Call us toll free:
Top notch Multipurpose WordPress Theme!
Call us toll free:

Carrers, fotos i molta poesia per obrir “Diàlegs intergeneracionals”

by elparlante in Blog Comments: 0 tags: Barcelona, estereotips, gent gran, Joves

El grup de joves del Projecte Prisma – Navas en Acció preparen càmeres i entrevistes en diversos espais del barri.

Malgrat els prejudicis, a Navas hi ha joves i persones grans molt actives que, tot i compartir territori, gairebé no es coneixen. Després d’estar treballant més de dos anys amb el Projecte Prisma, ens vam proposar trencar també amb aquest estereotip per a promoure el diàleg intergeneracional.

Facilitar la trobada de dues generacions, aparentment oposades, no semblava gens fàcil, però sí necessari al barri de Navas. Fa dos anys, quan vam arribar per a col·laborar amb el Pla Comunitari i el PES Navas en la creació d’un espai comunitari i participatiu per a joves i adolescents, el comentari més freqüent entre el grup era que volien canviar la percepció que la gent gran tenia del jovent, perquè se sentien incompresos.

Durant les primeres dinàmiques de teatre, el grup del Projecte Prisma van teatralitzar moments de discrepància amb alguns veïns i veïnes del barri. Van posar en escena diverses situacions, representant la gent gran, dient que no fan res o que perden el temps asseguts a la Plaça Ferran Reyes. Repetien el que escoltaven al carrer i, així també, alimentaven els seus propis estereotips.

Així doncs, després de tres temporades i molts carrers recorreguts amb l’ull posat a la càmera, coneixent el barri, indagant la seva gent i fent petits reportatges crítics, el grup va decidir, per fi, conèixer i entrevistar a les persones grans de Navas.

Arriba el moment de trencar estereotips

Sens dubte era el moment perfecte: el grup de joves s’havia ampliat amb la incorporació d’estudiants de l’Institut Joan Fuster i, a la vegada, els veïns i veïnes del Casal de Gent Gran de Navas estaven entusiasmades amb la idea d’obrir les seves portes per a facilitar les trobades.

El grup de joves es va preparar a fons, van fer proves amb la càmera, van explorar els llocs del barri més significatius per a la gent gran, van redactar un guió amb les preguntes que volien fer durant les trobades i, fins i tot, van fer un reportatge gràfic de la Jornada Literària Intergeneracional realitzada al Centre Cívic de Navas.

Aleshores, van començar a dialogar, i després van venir les entrevistes. Van parlar d’amor i poesia, de joventut i envelliment, de tecnologia i feina, del barri i la immigració. De com ha canviat tot i de com ho farà en un futur, quan aquest jovent sigui gran i vulgui explicar a les noves generacions el que van aprendre a partir d’aquesta experiència.

Detrás de cámaras del proceso de trabajo de “Los diálogos intergeneracionales de Navas”.

Des d’elParlante hem desenvolupat diverses propostes intergeneracionals que et convidem a conèixer. Com “Compartint Experiències“, un projecte d’Aprenentatge i Servei-APS que el 2019 arriba a la seva tercera edició, i que ja hem realitzat a quatre instituts al Districte de les Corts. O “Itineràncies Visibles“, una proposta artística per treballar la identitat i la memòria.

Fotografiar-se per compartir el dol migratori

by elparlante in Blog Comments: 0 tags: educació, Interculturalitat, Joves

Els alumnes de l’aula d’acollida de l’institut Vall d’Hebron han realitzat el projecte Sincronitza’t, dinamitzat per l’entitat elParlante, per treballar els seus processos migratoris a través de la fotografia.

Per: Victòria Oliveres

Quan els educadors d’elParlante van demanar a un grup d’alumnes d’una aula d’acollida que duguessin un objecte que fos representatiu per a ells, la Júlia de seguida ho va tenir clar: un avió en miniatura. «L’he escollit perquè és el mitjà de transport que vaig utilitzar per tornar a viure amb la meva mare», explica l’adolescent de 14 anys. La mare de la Júlia va migrar d’Hondures a Barcelona i no va ser fins dos anys després que va poder portar al seu marit i als seus fills a la capital catalana.

Aquest procés migratori va marcar a la Júlia, com a molts dels seus companys de l’aula d’acollida de l’Institut Vall d’Hebron, tot i que no en parlen gaire sovint. Per això, des d’elParlante van voler tirar endavant el projecte Sincronitza’t, que treballa la realitat de les migracions a través d’un taller de fotografia. «Sentíem que les emocions, les migracions i el dol no es treballen gaire a l’aula, tot i que és el lloc natural on s’haurien de tractar aquests temes», explica Alfredo Cohen, coordinador d’elParlante.

Durant el taller, que van realitzar dotze alumnes durant dos mesos, van aprendre a fer funcionar una càmera i també les tècniques fotogràfiques per fer retrats i autoretrats. A partir d’aquí, el repte proposat era fotografiar-se amb un element amb el qual sentissin algun vincle. «Nosaltres els vam demanar que portessin un objecte que els identifiqués, sense parlar en cap moment de migracions, però la gran majoria dels alumnes van portar objectes que, de manera més o menys clara, estaven relacionats amb el seu procés migratori», explica Pancho, un dels educadors que ha dut a terme el projecte.

Cada alumne va presentar davant del grup l’objecte que havien portat i amb el qual després es fotografiarien. «Al principi va ser una mica complicat centrar-los en el projecte, però quan vam donar-los les càmeres, l’actitud ja va canviar, perquè van entendre que en podien treure profit», explica la Marta, tècnica audiovisual d’elParlante. «Era un grup molt caòtic però quan venien i explicaven la seva vivència amb l’objecte, tothom estava atent i se sinceraven», afegeix el Pancho.

«M’esperava una cosa més senzilla, però estic molt orgullosa de tot el que hem aconseguit», explica la Júlia, «el més difícil ha sigut obrir-me als altres, mostrar qui sóc de debò».

Precisament la idea de la metodologia d’elParlante rau a fer dels aparells tecnològics instruments per explicar històries. «I explicar històries serveix per treure les nostres emocions i per adonar-nos que altres persones passen pels mateixos processos», diu Cohen. «La càmera per si sola no genera empatia, però és una excusa per organitzar unes històries que acaben connectant a les persones», afegeix.

Ara, les fotografies que han fet els alumnes s’exposaran a l’institut i els vídeos resultants del projecte es passaran per les diferents classes. «Al principi em feia respecte que es veiés a l’escola, però ara he entès que així la gent em podrà conèixer tal com sóc», diu la Julia. I és que una altra voluntat del projecte és que tothom pugui escoltar les històries d’aquests nois i noies i això «afavoreixi en la comunicació i trenqui tòpics i estereotips», diu el Pancho.

Sense espai per treballar el dol migratori

«A l’aula d’acollida hi ha joves de realitats molt diverses per uns professors que -amb tota la voluntat que tenen- no disposen d’eines ni de temps per encarar les seves emocions i vivències amb la cura que necessiten», explica Alfredo Cohen. La Sandra Monfort, educadora social de l’institut, coincideix amb ell: «han de tenir un espai on poder elaborar què vol dir venir d’un altre país i trobar-se amb altres companys i companyes que han passat pel mateix procés».

«A vegades ho intentem però l’aula d’acollida ha d’estar per tots els temes acadèmics», afegeix la Paola Acuña, tutora d’aquesta aula. «En canvi aquí han tingut espai per poder parlar amb veu alta sobre el fet que tots són immigrants, que és una cosa que a l’institut no passa perquè volen integrar-se ràpid, ser com els altres».

Coneixent la feina que feien a el Parlante, des de l’institut s’hi van posar en contacte per a treballar les necessitats d’un centre com el seu, on hi ha molta matrícula viva i molts adolescents nouvinguts. Han aconseguit encaixar aquest projecte dins de ‘l’institut a temps complet’, és a dir, que és una activitat que es fa fora de l’horari lectiu però dins dels espais de l’institut.

«El meu desig és que les administracions no oblidin que tenim aquest tipus d’alumnat i que no ens quedem sense pressupost, perquè és molt important», diu Acuña. «Molta gent es queixa que els adolescents migrants no tenen sortides, però potser si invertíssim més en la seva acollida, després veurien més clar que podrien tenir un futur brillant com tants altres».

“Fotografiar-se para compartir el dol migratori” va ser publicat originalment, en català i castellà, a Catalunya Plural i el Diari de l’Educació.

10 curtmetratges, 10 anys d’històries compartides


ElParlante fa 10 anys i volem compartir amb tu 10 vídeos que han format part d’aquesta aventura. Un viatge inspirat en tot el treball teòric i metodològic que vincula la participació, la comunicació i l’educació popular amb la transformació social.

El vídeo participatiu, o la cocreació audiovisual, tal com l’anomenem nosaltres, sempre ha estat al nostre ideari des del començament. Tenir la possibilitat de treballar històries diverses, des de moltes perspectives i explorar nous temes als barris, amb els i les protagonistes, fa part de la nostra naturalesa parlantera.

En aquest llistat trobaràs 10 curtmetratges participatius, que representen les inquietuds de joves i grans amb els quals hem treballat durant els últims 10 anys a Barcelona.

  1. Historia de Much@s

Historia de much@s és un curtmetratge realitzat pel grup de joves de Ciutat Esperança sobre el bullying que busca conscienciar la comunitat educativa i la societat en general sobre els impactes de la violència entre iguals a l’àmbit escolar.

2. Un instant

Quina visió ofereixen els mitjans de comunicació de la sexualitat i quins efectes pot tenir això en joves i adolescents? Aquest curt de Ciutat Esperança parla de l’embaràs en adolescents. Va ser premi del jurat del Bcnzoom Festival 2015 i va ser seleccionat al Tanjazoom, el festival de curtmetratges socials del barri Beni Makada, al Marroc.

2. Això no ven

Després de debatre sobre els estereotips que hi ha al voltant del gènere i la sexualitat, el grup de joves del projecteDesmuntatòpics de L’Hospitalet va treballar amb la presumpció d’heterosexualitat i les discriminacions que existeixen a la nostra societat envers aquests temes.

4. El sustituto

Poques vegades ens trobem amb un professor d’origen divers. Així, en aquest curt de Desmuntamites fet a l’institut Ménendez y Pelayo de Sarrià, vam reflexionar sobre l’eurocentrisme en el currículum acadèmic i el tràfic de drogues com a estereotip de les persones colombianes.

5. El día que me aceptes

Curtmetratge del Projecte Prisma al barri de Navas que parla de racisme i islamofòbia des d’una perspectiva de gènere. El grup de joves va escriure un guió de ficció, de manera participativa, a partir d’històries quotidianes de discriminació i odi no visibilitzades.

6. Nuestra historia


Barribook és el projecte de joves del Servei de Convivència del Districte Horta-Guinardó, amb què treballem temes com el procés migratori i la relació que les i els joves estan construint amb el seu territori d’acollida.

7. La fábrica de la música

Yamaró, el llamado del corazón és un projecte rural que va reunir moltes diversitats al municipi de Sabanalarga (Atlántico), al cor del Carib colombià. Música, folklore, memòria històrica i tradició van ser alguns dels ingredients escollits pel jovent per treballar al territori.

8. Las joyas de la corona


Primer curtmetratge participatiu realitzat amb un grup de persones grans del Districte de Les Corts, per parlar d’edatisme i qüestionar els estereotips que existeixen envers l’envelliment. Així va començar La Gran Gent Gran, un projecte que ha seguit la seva itinerància per cinc barris més d’altres districtes de Barcelona.

9. El mejor día del mundo

El millor dia del món pot ser aquell dia en la qual perdem els prejudicis envers els altres, envers la diversitat que ens envolta, especialment al barri del Raval. Això és el que volien explicar els i les joves de Ravalead@s en aquest curtmetratge participatiu.


10. Atreveix-te!


Vídeo participatiu realitzat al barri de Sant Andreu de Palomar, on un grup de joves de l’escola FEDAC va decidir explicar, en un curt de ficció, els estereotips que tenim durant l’adolescència sobre l’amor i les relacions amoroses.

I així acaba el nostre Top 10. Probablement tu has estat testimoni d’aquest procés, que no ha estat sempre fàcil. Tanmateix, la nostra història ens anima a somiar amb, com a mínim, 10 anys més de projectes audiovisuals participatius que promoguin la ciutadania activa.

Bonus track

No hi ha llistat sense un bonus track, sense un regal, sense un valor afegit. Aquest videoclip recull tot allò que volem transmetre i seguir treballant, sempre amb alegria i il·lusió. Us deixem amb La Gran Gent Gran d’Horta.

UN SPEED NETWORKING GASTRONÒMIC A LA ZONA NORD!


El grup de joves del projecte d’inserció laboral i acció comunitària Ocupa’tBCN participarà en un Speed networking amb persones del sector gastronòmic de Barcelona.

El pròxim 28 de juny tenim una cita a les 10.30 AM a l’Escola-Bar-Restaurant Cruïlla al Punt, on un grup de joves de la Zona Nord farà la presentació dels vídeos realitzats enguany per al projecte Ocupa’tBCN. En aquesta ocasió, a més de conèixer les habilitats dels i les participants, també farem un recorregut visual pel procés de formació i les receptes elaborades als tallers de cuina. Com l’any passat, us convidem a degustar unes tapes increïbles, elaborades especialment per a l’ocasió, pel mateix grup de joves.

Però, la cosa no acaba aquí, enguany hem incorporat tres activitats més a la presentació final del projecte que fem habitualment. En primer lloc, hi haurà un col·loqui per parlar de la relació EDUCACIÓ + COMUNICACIÓ + GASTRONOMIA, a càrrec de Juanfran Carrasco, del PES Cruïlla Salesians Sant Jordi, centre que fa la formació del jovent en cuina i hostaleria, Alfredo Cohen, director d’elParlante, des d’on aportem eines de comunicació assertiva i màrqueting relacional, i, Álvaro Arrieta, del Campus de Turisme, Hostaleria i Gastronomia CETT de la Universitat de Barcelona, qui assessora el grup de joves en l’elaboració i presentació de les tapes d’aquest divendres.

També tindrem una taula d’experiències en economia social i solidària, especialitzades en gastronomia, integrada per tres entitats expertes en la matèria com són Diomcoop, XaREc/La Sargantana i Cruïlla al Punt.

La cirereta del pastís serà l’espai de speednetworking que hem ideat perquè, en pocs minuts, els i les joves que així ho vulguin, es relacionin i interactuïn amb persones del món gastronòmic que podrien convertir-se en els seus pròxims ocupadors. La idea és generar un espai de confiança, per tal que el grup de joves Ocupa’tBCN siguin un poc més preparats per enfrontar-se a una entrevista de treball, i perdin la por de parlar de si mateixes i de les seves capacitats culinàries.

Per anar fent gana, us deixem amb la recepta més valorada al nostre Canal de Youtube de la Promoció Ocupat’BCN 2018: Un trinxat català a l’estil de la Verónica i el Victor. Si vols conèixer més el projecte, no deixes de visitar el web.

Ens veiem divendres 28 a les 10:30 a Cruïlla al Punt, a la Zona Nord!

Ocupa’tBCN és possible gràcies al suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona Activa i el Pla de Barris de Nou Barris, en col·laboració amb el PES Cruïlla de Salesians Sant Jordi, el Pla Comunitari de la Zona Nord, la Fundació Jovent i El 68 Bar-Gastronòmic.

Un festival que celebra la bellesa dels cabells blancs i les arrugues.

by elparlante in Blog Comments: 0

Entrevista a Alfredo Cohen, director d’elParlante i productor executiu de la La GRAN pantalla!

¿Com va sorgir la idea d’un Festival com aquest?


Sessió de treball participatiu de La Gran Gent Gran

Des dels nostres inicis, fa 10 anys, en elParlante hem explorat la possibilitat de treballar amb persones grans, especialment en iniciatives intergeneracionals que posin en contacte a joves amb els seus avis i el territori. I fa 4 anys vam començar a treballar amb diversos Casals de Gent Gran en projectes de vídeo participatiu, on les persones grans conten les seves històries, la qual cosa els afecta, la qual cosa els dol, al mateix temps que desmunten estereotips i prejudicis sobre les diverses maneres que hi ha d’envellir. Els resultats ens han entusiasmat i ens han fet pensar que al cinema també està la possibilitat de donar a conèixer aquesta diversitat… i celebrar-la.

¿Per què fer un Festival específicament sobre cinema de la Gent Gran?

I per què no? La Gent Gran, no és un col·lectiu, no és un grup monolític, tancat. Almenys en la nostra societat, identifiquem a la gent gran des dels 65 anys als 95… Són 30 anys molt diversos!, i moltes maneres de viure’ls, no obstant això habitualment se’ls encasella, es parla en nom d’ells i elles. Les representacions que es fan els mitjans de comunicació estan plenes d’estereotips: que són avorrits, conservadors, que ja no volen aprendre, que no participen, que són dependents, que no aporten res nou a la societat. Una sèrie de barbaritats semblants a les quals es diuen sobre els immigrants o sobre les persones amb diversitat funcional o de diverses orientacions sexuals. Aquest Festival és per reflexionar sobre aquestes opressions, sobre com es creuen i sobre el paper que com a societat juguem en la seva construcció. Tenint en compte que a Espanya en 2066 hi haurà més de 14 milions de persones grans, el 34,6% del total de la població, uns 41.068.643 habitants.



Joves i grans a “Compartint Experiències”, el proyecto intergeneracional que fem amb APS


¿És un Festival també per als joves?

Per descomptat! La GRAN Pantalla és per a tota la família, i per a tota mena de famílies i persones. Així com altres festivals temàtics. Aquest no és un Festival per tancar-nos sinó per obrir-nos. El millor que ens pot passar a la vida és arribar a vells. El contrari és la mort. Aquest Festival és l’excusa perfecta per anar al cinema amb els avis i les àvies, però també per gaudir de bones pel·lícules. Un lloc per celebrar la bellesa dels cabells blancs i les arrugues.

¿Per què creus que havent-hi tants Festivals de Cinema a la ciutat, no hi havia un com aquest?

No ho sé, és curiós, perquè a més, els cinemes independents de la ciutat sobreviuen en gran part perquè les persones grans assisteixen molt al cinema. Suposo que parla malament d’allò que som com a societat i del lloc que li donem a les persones grans. Però, l’important és que ja existeix i crec que té molt de futur.

El festival és gratis, però el cinema costa…

Mireia, Laura, Ana, Juliana, Esther i Katherina conformen l’equip base de La GRAN Pantalla!

Sí, i costa molt. Costa escriure-ho, produir-ho, rodar-ho, exhibir-ho… Aquest Festival és gratis per al públic perquè el Departament de Promoció de la Gent Gran de l’Ajuntament de Barcelona i altres entitats –incloent els Cinemes Girona– es van enamorar de la idea i li han donat suport. És gratis perquè volem que s’omplin les sales i que els diners no siguin un problema per assistir-hi. Però esperem que el missatge no sigui equivocat. La cultura, malgrat ser un intangible de gran valor, també té un important cost de producció, realització i promoció. Per a nosaltres és una aposta de llançament.

Què veurem al Festival i com es reserven les entrades?

Veurem 8 llargmetratges internacionals de primer nivell, que han guanyat diversos premis en els més importants festivals del món. Veurem uns 16 curtmetratges en competició, seleccionats entre els més de 250 que ens van arribar de tot arreu del món, i que entren en la Secció Oficial. Amb un jurat de luxe. Tindrem una homenatjada molt important, que ja us comptarem i hi haurà dos Cinefòrums: Persones Grans + Feminismes, Persones Grans LGTBIQ+.


¿Què passarà després del Festival?

Doncs que tindrem ressaca audiovisual!-… (Riures)

Perquè esperem que La GRAN pantalla sigui una espècie de plataforma antiedatisme que des de la cultura i l’art cinematogràfic generi noves formes d’expressió i trobada intergeneracional. Segurament quedarem amb ganes de més.

Les reserves de les entrades es poden fer a través de la web http://lagranpantallafestival.elparlante.es/entrades/

Barcelona acollirà La GRAN pantalla, el Festival Internacional de Cinema de la Gent Gran

by elparlante in Blog Comments: 0

Per: Esther Pedrós Martorell

Cap de Premsa de La GRAN pantalla!

Barcelona acollirà, del 6 al 9 de juny de 2019, La GRAN pantalla, el Festival Internacional de Cinema de la Gent Gran. Aquest nou certamen cultural serà gratuït i se celebrarà als Cinemes Girona, una de les sales referents de la ciutat.


Aquest festival, de caràcter únic a Barcelona, vol oferir un espai per a la gent gran i, alhora, cerca convertir-se en un lloc de trobada cinematogràfica intergeneracional que permeti desmuntar els prejudicis i estereotips envers les persones grans, que difonen els mitjans d’informació massiva, especialment, la televisió i la publicitat.

D’aquesta manera, tenint com a focus temàtic la representació de la gent gran, el Festival busca relats que contribueixin a generar noves lectures i discursos, per anar més enllà de les representacions convencionals que solen associar-se a aquesta etapa de la vida i diversificar les mirades existents. Així mateix, es posaran en pantalla interseccions poc visibilitzades, com ‘gent gran LGTBIQ+’, ‘gent gran migrades’ i ‘gent gran i feminismes’, entre altres.

“La Gran Pantalla és un espai de diàleg, de trobada, de reflexió, d’oci. Un lloc per compartir històries, per apreciar-les, per reflectir-nos en elles i mirar-nos amb dignitat. D’altra banda, el Festival Internacional de Cinema de la Gent Gran de Barcelona és una oportunitat per reconèixer la labor cinematogràfica de persones grans i de joves que s’interessen per les seves històries”, assegura Katherina Harder, directora artística i de programació del Festival.

Les pel·lícules seleccionades i els diferents col·loquis que tindran lloc durant el festival permetran reflexionar, analitzar, comprendre, pensar, mirar i oferir noves mirades i mirades alegres, fresques i positives envers les persones en el seu procés d’envelliment.

La GRAN pantalla! és una idea original d’elParlante amb el suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona, i compta amb la col·laboració especial dels Cinemes Girona, Goethe Institut, Fundació FiraGran, Festhome, Iosphera, ACRA, Caramel Films, Compacto, Fundació Enllaç i Cactus docs.

La programació de La Gran Pantalla comptarà amb una mostra internacional de llargmetratges i una secció competitiva internacional de curtmetratges, i estarà dividida en 5 seccions: Pel·lícula Inauguració; Pel·lícula Clausura; Secció Oficial de Llargmetratges; Secció Oficial de Curtmetratges (competició) i Secció Cinefòrum.

La pel·lícula que inaugurarà La Gran Pantalla 2019 és Muchos hijos, un mono y un castillo, el llargmetratge documental de Gustavo Salmerón, guanyador del Goya a la Millor Pel·lícula Documental 2108.

Per la seva banda, el film que tancarà aquesta edició és Visages, Villages (Cares i Llocs), el darrer documental de l’Agnès Varda. “Volem tancar el Festival retent homenatge a una cineasta que fins als seus 90 anys de vida ha treballat fent cinema amb un grau de reflexió únic i des d’una empatia que destaca en totes les seves pel·lícules”, explica Katherina Harder.

Pel que fa a la Secció Oficial de llargmetratges, es mostraran pel·lícules de ficció i de gènere documental, les quals narren històries protagonitzades per persones grans i aporten una nova mirada sobre la vellesa. Produccions de Colòmbia, Japó, Mèxic i Alemanya. Podeu consultar els títols en aquest enllaç.

La Secció Oficial de Curtmetratges està formada per les setze pel·lícules seleccionades entre les més de 200 que s’han rebut en aquesta convocatòria, les quals competiran en la categoria de Premi al Millor Curtmetratge La GRAN pantalla, Menció Especial del Jurat (si escau) i Premi del Públic. “D’aquesta selecció, ens agradaria destacar que totes les pel·lícules estan realitzades per directores i directors joves que retraten a persones grans i creen un vincle intergeneracional molt valuós”, assenyala Harder. Amb aquesta selecció de curtmetratges realitzats a Espanya, el Brasil, l’Argentina i el Perú, i que narren des de la ficció, el documental i l’animació, el públic de La GRAN Pantalla viatjarà per diferents cultures, personatges i mirades diverses amb molts tocs d’humor. Podeu consultar els títols en aquest enllaç.

Per últim, a la Secció Cinefòrum es projectaran pel·lícules acompanyades per un col·loqui amb convidades i convidats del món de la cultura i de l’àmbit social, amb els quals, conjuntament amb el públic, es dissertarà sobre temàtiques de gran interès actual i poc visibilitzades. En aquesta edició de La GRAN Pantalla, comptarem amb dos col·loquis: “gent gran LGTBIQ+” i “gent gran i feminismes”.

El Festival La GRAN pantalla és una idea original d’elParlante, que fa 10 anys treballa amb joves de diferents barris de Barcelona i  amb gent gran, desenvolupant projectes participatius des d’una perspectiva insterseccional,  vinculant diverses sensibilitats en un mateix context. La interculturalitat, l’edatisme, les relacions intergeneracionals o la diversitat de gènere són algunes de les interseccions que es treballen actualment.

El Festival és gratuït, amb aforament limitat!

Reserva les teves entrades aquí

La Cara Oculta: un proposta educomunicativa pel barri de La Mina


Entrevistem a David Picó del PES La Mina- Salesians Sant Jordi per conèixer el projecte “La Cara Oculta de La Mina” i la seva experiència al Seminari d’Educomunicació Glocal, com a preàmbul de la segona edició que es durà a terme aquest 2019.

Por: Ana Cecilia Cervantes

David Picó es defineix com artesà tecnològic i bífidus dinamitzador. Licantrop amb algunes hores sobre el trapezi i lector de còmics. Porta més de quinze anys com a educador social al barri de La Mina, implementant projectes de dinamització comunitària amb alt contingut TIC.

Tot i la seva experiència, es va inscriure al Seminari d’Educomunicació Glocal per a la Justícia Social, al 2017. Hi va desenvolupar amb alguns companyes i companyes el projecte La Cara Oculta de La Mina, del qual parlem en aquesta entrevista. Aquestes són algunes de les seves impressions abans i després de conèixer de prop les teories i pràctiques educomunicatives al voltant del món.

eP- David, quina idea tenies sobre el Seminari, o sobre l’Educomunicació abans de començar a fer-ho?

DP- Abans de començar el seminari no ho tenia gaire clar, no tenia cap idea així com més configurada. El que sí que pensava era que podia ser una bona oportunitat per poder fer reflexió teòrica i acompanyada de testimonis o d’exemples d’accions educomunicatives que s’estaven portant a terme. Però sobretot això, que fos un espai de treball teòric i de formació teòrica del concepte educomunicació.

eP- En quin moment del Seminari vas comprendre que el que fas al barri de la Mina també és Educomunicació?

DP- Va ser molt al principi, des de la primera sessió ja vam començar a parlar del concepte d’educomunicació i ja vaig tenir molt clar que aquesta definició, aquest concepte o aquestes nocions s’avenien molt o eren molt coincidents amb el treball que veníem fent a desdelamina.net  Vaig pensar que a lo millor, sense saber-ho, o tenir només intuïció sobre això, ja feia educomunicació. Sobretot, que en el sentit que el nostre projecte neix des d’una entitat i des d’una forma de fer dels projectes socials o d’educació social. Això va ser molt fàcil: veure quines claus té l’educomunicació, que coincidien amb claus del nostre projecte.

eP- Quin projecte vas desenvolupar durant el Seminari i per què? Explica’ns-ho una mica.

DP- Amb els companys i companyes del Seminari va sorgir la idea de treballar un projecte que teníem al calaix, a la nostra entitat, que és el de La cara oculta de la Mina, una proposta que va sortir arran de treballs compartits i espais comuns entre dues entitats del barri: la PES de Salesians Sant Jordi i el Casal Infantil del barri. Nosaltres el que vam mirar va ser com hem d’explorar aquesta idea molt inicial de La Cara Oculta i poder portar-la a terme, i poder redactar un projecte, un document de treball que plantegés les diferents accions i metodologies per portar-lo endavant i poder-lo desenvolupar.

Fotografia de la Exposició “I love la Mina”

eP- Per què recomanaries a altres col·legues fer el Seminari?

EP- Crec que el Seminari és una bona experiència formativa i també d’intercanvi d’experiències i de coneixements entre gent que està treballant aquest concepte de l’educomunicació, però també que està treballant en àmbits que poden semblar una mica dispars o separats, però que tenen molt en comú; i que d’aquestes sinergies, d’aquestes relacions, d’aquest networking, poden sortir idees molt xules i molt engrescadores. Jo ho recomanaria per al tema de la formació teòrica, crec que hi ha un nivell important dels ponents i participants del seminari, també per poder compartir amb altres companys i companyes allò que s’està fent, o que es porta a terme i, també, perquè dóna un espai per poder somiar una miqueta, per poder plantejar propostes noves, o algunes propostes que es puguin tirar endavant durant el seminari.

David Picó participarà com a ponent a la segona edició del Seminari d’Educomuniació Glocal exposant el projecte intermèdia desdelamina.net amb collegues del PES La Mina.  Entre d’altres parlaran de diversos projectes realitzats amb els veïns i veïnes del barri, cartografies, mapeig, rádio, tv i l’exposicion fotogràfica I Love La Mina, projecte que va participar dins el DocsField Barcelona, realitzat amb Isma Montfort, Ester Molera i Carol Rodríguez.

Per conèixer millor aquesta formació fes clic al document en PDF Presentació II Seminari Educomunicació Glocal o visita el web http://educomunicacio-glocal.elparlante.es/

Ciutat Esperança sí existe

by elparlante in Blog Comments: 0 tags: Barcelona, zona nord

En 2013 nos llamaron para trabajar en Ciutat Meridiana, los titulares de prensa le llamaban Villa Desahucio y los periodistas se acercaban, de cuando en cuando,  sólo para hablar de sus problemas: paro, desalojo y desigualdad. 

Lo primero que hicimos fue buscar una palabra para contrarrestar aquella etiqueta. Según el diccionario una persona desahuciada era teóricamente una persona sin esperanza. Pero, lo que estábamos viendo era vecinos y vecinas reunidas en sus plazas, subiendo y bajando sus cuestas para ir a trabajar o estudiar, en las escaleras mecánicas o el Papamóvil . Vimos personas sin prejuicios que también disfrutaban de sus parques y equipamientos. Vimos alegría, solidaridad y, sobre todo, vimos esperanza.

Había otras realidades y era importante empezar a hablar de ellas; de esos otros universos posibles, invisibilizados durante décadas por el discurso institucional y por el relato mediático hegemónico. Por eso y para eso nació Ciutat Esperança, para contrarrestar ese imaginario negativo que existía, haciendo comunicación y educación, creando un relato mediático alternativo.

 

Rodaje Ciutat Esperança, Novena Temporada, 2017

 

En 2018, la Diputación de Barcelona le concedió a este proyecto el primer lugar del Premio Rueda entre 52 experiencias de acción comunitaria de la provincia de Barcelona. El galardón lo recibió elParlante pero este premio no es sólo nuestro, es de los y las jóvenes que han creído en nuestro trabajo, tanto como nosotros hemos creído en ellos y ellas. También le pertenece a los vecinos y vecinas del barrio que a través de su alegría y su solidaridad nos han ayudado a explicarle al mundo, o por lo menos a Barcelona, lo que verdaderamente son.

Esas otras formas de relación, esas otras posibilidades, son las que sustentan un reconocimiento como el que hemos recibido. Este es un premio a la sensibilización, a la participación, a la creación colectiva, a la vinculación de las personas con su territorio, de una manera honesta y distinta, desde el amor por el espacio compartido, desde la valoración de lo propio, desde la construcción de nuevas ciudadanías.

 

Presentación de un cortometraje sobre el Bullyng y debate con diferentes agentes del territorio, 2016

 

Han pasado casi seis años desde que empezamos la primera temporada de Ciutat Esperança, y lo que comenzó como un proyecto de cocreación audiovisual para potenciar las cosas buenas de Ciutat Meridiana, se ha convertido en un espacio para el encuentro, la expresión y el debate sobre las diferentes realidades del barrio, para valorar positivamente su diversidad social y cultural.

Así son los ciudadanos y ciudadanas que vienen explicando esta otra ciudad, a través de cortos documentales y de ficción participativos. Y no podríamos haberlo logrado sin el apoyo incondicional del Pla Comunitari, el Centre Cruïlla, La Meri Productions (antiguos participantes de Ciutat Esperança) y la Fundación Salesianos Sant Jordi.  Su manera de trabajar, de acercarnos a la comunidad, ha sido crucial en este camino.

 

Rodaje del cortometraje Afritos, 2017

 

Quizá esto es lo que se ha premiado esta vez, la red que se ha tejido en el territorio, la implicación de la gente, el proceso a largo plazo… O quizá, simplemente, se está reconociendo la existencia de un lugar llamado Ciutat Esperança que, aunque no aparezca en las noticias de la tele, existe.

 

Cortometraje “Un instant”. 6 minutos. Ciutat Esperança 2014

Comunicació+Educació= Transformació Social


A vegades, explicar què fem no és gaire senzill, treballem diversos tòpics i grups poblacionals a diferents espais d’educació formal i de lleure. No tenim un cànon específic, cada grup i cada territori és únic, no hi ha cap fórmula secreta! El que sí que podem explicar-vos és la nostra experiència i amb quin tarannà va ser creada l’entitat. I això té nom propi, tot un camp d’estudis i de praxi al darrere: es diu Educomunicació.

Per: Ana Cecilia Cervantes

L’educomunicació ha tingut i en té molts mots depenent de l’escola de pensament d’on vingui, però en essència parlem del mateix. Molts acadèmics l’anomenen Media Literacy o Educació Mediàtica, altres li diuen Alfabetització Mediàtica i nosaltres, com a hereus de la tradició llatinoamericana de Paulo Freire i Mario Kaplún, preferim utilitzar aquest concepte, que vincula comunicació i educació dins el mateix context.

El més interessant d’aquesta estratègia és que convergeixen i accionen dues disciplines que avancen en paral·lel, tot i que, en principi, haurien d’estar integrades. I us preguntareu, si l’educació és essencialment un acte comunicatiu (Martínez-Salanova, 2009), com pot ser que no siguin confluents? Doncs perquè aquest binomi només pot sorgir en un context de canvi cultural, dialògic, global, interactiu, on ensenyar, com deia Freire, no sigui transferir coneixement, sinó crear les possibilitats per a la producció pròpia, per a la construcció del coneixement.

 

Desmuntamites TV.                                        Institut Menéndez y Pelayo.

Una revolució educativa

Com a professionals de l’educomunicació som conscients que el que proposem és revolucionari: incloure les tècniques i els mitjans de comunicació dins els processos educatius, siguin els continguts que siguin, siguin les beneficiàries que siguin. Cal aclarir que aquest no és pas un aprenentatge tecnològic, no necessàriament inclou manipular càmeres, xarxes o programes d’edició. L’objectiu principal de la nostra estratègia és utilitzar aquests recursos per aproximar-nos a un grup de persones sobreestimulades per les pantalles i sobresaturades d’informació.

 

Nosaltres ho percebem durant les sessions, tant la gent jove com la gent gran comenten i comparteixen continguts, cada dia, sense verificar-ne l’autenticitat, arrossegats pels trending topics i les veritats del noticiari. Mai gaudeixen d’espais on exercir el seu dret a qüestionar, criticar o debatir aquestes projeccions de la realitat.

El canvi d’una educació objectivista, amb veritats absolutes i indiscutibles, a una més constructivista ens ha obert el camí. Ja s’ha començat a posar l’èmfasi en les diferències que pot haver-hi dins d’un grup determinat. Ara es tenen en compte les seves expectatives, motivacions, interessos, capacitats i coneixements previs, però en queda molt per recórrer. L’alumnat o el grup de treball ha d’estar implicat, cada vegada més, en el seu procés educatiu. I solament un model més dialògic i participatiu ens portarà cap al canvi definitiu.

 

La comunicació abans de la tecnologia

Afortunadament ja ho sabem: les màquines no substituiran a les persones per més que avanci la tecnologia, però és necessari conèixer els seus canvis i mutacions constants. Així doncs si pensem, com Marshall McLuhan, que el missatge és el mitjà encara el tenim molt cru. Sembla que en molts sentits ens seguim movent en aquesta metàfora del mirall retrovisor:

“Potser, la mera acceleració dels esdeveniments humans i el conseqüent augment d’interfícies entre homes i institucions garanteixen una multiplicitat d’innovacions que alteren tots els acords existents (…) L’instint humà ordinari fa que les persones s’allunyin d’aquests nous ambients, i confiïn en el mirall retrovisor com una espècie de repetició o retorn a l’ambient anterior, garantint així la total desorientació en tot moment. No és que hi hagi res dolent amb l’ambient antic, però simplement no servirà de mapa de navegació per al nou”

McLuhan i Parker, 1968

 

La Gran Gent Gran. El Coll-La Bruguera

Una vegada vam superar el perfil de mestre que ho sap tot, que ho controla tot, hem començat a assumir nous reptes com a entitat, a aprendre durant el procés, a deixar que el grup parli i ens ensenyi coses noves. Una línia d’aprenentatge més horitzontal necessita temps, però a llarg termini pot portar-nos a nous ambients comunicatius i educatius, com ho proposava McLuhan.

És veritat, la tecnologia viatja més ràpidament que nosaltres, però hem de mirar cap endavant, no perdre de vista el paisatge i donar-li als continguts una perspectiva crítica de la societat i de l’actualitat. Es tracta, més aviat, de convertir el lloc d’aprenentatge en un espai per a la democràcia, la participació, el dret a la informació de qualitat, el debat i, per què no, la promoció i construcció de nous continguts.

 

 

Si encara et queden dubtes i vols conèixer com treballem l’educomunicació a ElParlante, visita la nostra pàgina de projectes, o el nostre Canal de Youtube, trobaràs que les temàtiques, els espais de treball i els públics són diversos. A l’aula de classe fem La Cruïlla ComunaCompartint Experiències, per exemple, i altres espais oberts al públic general fem Ciutat Esperança, Projecte Prisma o La Gran Gent Gran.

 

Referències

Per revisar els conceptes al voltant de l’educomunicació i conèixer altres entitats com la nostra, visita els següents enllaços, revisa els moocs i vídeos:

Creus que es pot implementar al teu centre o institució? Escriu els teus comentaris a sota!!!

 

 

 

Què es cou a la Zona Nord?


La Zona Nord de Nou Barris és un laboratori permanent de projectes comunitaris en ebullició.  L’últim és Ocupa’t BCN, un projecte per a la promoció de joves de Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró.

 

Por: Ana Cecilia Cervantes

El passat  6 de Juliol,  el grup de joves que ha participat en el projecte  Ocupa’t BCN van presentar a la comunitat els seus videocurrículums i van demostrar les seves habilitats culinàries a Cruïlla al Punt, el nou bar-restaurant i escola de cuina de Zona Nord.  

Aquesta proposta s’ha estat cuinant a poc a poc, a foc lent, des de fa temps, perquè les entitats que treballem a la Zona Nord, com Salesians PES Cruïlla, Pla Comunitari , Fundació Jovent i elParlante,  volíem desenvolupar un projecte conjunt per contribuir a la introducció de joves al  món laboral.

Així, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona Activa i el Pla de Barris, vam aconseguir tirar endavant una proposta de formació, cocreació audiovisual i promoció dels sabers i habilitats que han après els i les joves de Zona Nord vinculats als programes d’inserció laboral PFI.

 

La cuina i la creació audiovisual

El binomi “cuina i audiovisual” és, cada vegada, més important al  món culinari. D’entre els perfils més populars de les xarxes socials estan els dels cuiners, xefs o foodies que es dediquen a compartir fotos i vídeos dels restaurants que visiten, els plats que mengen o les receptes que fan. Per què no fer el mateix amb el grup de joves de Zona Nord? Per què no donar les eines per comunicar millor el que fan i com ho fan?

 

Yaniris Cardona, estudiant de cuina. gravant el seu videocurrículum

 

Amb aquesta idea, es va proposar fer un projecte de cocreació audiovisual i comunicació estratègica per a joves, complementari a la seva formació. Un procés encaminat a la difusió i promoció de si mateixos, a través de videocurrículums i vídeo receptes, però també a l’enfortiment de xarxes vinculades a la recerca de feina, tot en estreta relació amb el desenvolupament i recolzament del territori.

Abans de posar les cares i els plats davant de les càmeres, es van dinamitzar sessions dedicades a la intel·ligència emocional per treballar la comunicació assertiva o la resolució de conflictes, i es van reforçar les habilitats comunicatives del grup per a treballar la identitat, la imatge i el màrqueting personal. L’objectiu final és que puguin exposar millor les seves pròpies qualitats professionals davant els seus possibles ocupadors i / o clients.

 

Un tastet amb preproducció

En el món audiovisual, la preproducció és la preparació prèvia de tot allò que es necessita pel dia del rodatge abans de dir “acció!”. I al món culinari no és gens diferent.  A part de la presentació dels videocurrículums, les videoreceptes i el documental del projecte Ocupa’t, els i les joves participants van oferir al públic assistent unes tapes preparades especialment per a aquesta ocasió.

 

Amram Messaud, estudiant de cuina, emplatant una truita francesa.

 

El grup de joves va comptar amb la supervisió del Campus de Turisme, Hoteleria i Gastronomia CETT de la Universitat de Barcelona, que s’han encarregat de la preproducció i acompanyament en l’elaboració de les tapes. 

Aquesta va ser la penúltima etapa del procés, en la qual el grup de joves va gaudir de l’experiència completa de preparar un catering: anar a comprar al mercat, fer les preparacions prèvies de les viandes i muntar unes tapes de pel·lícula.

L’últim pas va ser la presentació al públic assistent del resultat de tot plegat, ells i elles mateixes, amb les seves paraules.  Va ser molt emocionat, i sobretot, vam gaudir d’una experiència audiovisual, culinària i comunitària única a la Zona Nord.

Per saber-ne més del projecte, entra a la web http://ocupatbcn.elparlante.es/