la meravellosa Laverne Cox, que de fet apareix en Doubt, una nova sèrie, interpretant a un personatge que en principi no estava pensat que fos trans.

Aquests personatges han aconseguit trencar amb el arquetips que sempre requeien sobre les persones trans. Tenir gent trans permeant totes les capes de la producció ha omplert els seus personatges trans de matisos, de contradiccions, de realitat.

eP.- EN ALGUNA OCASIÓ HAS DIT QUE “ALLÒ TRANS NO DEIXA DE SER UNA FORMA MOLT VISIBLE DE MODIFICACIONS CORPORALS” GENS DIFERENT DEL QUE FAN HOMES I DONES AMB LA CIRUGIA ESTÈTICA, O ELS ESPORTISTES QUE PRENEN HORMONES DE CREIXEMENT I TANTES ALTRES TRANSFORMACIONS A LES QUE ENS SOTMETEM LES PERSONES PER A CANVIAR D’ASPECTE. COM AFRONTA EL DISCURS MEDIÀTIC AQUESTES QÜESTIONS RESPECTE AL TEMA DELS DISPOSITIUS MÈDICS I FARMACÈUTICS DE PERSONES TRANS? S’INCLOUEN AQUESTS CONFLICTES DINS LES NARRATIVES?

La forma que tenim d’entendre els processos trans d’avui dia és una invenció de la medicina moderna i de la capacitat d’aquesta de modificar els cossos. Modificar-los completament, perquè en aquesta nova forma d’entendre els processos trans, el concepte del “cos equivocat” és central i respon a les pressions de gènere que rep absolutament tothom, no només les persones trans. El sistema ens explica que els homes han de ser d’una manera i les dones d’una altra. Les persones trans que busquen confirmar aquests models són més visibles perquè tenen un recorregut més llarg, però en aquesta lluita hi som totes.

Avui dia, en moltíssims casos, quan una persona transita, no ho fa només per a canviar el seu gènere, sinó que aprofita per a convertir-se en una millor versió de si mateixa. Un exemple molt visible és Caitlyn Jenner, que no només va transitar a dona, sinó que es va arreglar el cos sencer per a transitar 20 anys enrere. Un altre exemple d’això són els “packs d’operacions” que ofereixen molts cirurgians. Et fan una mastectomia i de passada t’afegim uns pectorals per a que sembli que vas al gimnàs. O t’afegeixen una liposucció, o uns bons abdominals. A més a més del número desproporcionat d’operacions que s’ofereixen per a les dones trans, en relació als homes trans. Perquè ser home i dona ja no és només això, és respondre a totes les pressions que s’exerceixen sobre els conceptes “home i dona”. Caitlyn Jenner va treure’s 20 anys de sobre. Normalment les dones ho fan paulatinament i Jenner ho va fer tot en 6 mesos.

L’objectiu col·lectiu inconscient de tot això és el de, a llarg termini, passar desapercebuts i no ser mai reconeguts com a trans, tenir els millors tractaments mèdics per a qui mai ningú se n’adoni i ser simplement homes i dones, res més. I jo em torno a preguntar: què està passant amb la gent que habita als marges? I totes aquelles persones que no s’identifiquen ni com a homes ni com a dones? Estem obrint camí o estem limitant possibilitats corporals? Per què continuem alimentant el relat del cos equivocat en comptes d’intentar ampliar les possibilitats de cossos habitables? Per què no alimentem l’orgull de ser trans i tenir cossos trans per a què amb el temps ser reconeguda com a persona trans al carrer sigui un motiu d’orgull i no de por?

Pol Galofre @Polgos 

Entrevista: Ana Cecilia Cervantes

L’experiència: Això no ven!


Què tenen en comú el Reggaeton i l’Heterosexualitat Normativa? D’això parlem al nou vídeo Això no ven vam realitzar pel projecte Desmuntatòpics 2017 amb El Consell de Nois i Noies de L’Hospitalet. Raquel Rei, activista i realitzadora de documentals amb perspectiva de gènere, és ara l’encarregada de l’àrea audiovisual de elParlante. Parlem amb ella per a conèixer els aspectes més interessants d’aquesta nova edició. Sense spoilers!

El tema.- El grup va decidir que, abans de treballar amb nosaltres, havíem de fer un brainstorming per a escollir els temes que volíem tractar. Així va sorgir la idea de desmuntar els estereotips de gènere, un tema de apareix cada vegada amb més força entre els grups de joves dels barris i zones on treballem habitualment. En aquest cas, l’objectiu va quedar clar des del primer taller: la seva idea era desmuntar el discurs sobre “la presumpció d’heterosexualitat” en la societat actual. Per a Raquel aquest era l’escenari idoni per a compartir la seva experiència i coneixement sobre els estereotips que ella mateixa tracta en els seus relats documentals. Com passa habitualment, es va trobar que més enllà de la teoria i el debat mediàtic, “estaven més interessats i interessades en la història que volien explicar”.

La música.- Quan, entre totes i tots, van decidir que l’argument havia de desenvolupar-se dins d’un univers heteronormatiu es van generar alguns debats entorn del sistema heteropatriarcal, fonamentat en la “cosificació” dels cossos de les dones i el reforç de la masculinitat. Una part del grup creia que el Reggaeton era el context ideal, ja que l’imaginari del reggeatonero és el d’un home jove, guapo i heterosexual rodejat de moltes noies. La iidea del curtmetratge era precisament aquesta, “trencar els estereotips i tabús que existeixen sobre la música llatina”, tot i que en el mateix grup hi havia algunes persones que afirmaven que el Reggaeton es música “mata-neurones”.  Aquests projectes ens fan pensar i analitzar quina és la nostra feina com a educadores en el moment que detectem certes actituds en el grup en el moment de prendre decisions importants en el projecte. Som nosaltres qui hem d’aconseguir que qualsevol debat enriqueixi el procés en lloc d’arruïnar-lo.  

Protagonistes.-  Quan va arribar el moment d’escollir qui serien els  o les  protagonistes del curt, van sorgir nous debats, ja que una de les escenes proposades pel grup era un petó d’alliberament al final del curt. “En aquell moment”, explica la Raquel, “va succeir una cosa interessant: mentre a les noies no els importava donar-se un petó entre elles, als nois la situació els incomodava”. Es van haver de prendre decisions narratives en aquell moment i el plantejament que es va fer va ser si era fonamental donar-se un petó al final per fer entendre l’argument. La resposta era clara, no era necessari. Des d’un principi s’havia plantejat que els protagonistes fossin dos nois i una noia reggeatoneros i així es va fer el càsting. “La competència era dura”, recorda la Raquel, “perquè tot el grup votava a qui considerava que ho faria millor. Hi va haver un moment força complicat perquè el rol de la protagonista estava 50/50 entre dues noies”. Però, el resultat es va sotmetre a una nova votació, així que amb el càsting acabat, només quedava llançar-se a l’aventura de gravar.

Sabem que amb cinc sessions i un curt, la incidència sobre el grup no és molt gran per una qüestió de temps, però estem segures que es quedaran rumiant els temes debatuts. A la fi, totes estem travessades per un sistema heteronormatiu que fustiga les dissidències, i trencar amb la norma no és més que intentar canviar el món, com diu la Raquel, encara que sigui amb un petit curtmetratge, com és “Això no ven”.

Recorda, pots veure tots els nostres vídeos i rebre les notificacions de les estrenes fent la subscripció al nostre Canal de Youtube de elParlante.

Et fem una proposta: Atreveix-te!


Atreveix-te a estimar a qui tu vols estimar i no a qui se suposa que has d’estimar!

L’estiu de 2015 vam donar un gir particular a la feina de l’Edu-comunicació. Després d’haver participat en una formació de l’Associació Candela per a involucrar la perspectiva de gènere als nostres projectes i, al mateix temps, va sorgir la idea de realitzar un vídeo participatiu a Sant Andreu de Palomar, on el grup de joves va decidir explicar en un curt de ficció els estereotips que tenim sobre l’amor.

Sens dubte va ser una oportunitat fantàstica per desenvolupar per primera vegada tot allò que havíem treballat en els tallers amb les companyes de Candela. Així va sorgir Atreveix-te, una iniciativa de les Escoles FEDAC per a fer vídeo participatiu amb set joves del barri que es van apuntar al Casal d’Estiu Artístic d’aquell any.

Natàlia R.Martí, periodista i educomunicadora de elParlante va ser la coordinadora del projecte i explica que, tot  i que abans de començar el casal es va plantejar al grup participant diferents temàtiques socials, el grupo va escollir les relacions amoroses i els seus estereotips. Dit i fet!

El marge de temps era força limitat: disposaven d’una setmana per a perfilar la història, els personatges, escriure el guió, fer el càsting, assajar i gravar. En aquest sentit, la Natàlia reconeix que la primera sessió va ser clau per l’èxit del projecte: “vam veure peces audiovisuals d’on van sorgir debats al voltant de les relacions amoroses i l’heteronormativitat imposada. A partir d’aquestes premisses vam treballar el guió”. A través de la crítica mediàtica sorgeixen emocions i històries personals. Ella recorda que “es van sentir molt identificats i identificades amb el tema de l’expressió de gènere

Es tractava d’explicar creuaments de sentiments d’un mateix grup i parlar del tema des de dues perspectives diferents: la preferència sexual i l’expressió de gènere. La idea del vídeo estava decidida, només s’havien d’escollir els perfils dels personatges i els estereotips que marcarien la història.

“El grup va decidir tractar les diferents idees de masculinitat hegemònica que existeixen i com podrien desmuntar aquests conceptes”, ens explica la Natàlia. Per aquest motiu, el grup va escollir que el protagonista fos un noi. La resta va ser molt ràpid: un càsting, un parell de dies de rodatge i fins i tot una gala de presentació teatralitzada. La Natàlia insisteix en què amb un grup de treball tan compacte, decidit i que ha participat des del moment de la definició del projecte és molt fàcil treballar. No volem explicar-te més detalls, volem que ho vegis!

Projecte Nusos: Teixint xarxes d’aliances

by elparlante in Sin categoría Comments: 0

Nusos és una trobada entre perifèries, on activistes, associacions i col·lectius es reuneixen per a dialogar i analitzar les violències horitzontals en els moviments socials. La inquietud de treballar aquests temes sorgeixen, com expressa Brigitte Vasallo, la seva principal organitzadora, de comentaris i actituds de persones que, parlant des de la seva experiència en la marginalitat, acaben discriminant a altres col·lectius igualment discriminats. La idea, tal i com planteja Pol Galofre, és apropar postures, teixir vincles i generar un clima den respecte des de la diferència.

Durant les primeres jornades Nusos, realitzades el 3 i 4 d’abril, va haver testimonis, debats, dinàmiques, teatre fòrum i moltes propostes per apropar els diversos discursos reunits. Entre ells hi havia el Pensament Decolonial, el Racisme, la Islamofòbia, el Bullying, el moviment LGTBI i el Feminisme. L’objectiu era reunir persones i entitats de moviments socials molt diferents amb la finalitat de teixir xarxes i crear aliances que enforteixin tots els discursos, y naturalment gaudir de totes les expressions artístiques i culturals que es varen presentar a la cloenda de l’esdeveniment.

elParlante també va participar en aquestes jornades enregistrant tot allò que va succeir tot el cap de setmana , recollint amb respecte i sense ànims d’invasió, els debats de cada grup. En aquest enllaç podreu veure un vídeo amb els millors moments de les jornades i el vídeo del fòrum obert on es van exposar les experiències de diferents persones i col·lectius. El resum del projecte el pugueu trobar en https://nusos.org/

Seminari d’Educomunicació per a la Justícia Global

by elparlante in Sin categoría Comments: 0

Des d’elParlante i Teleduca, amb el suport de l’Oficina de Cooperació de l’Ajuntament de Barcelona, hem dissenyat un  seminari teòricopráctic sobre educomunicació per a la justícia global.

L’objectiu principal és teoritzar sobre distintes pràctiques educomunicatives i compartir-les amb acadèmics i acadèmiques, professionals, entitats i estudiants amb la finalitat de generar xarxes que puguin potenciar-les a la ciutat i connectar-les amb el món.

Es tracta de 60 hores de trobada i diàleg amb convidats de Barcelona, l’estat espanyol i Amèrica Llatina. Veus repartides en 3 mòduls per a aprendre fent a partir de les experiències pròpies i de la construcció col·lectiva d’un marc conceptual que resulti enriquidor per a les i els participants, els seus barris i gent.

A més de les sessions presencials hi haurà una versió web del seminari online, un concurs amb beques per a pràctiques i l’edició d’un e-book per a sistematitzar 10 experiències realitzades en els últims anys a Barcelona.

Seminario educomunicación elParlante Teleduca

L’educació necessita comunicació i viceversa. L’educomunicació aposta pel treball interdisciplinari, per l’establiment de relacions bidireccionals i clarament participatives. Aquesta perspectiva promou dinàmiques de treball que permeten desmuntar l’etnocentrisme, l’androcentrisme i descentrar-nos d’una posició de poder i colonialista, indispensables per a una veritable Justícia Global.

Només hi ha 24 places i el preu dels seminaris és públic així que inscriu-t’hi abans no s’esgotin les places!

El vídeo que adjuntem explica més detalls sobre els seminaris i a Facebook trobaràs l’esdeveniment amb els dies i els horaris de les sessions. Recorda que si no pots assistir-hi, sempre pots compartir aquest article amb persones o entitats a qui els pugui interessar.

Alfredo Cohen: “El futur dels projectes socials serà mesurar l’impacte de cada intervenció”

by elparlante in Sin categoría Comments: 0

Avui entrevistem Alfredo Cohen, director i coordinador d’elParlante. El motiu és clar: després de 4 anys llargs, la seva tesi doctoral titulada “Investigació avaluativa per al disseny d’una proposta d’intervenció en educomunicació per a la ciutadania activa” va sortir finalment a la llum, amb la seva corresponent presentació a l’edifici Tànger del Campus de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. El treball de recerca avalua part de les metodologies emprades els últims anys en el si dels projectes La Cruïlla Comuna i Desmuntamites, on la temàtica del diàleg intercultural té més força. Les conclusions apunten a una interacció positiva per part dels participants dels dos projectes: un augment de la consciència crítica i del contacte intercultural. Volíem preguntar-li en definitiva sobre els impactes, utilitats i limitacions, i comprendre en última instància quins nous valors i processos impregnaran elParlante a partir d’aquest ambiciós treball acadèmic en els propers anys.

Ha sigut una tesi llarga. Quins elements van fer més complexa la investigació?

Suposo que totes les tesis són complexes i les investigacions serioses requereixen temps. La major dificultat, potser, va ser treballar amb els temps de tres institucions diferents: l’acadèmia, l’escola i l’ajuntament. Va ser complexa també perquè elParlante és un projecte en permanent construcció i perquè jo, com a investigador principal de la tesi, també estic estretament vinculat al dia a dia d’elParlante. Treballar en els dos projectes durant gairebé 4 anys va ser el major avantatge i desavantatge, la major virtut i problemàtica.

Què suposa per elParlante ser l’objecte d’estudi de la tesi?

Crec que la investigació és fonamental per a qualsevol projecte. Més per a una emprenedoria social que vol millorar la qualitat de vida de les persones des de l’educació i la cultura. La tesi ha ajudat a donar suport teòric i metodològic a les accions d’elParlante, és a dir, l’ha dotat de sentit. Ha posat en perspectiva i de manera rigorosa el seu possible abast, les seves limitacions. Les iniciatives que no s’avaluen, que no es mesuren, no poden demostrar el seu impacte i estan condemnades al fracàs o com a mínim, a quedar com una anècdota, com un projecte curiós.

Es tracta d’una investigació avaluativa. El teu objectiu final era demostrar la utilitat social d’elParlante?

Sí, mesurar el seu impacte social des del punt de vista educatiu, des de la comunicació per al canvi social, i des de la interculturalitat, que és el tema específic dels dos projectes avaluats.

Per què et vas centrar en els projectes Cruïlla Comuna i Desmuntamites?

Perquè en el moment de començar la tesi eren els projectes més actius a elParlante. Avui en dia La Cruïlla Comuna és un projecte consolidat. Només al 2016 es va implementara 7 escoles. Però especialment perquè aquests dos projectes treballen a l’aula de classe, en l’educació formal i em sembla que és un espai privilegiat per generar diàlegs interculturals i d’altres tipus, des de l’educomunicació. No pot ser que els projectes més creatius i interessants es facin per fora de l’escola. L’escola és l’espai natural de formació. Els i les joves passen aquí moltes hores del dia. Si no aconseguim que s’ho passin bé aquí, farem joves infeliços, desmotivats, apalancats. No se’ls pot exigir després, que en sortir de la formació obligatòria, siguin ciutadans/es compromesos/es amb el seu propi desenvolupament i el de la seva comunitat si mai se’ls va inculcar a l’aula.

Amb quin resultat avaluatiu de la teva tesi et quedes?

Amb la comprovació que des de l’educomunicació es poden treballar innombrables temàtiques. Amb la participació i valoració positiva per part dels joves en les dues estratègies. Amb el seu esperit crític sobre el relat dels mitjans de comunicació de masses i sobre la mateixa educació que estan rebent. Em quedo amb la professora compromesa, la directora del col·legi que creu que des de l’art es pot educar, amb el tècnic de l’Ajuntament de Barcelona que considera important i molt seriosa la inversió en sensibilitzar sobre la riquesa de la diversitat cultural. Em quedo, en fi, amb l’esperança.

No obstant això, també em quedo amb la demostració que l’escola ha de reinventar-se urgentment i que és amb la participació de tota la comunitat però especialment dels i de les joves amb els que cal plantejar i desenvolupar aquestes transformacions.

Explica la principal limitació de la proposta d’educomunicació que surt de la tesi. És extrapolable al conjunt d’elParlante?

Podria respondre’t que els recursos econòmics i tècnics són una dificultat, així com la falta de formació i interès del professorat en alguns casos. Però crec que si em preguntes per la principal limitació, et diria que es tracta de voluntat política. És un tema d’ètica, de compromís social. La societat necessita una joventut activa i compromesa, respectuosa amb la diferència, incloent i solidària. Els que ens sentim amb aquesta responsabilitat hem de fer el que sigui necessari per dotar els i les joves de més i millor informació sobre el que passa, però sobretot de generar espais per escoltar-los i fomentar la seva expressió. Per això es necessita més convicció que recursos.

En conclusió, són les persones més crítiques, amb menys prejudicis, més dialogants, després de participar en Desmuntamites i La Cruïlla Comuna?

Més crítiques segur, és el que mostren els resultats. Més dialogants, et diria que també, que almenys durant els tallers i la implementació general dels projectes, es generen molts espais de diàleg entre, inclusivament, joves que normalment no participaven durant les classes habituals. Si tenen ara menys prejudicis que abans és difícil d’afirmar. Algunes coses canvien, segur, però com els afectarà en el futur seria part d’una altra investigació. És difícil que algú no tingui cap prejudici, o que s’eliminin amb uns quants tallers. Els i les joves deien que el projecte els ensenya a “jutjar el llibre més enllà de la portada”, però els prejudicis corresponen a estereotips, que són idees arrelades que depenen d’agents de socialització com la família, l’escola, la política i els mitjans de comunicació, als quals estan exposats permanentment. Aquests projectes busquen generar debat al voltant d’aquests estereotips, espais de diàleg per discutir-los des del respecte, aquest crec que és un primer pas, i molt important.

Quin és el futur d’elParlante, tenint en compte el treball i allò après en aquesta tesi?

elParlante entra en una etapa de consolidació com emprenedoria social, com una empresa sostenible capaç de mobilitzar persones i generar ciutadania activa des de l’educació i la comunicació. La tesi mostra l’horitzó, la utopia, la necessitat de donar-li rigor científic als projectes socials. El futur té a veure amb mesurar cada intervenció, mesurar qualitativament per millorar, per fer projectes amb més impacte, amb la mateixa responsabilitat i passió.

Arriba l’estrena de la setena temporada de Ciutat Esperança amb la presentació del projecte sobre bullying

by elparlante in Sin categoría Comments: 0

Després de treballar temes com els embarassos adolescents no planificats, la fotografia participativa i el racisme, el grup de joves de Ciutat Esperança va decidir tractar el tema de l’assetjament entre iguals a l’escola durant aquest darrer any.

Ha sigut un procés intens en el qual hem après com funciona el bullying i ens hem endinsat en el món de les emocions i la violència per a poder tractar amb rigurositat aquesta temàtica. El resultat ha estat la creació d’un curtmetratge basat en fets reals: “Historia de much@s”, un curt de ficció que vol conscienciar la comunitat educativa i la societat en general sobre els impactes de la violència entre iguals a l’escola. La peça ha estat creada pel grup de joves de Ciutat Esperança, on també han participat de figurants joves de l’Escola Llop del Taga i del Centre Obert del Centre Cruïlla.

A més a més, durant l’estrena, també podreu veure unes entrevistes realitzades pel grup de joves al barri preguntant al veïnat què saben sobre el bullying i un programa de televisió que vam gravar amb la comunitat educativa de Ciutat Meridiana debatent aquest tema.

L’estrena s’emmarca en el projecte Ciutat Esperança, realitzat per elParlante amb la col·laboració del Pla Comunitari de Ciutat Meridiana, una iniciativa que va començar fa cinc anys i que vol potenciar l’esperit crític, l’expressió lliure, i la creativitat a través de l’audiovisual.

Us esperem el proper dimarts 20 de desembre a les 18h al Centre Cívic Zona Nord per a compartir aquesta trobada i una mica de pica-pica.

QUAN LA SALUT ÉS UN ASSUMPTE D’EDUCOMUNICACIÓ

by elparlante in Sin categoría Comments: 0

Els éssers humans tenim greus problemes per estar d’acord en la majoria de temes, però hi ha un que sembla tenir unanimitat: una de les coses que ens preocupa a tots i totes és la salut. No només volem gaudir de bona salut si no que li ho desitgem a les nostres famílies, amics i a la comunitat a la que pertanyem. La majoria de persones prioritzem la salut davant els diners, l’oci, l’amor o el poder.

Com la salut es important per a tots i per a totes, la comunicació sobre la salut hauria de ser rigorosa, pròxima, versàtil, creativa, innovadora i estratègica. Dit això, és important entendre que la comunicació corporativa o institucional – que també fem a elParlante – és legítima per a donar a conèixer informacions i accions importants però podria ser insuficient a l’hora de proposar canvis de conducta. En aquest sentit, l’Educomunicació per a la Ciutadania Activa – que inclou temes de salut – és un procés que succeeix on està la gent, permetent que aquesta gent alci la veu i s’apropiï dels projectes per a enfortir les seves capacitats.

D’aquesta manera, l’Educomunicació per a la Salut – entesa com una part de la Ciutadania Activa – buscarà incidir, persuadir, motivar, mobilitzar, recrear, empoderar, reconèixer, canviar, sensibilitzar, formar, etc. a les ciutadanes i els ciutadans per a tenir instruments que dirigeixin les seves vides cap a entorn saludables. La salut necessita comunicació i educació des de l’inici de la vida fins els últims dies, a més d’una especial atenció durant la infància i la joventut. Per aconseguir amb èxits aquests objectius cal implicar l’entorn familiar, comunitari i laboral.

La salut és una construcció social i comunitària. No es tracta només de coneixements, si no també d’hàbits. No es tracta només de conèixer la piràmide alimentària, com posar-se un preservatiu o que les drogues són molt perjudicials. Es tracta, més aviat, de crear les condicions per a que les persones parlin sobre allò que els afecta i buscar maneres de transformar falses creences en pràctiques concretes que revertin positivament en la salut física i mental. Així, l’Educomunicació per a la Salut requereix entendre a la gent, a les seves creences i valors, les normes socials i culturals que condicionen la seva vida. A més a més s’hauria de establir un diàleg amb les comunitats per veure com ells identifiquen els problemes, proposen solucions i actuen per a resoldre’ls.

D’aquesta manera, l’Educomunicació per a la Salut no serà més que la promoció d’estils de vida saludables i de l’autocura. Des d’elParlante ja fa anys que treballem aquest camp. Alguns dels projectes han estat:

  1. Ravalead@s: Alcohol Guai, una sèrie d’anti-spots audiovisuals construïts de manera participativa amb un grup de joves del barri del Raval, per a desmuntar mites sobre suposades avantatges del consum d’alcohol.

2. Ciutat Esperança: Un vídeo participatiu sobre l’embaràs no planificat i un altre sobre la violència entre iguals a l’escola. Cada projecte ha estat socialitzat pels propis joves participants en escoles de Ciutat Meridiana, acompanyats d’una guia pedagògica dissenyada amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Us deixem el primer vídeo del projecte, guanyador d’un premi del jurat del BcnZoom festival.

3. Ñañ@s: Una sèrie de tres vídeos participatius realitzats amb les comunitats de Bella Maria, Chaquizcha i Guara (Sud d’Equador) per a fomentar el diàleg sobre el desenvolupament sostenible de les seves comunitats en el marc d’un projecte per combatre la malaltia del “chagas”; una iniciativa realitzada amb l’Instituto de Enfermedades Tropicales de la Universitat d’Ohio.