Call us toll free:
Top notch Multipurpose WordPress Theme!
Call us toll free:

La Cara Oculta: un proposta educomunicativa pel barri de La Mina


Entrevistem a David Picó del PES La Mina- Salesians Sant Jordi per conèixer el projecte “La Cara Oculta de La Mina” i la seva experiència al Seminari d’Educomunicació Glocal, com a preàmbul de la segona edició que es durà a terme aquest 2019.

Por: Ana Cecilia Cervantes

David Picó es defineix com artesà tecnològic i bífidus dinamitzador. Licantrop amb algunes hores sobre el trapezi i lector de còmics. Porta més de quinze anys com a educador social al barri de La Mina, implementant projectes de dinamització comunitària amb alt contingut TIC.

Tot i la seva experiència, es va inscriure al Seminari d’Educomunicació Glocal per a la Justícia Social, al 2017. Hi va desenvolupar amb alguns companyes i companyes el projecte La Cara Oculta de La Mina, del qual parlem en aquesta entrevista. Aquestes són algunes de les seves impressions abans i després de conèixer de prop les teories i pràctiques educomunicatives al voltant del món.

eP- David, quina idea tenies sobre el Seminari, o sobre l’Educomunicació abans de començar a fer-ho?

DP- Abans de començar el seminari no ho tenia gaire clar, no tenia cap idea així com més configurada. El que sí que pensava era que podia ser una bona oportunitat per poder fer reflexió teòrica i acompanyada de testimonis o d’exemples d’accions educomunicatives que s’estaven portant a terme. Però sobretot això, que fos un espai de treball teòric i de formació teòrica del concepte educomunicació.

eP- En quin moment del Seminari vas comprendre que el que fas al barri de la Mina també és Educomunicació?

DP- Va ser molt al principi, des de la primera sessió ja vam començar a parlar del concepte d’educomunicació i ja vaig tenir molt clar que aquesta definició, aquest concepte o aquestes nocions s’avenien molt o eren molt coincidents amb el treball que veníem fent a desdelamina.net  Vaig pensar que a lo millor, sense saber-ho, o tenir només intuïció sobre això, ja feia educomunicació. Sobretot, que en el sentit que el nostre projecte neix des d’una entitat i des d’una forma de fer dels projectes socials o d’educació social. Això va ser molt fàcil: veure quines claus té l’educomunicació, que coincidien amb claus del nostre projecte.

eP- Quin projecte vas desenvolupar durant el Seminari i per què? Explica’ns-ho una mica.

DP- Amb els companys i companyes del Seminari va sorgir la idea de treballar un projecte que teníem al calaix, a la nostra entitat, que és el de La cara oculta de la Mina, una proposta que va sortir arran de treballs compartits i espais comuns entre dues entitats del barri: la PES de Salesians Sant Jordi i el Casal Infantil del barri. Nosaltres el que vam mirar va ser com hem d’explorar aquesta idea molt inicial de La Cara Oculta i poder portar-la a terme, i poder redactar un projecte, un document de treball que plantegés les diferents accions i metodologies per portar-lo endavant i poder-lo desenvolupar.

Fotografia de la Exposició “I love la Mina”

eP- Per què recomanaries a altres col·legues fer el Seminari?

EP- Crec que el Seminari és una bona experiència formativa i també d’intercanvi d’experiències i de coneixements entre gent que està treballant aquest concepte de l’educomunicació, però també que està treballant en àmbits que poden semblar una mica dispars o separats, però que tenen molt en comú; i que d’aquestes sinergies, d’aquestes relacions, d’aquest networking, poden sortir idees molt xules i molt engrescadores. Jo ho recomanaria per al tema de la formació teòrica, crec que hi ha un nivell important dels ponents i participants del seminari, també per poder compartir amb altres companys i companyes allò que s’està fent, o que es porta a terme i, també, perquè dóna un espai per poder somiar una miqueta, per poder plantejar propostes noves, o algunes propostes que es puguin tirar endavant durant el seminari.

David Picó participarà com a ponent a la segona edició del Seminari d’Educomuniació Glocal exposant el projecte intermèdia desdelamina.net amb collegues del PES La Mina.  Entre d’altres parlaran de diversos projectes realitzats amb els veïns i veïnes del barri, cartografies, mapeig, rádio, tv i l’exposicion fotogràfica I Love La Mina, projecte que va participar dins el DocsField Barcelona, realitzat amb Isma Montfort, Ester Molera i Carol Rodríguez.

Per conèixer millor aquesta formació fes clic al document en PDF Presentació II Seminari Educomunicació Glocal o visita el web http://educomunicacio-glocal.elparlante.es/

Ciutat Esperança sí existe

by elparlante in Blog Comments: 0 tags: Barcelona, zona nord

En 2013 nos llamaron para trabajar en Ciutat Meridiana, los titulares de prensa le llamaban Villa Desahucio y los periodistas se acercaban, de cuando en cuando,  sólo para hablar de sus problemas: paro, desalojo y desigualdad. 

Lo primero que hicimos fue buscar una palabra para contrarrestar aquella etiqueta. Según el diccionario una persona desahuciada era teóricamente una persona sin esperanza. Pero, lo que estábamos viendo era vecinos y vecinas reunidas en sus plazas, subiendo y bajando sus cuestas para ir a trabajar o estudiar, en las escaleras mecánicas o el Papamóvil . Vimos personas sin prejuicios que también disfrutaban de sus parques y equipamientos. Vimos alegría, solidaridad y, sobre todo, vimos esperanza.

Había otras realidades y era importante empezar a hablar de ellas; de esos otros universos posibles, invisibilizados durante décadas por el discurso institucional y por el relato mediático hegemónico. Por eso y para eso nació Ciutat Esperança, para contrarrestar ese imaginario negativo que existía, haciendo comunicación y educación, creando un relato mediático alternativo.

 

Rodaje Ciutat Esperança, Novena Temporada, 2017

 

En 2018, la Diputación de Barcelona le concedió a este proyecto el primer lugar del Premio Rueda entre 52 experiencias de acción comunitaria de la provincia de Barcelona. El galardón lo recibió elParlante pero este premio no es sólo nuestro, es de los y las jóvenes que han creído en nuestro trabajo, tanto como nosotros hemos creído en ellos y ellas. También le pertenece a los vecinos y vecinas del barrio que a través de su alegría y su solidaridad nos han ayudado a explicarle al mundo, o por lo menos a Barcelona, lo que verdaderamente son.

Esas otras formas de relación, esas otras posibilidades, son las que sustentan un reconocimiento como el que hemos recibido. Este es un premio a la sensibilización, a la participación, a la creación colectiva, a la vinculación de las personas con su territorio, de una manera honesta y distinta, desde el amor por el espacio compartido, desde la valoración de lo propio, desde la construcción de nuevas ciudadanías.

 

Presentación de un cortometraje sobre el Bullyng y debate con diferentes agentes del territorio, 2016

 

Han pasado casi seis años desde que empezamos la primera temporada de Ciutat Esperança, y lo que comenzó como un proyecto de cocreación audiovisual para potenciar las cosas buenas de Ciutat Meridiana, se ha convertido en un espacio para el encuentro, la expresión y el debate sobre las diferentes realidades del barrio, para valorar positivamente su diversidad social y cultural.

Así son los ciudadanos y ciudadanas que vienen explicando esta otra ciudad, a través de cortos documentales y de ficción participativos. Y no podríamos haberlo logrado sin el apoyo incondicional del Pla Comunitari, el Centre Cruïlla, La Meri Productions (antiguos participantes de Ciutat Esperança) y la Fundación Salesianos Sant Jordi.  Su manera de trabajar, de acercarnos a la comunidad, ha sido crucial en este camino.

 

Rodaje del cortometraje Afritos, 2017

 

Quizá esto es lo que se ha premiado esta vez, la red que se ha tejido en el territorio, la implicación de la gente, el proceso a largo plazo… O quizá, simplemente, se está reconociendo la existencia de un lugar llamado Ciutat Esperança que, aunque no aparezca en las noticias de la tele, existe.

 

Cortometraje “Un instant”. 6 minutos. Ciutat Esperança 2014

Comunicació+Educació= Transformació Social


A vegades, explicar què fem no és gaire senzill, treballem diversos tòpics i grups poblacionals a diferents espais d’educació formal i de lleure. No tenim un cànon específic, cada grup i cada territori és únic, no hi ha cap fórmula secreta! El que sí que podem explicar-vos és la nostra experiència i amb quin tarannà va ser creada l’entitat. I això té nom propi, tot un camp d’estudis i de praxi al darrere: es diu Educomunicació.

Per: Ana Cecilia Cervantes

L’educomunicació ha tingut i en té molts mots depenent de l’escola de pensament d’on vingui, però en essència parlem del mateix. Molts acadèmics l’anomenen Media Literacy o Educació Mediàtica, altres li diuen Alfabetització Mediàtica i nosaltres, com a hereus de la tradició llatinoamericana de Paulo Freire i Mario Kaplún, preferim utilitzar aquest concepte, que vincula comunicació i educació dins el mateix context.

El més interessant d’aquesta estratègia és que convergeixen i accionen dues disciplines que avancen en paral·lel, tot i que, en principi, haurien d’estar integrades. I us preguntareu, si l’educació és essencialment un acte comunicatiu (Martínez-Salanova, 2009), com pot ser que no siguin confluents? Doncs perquè aquest binomi només pot sorgir en un context de canvi cultural, dialògic, global, interactiu, on ensenyar, com deia Freire, no sigui transferir coneixement, sinó crear les possibilitats per a la producció pròpia, per a la construcció del coneixement.

 

Desmuntamites TV.                                        Institut Menéndez y Pelayo.

Una revolució educativa

Com a professionals de l’educomunicació som conscients que el que proposem és revolucionari: incloure les tècniques i els mitjans de comunicació dins els processos educatius, siguin els continguts que siguin, siguin les beneficiàries que siguin. Cal aclarir que aquest no és pas un aprenentatge tecnològic, no necessàriament inclou manipular càmeres, xarxes o programes d’edició. L’objectiu principal de la nostra estratègia és utilitzar aquests recursos per aproximar-nos a un grup de persones sobreestimulades per les pantalles i sobresaturades d’informació.

 

Nosaltres ho percebem durant les sessions, tant la gent jove com la gent gran comenten i comparteixen continguts, cada dia, sense verificar-ne l’autenticitat, arrossegats pels trending topics i les veritats del noticiari. Mai gaudeixen d’espais on exercir el seu dret a qüestionar, criticar o debatir aquestes projeccions de la realitat.

El canvi d’una educació objectivista, amb veritats absolutes i indiscutibles, a una més constructivista ens ha obert el camí. Ja s’ha començat a posar l’èmfasi en les diferències que pot haver-hi dins d’un grup determinat. Ara es tenen en compte les seves expectatives, motivacions, interessos, capacitats i coneixements previs, però en queda molt per recórrer. L’alumnat o el grup de treball ha d’estar implicat, cada vegada més, en el seu procés educatiu. I solament un model més dialògic i participatiu ens portarà cap al canvi definitiu.

 

La comunicació abans de la tecnologia

Afortunadament ja ho sabem: les màquines no substituiran a les persones per més que avanci la tecnologia, però és necessari conèixer els seus canvis i mutacions constants. Així doncs si pensem, com Marshall McLuhan, que el missatge és el mitjà encara el tenim molt cru. Sembla que en molts sentits ens seguim movent en aquesta metàfora del mirall retrovisor:

“Potser, la mera acceleració dels esdeveniments humans i el conseqüent augment d’interfícies entre homes i institucions garanteixen una multiplicitat d’innovacions que alteren tots els acords existents (…) L’instint humà ordinari fa que les persones s’allunyin d’aquests nous ambients, i confiïn en el mirall retrovisor com una espècie de repetició o retorn a l’ambient anterior, garantint així la total desorientació en tot moment. No és que hi hagi res dolent amb l’ambient antic, però simplement no servirà de mapa de navegació per al nou”

McLuhan i Parker, 1968

 

La Gran Gent Gran. El Coll-La Bruguera

Una vegada vam superar el perfil de mestre que ho sap tot, que ho controla tot, hem començat a assumir nous reptes com a entitat, a aprendre durant el procés, a deixar que el grup parli i ens ensenyi coses noves. Una línia d’aprenentatge més horitzontal necessita temps, però a llarg termini pot portar-nos a nous ambients comunicatius i educatius, com ho proposava McLuhan.

És veritat, la tecnologia viatja més ràpidament que nosaltres, però hem de mirar cap endavant, no perdre de vista el paisatge i donar-li als continguts una perspectiva crítica de la societat i de l’actualitat. Es tracta, més aviat, de convertir el lloc d’aprenentatge en un espai per a la democràcia, la participació, el dret a la informació de qualitat, el debat i, per què no, la promoció i construcció de nous continguts.

 

 

Si encara et queden dubtes i vols conèixer com treballem l’educomunicació a ElParlante, visita la nostra pàgina de projectes, o el nostre Canal de Youtube, trobaràs que les temàtiques, els espais de treball i els públics són diversos. A l’aula de classe fem La Cruïlla ComunaCompartint Experiències, per exemple, i altres espais oberts al públic general fem Ciutat Esperança, Projecte Prisma o La Gran Gent Gran.

 

Referències

Per revisar els conceptes al voltant de l’educomunicació i conèixer altres entitats com la nostra, visita els següents enllaços, revisa els moocs i vídeos:

Creus que es pot implementar al teu centre o institució? Escriu els teus comentaris a sota!!!

 

 

 

Què es cou a la Zona Nord?


La Zona Nord de Nou Barris és un laboratori permanent de projectes comunitaris en ebullició.  L’últim és Ocupa’t BCN, un projecte per a la promoció de joves de Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró.

 

Por: Ana Cecilia Cervantes

El passat  6 de Juliol,  el grup de joves que ha participat en el projecte  Ocupa’t BCN van presentar a la comunitat els seus videocurrículums i van demostrar les seves habilitats culinàries a Cruïlla al Punt, el nou bar-restaurant i escola de cuina de Zona Nord.  

Aquesta proposta s’ha estat cuinant a poc a poc, a foc lent, des de fa temps, perquè les entitats que treballem a la Zona Nord, com Salesians PES Cruïlla, Pla Comunitari , Fundació Jovent i elParlante,  volíem desenvolupar un projecte conjunt per contribuir a la introducció de joves al  món laboral.

Així, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona Activa i el Pla de Barris, vam aconseguir tirar endavant una proposta de formació, cocreació audiovisual i promoció dels sabers i habilitats que han après els i les joves de Zona Nord vinculats als programes d’inserció laboral PFI.

 

La cuina i la creació audiovisual

El binomi “cuina i audiovisual” és, cada vegada, més important al  món culinari. D’entre els perfils més populars de les xarxes socials estan els dels cuiners, xefs o foodies que es dediquen a compartir fotos i vídeos dels restaurants que visiten, els plats que mengen o les receptes que fan. Per què no fer el mateix amb el grup de joves de Zona Nord? Per què no donar les eines per comunicar millor el que fan i com ho fan?

 

Yaniris Cardona, estudiant de cuina. gravant el seu videocurrículum

 

Amb aquesta idea, es va proposar fer un projecte de cocreació audiovisual i comunicació estratègica per a joves, complementari a la seva formació. Un procés encaminat a la difusió i promoció de si mateixos, a través de videocurrículums i vídeo receptes, però també a l’enfortiment de xarxes vinculades a la recerca de feina, tot en estreta relació amb el desenvolupament i recolzament del territori.

Abans de posar les cares i els plats davant de les càmeres, es van dinamitzar sessions dedicades a la intel·ligència emocional per treballar la comunicació assertiva o la resolució de conflictes, i es van reforçar les habilitats comunicatives del grup per a treballar la identitat, la imatge i el màrqueting personal. L’objectiu final és que puguin exposar millor les seves pròpies qualitats professionals davant els seus possibles ocupadors i / o clients.

 

Un tastet amb preproducció

En el món audiovisual, la preproducció és la preparació prèvia de tot allò que es necessita pel dia del rodatge abans de dir “acció!”. I al món culinari no és gens diferent.  A part de la presentació dels videocurrículums, les videoreceptes i el documental del projecte Ocupa’t, els i les joves participants van oferir al públic assistent unes tapes preparades especialment per a aquesta ocasió.

 

Amram Messaud, estudiant de cuina, emplatant una truita francesa.

 

El grup de joves va comptar amb la supervisió del Campus de Turisme, Hoteleria i Gastronomia CETT de la Universitat de Barcelona, que s’han encarregat de la preproducció i acompanyament en l’elaboració de les tapes. 

Aquesta va ser la penúltima etapa del procés, en la qual el grup de joves va gaudir de l’experiència completa de preparar un catering: anar a comprar al mercat, fer les preparacions prèvies de les viandes i muntar unes tapes de pel·lícula.

L’últim pas va ser la presentació al públic assistent del resultat de tot plegat, ells i elles mateixes, amb les seves paraules.  Va ser molt emocionat, i sobretot, vam gaudir d’una experiència audiovisual, culinària i comunitària única a la Zona Nord.

Per saber-ne més del projecte, entra a la web http://ocupatbcn.elparlante.es/

 

Sóc gran i què?

by elparlante in Blog Comments: 0

 

elParlante va treballar en la imatge i comunicació d’aquesta campanya de l’Ajuntament de Barcelona per trencar els estereotips al voltant del fet de envellir. 

Sóc gran i què? és una iniciativa de sensibilització ciutadana per qüestionar i desmuntar els estereotips i prejudicis que sovint pateixen les persones grans.  El projecte busca reivindicar en primera persona el dret a la diferència i a la igualtat, lluitant contra les discriminacions per raó d’edat.  Aquesta proposta està impulsada per la Regidoria d’Infància, Joventut i Gent Gran de Barcelona, amb el suport del Consell Assessor de la Gent Gran.  Planteja la necessitat de visibilitzar la gran diversitat que hi ha en aquest cicle de la vida i ens convida a fer una reflexió crítica sobre les nostres idees i actituds, revisant i qüestionant els nostres estereotips i prejudicis al voltant del fet d’envellir.

 

La campanya Sóc gran, i què? ha estat seleccionada per l’OMS com una de les nou millors pràctiques internacionals contra l’edatisme i els estereotips i prejudicis que d’aquesta discriminació es deriven. En la seva convocatòria Pren partit contra la discriminació per raó d’edat l’OMS va fer una crida entre les ciutats membres de la Xarxa Internacional de Ciutats Amigables.  L’objectiu era exposar i divulgar les iniciatives que , com aquesta, estiguessin treballant en el tema per tal que puguin ser recollides i imitades en altres ciutats.

 

Tallers, diàlegs i debats de teatre-fòrums, documentació actualitzada sobre altres projectes semblants, espots publicitaris per difondre a través de les xarxes, materials de sensibilització adreçats a la ciutadania en general i més. Ho trobaràs tot a la web de Sóc Gran i què?.  

 

elParlante i el col·lectiu I+ van participar produint l’imagte publicitària i els vídeos de promoció que pots trobar aquí. Suma’t a la campanya utilitzant el hashtag #socgranique  

Compartint Experiències

by elparlante in Blog Comments: 0

Projecte intergeneracional per fomentar el diàleg i el respecte entre joves i gent gran.  A través de l’intercanvi tecnològic i vivencial, també es recupera la memòria del barri i les narracions perdudes.

Són moltes les emocions que afloren quan dialoguen dues generacions. La trobada de joves i gent gran del projecte intergeneracional Compartint Experiències va sorgir amb la idea de parlar sobre la influència de la tecnologia en la vida quotidiana.  En aquesta proposta d’Aprenentatge i Servei (APS) van participar l’Escola Sant Ramon Sagrat Cor, l’Institut Les corts, l’Escola Maristes Sants Les Corts i l’Escola Santa Teresa de Lisieux.

 

Des de el Parlante vam treballar amb la idea de dinamitzar les trobades en els col·legis i fer un registre documental dels moments més importants. Així doncs, vam començar amb el disseny dels tallers i el desenvolupament de les activitats programades, mentre en els col·legis feien la convocatòria de voluntaris en els casals de gent gran i entre els mateixos avis i àvies de l’alumnat.

Com l’exercici es tractava d’acostar dos grups de persones en etapes molt diferents, es van realitzar unes enquestes inicials i finals per avaluar si el projecte podria influir realment en les relacions de les dues generacions. I la resposta va ser positiva. Durant el procés es va establir un diàleg entre grans i adolescents, on tots i totes van aportar no només els seus coneixements, sinó també les experiències de la seva pròpia vida.

Aproximadament deu persones grans es reunien amb els seus néts i netes a les aules de classe parlar de la memòria documental del barri o per conèixer aplicacions com Google Maps. També van compartir històries sobre com es diverteixen les unes i les altres, els jocs online, els usos de la fotografia digital i les xarxes socials. Per finalitzar els tallers, dues preguntes senzilles que calien una mica de sinceritat de part del grup: com ens veiem?, i com ens veuen els altres?

La respostes a aquestes preguntes i el videoprocés de les trobades podeu veure-ho al nostre canal de Youtube, on nosaltres també compartim les experiències de APS al Districte Les Corts.

La Gran Gent Gran de Les Corts

by elparlante in Blog Comments: 2

 

Fotografia, teatre i molta crítica mediàtica fan la diferència en aquest projecte d’envelliment actiu que vam començar en el Districte de les Corts .

El maig passat vam projectar el curt Las Joyas de la Corona a l’Ajuntament de Les Corts. Enmig dels aplaudiments s’escoltaven veus que deien: “Una experiència inoblidable”, “Un somni fet realitat: Ser actrius i fer una pel·lícula”, “Al principi crèiem que no érem capaços… Però ho vam fer…” Eren els homes i dones protagonistes del curt, un grup de gent gran del Casal Can Novell.

Fa un any, ens van convidar a treballar a Les Corts per desenvolupar un projecte anomenat La Gran Gent Gran. Des del principi tots i totes es van mostrar disposades a debatre i analitzar com es representa en els mitjans de comunicació a les persones grans. L’objectiu d’aquest projecte era sensibilitzar a la ciutadania sobre el fet d’envellir mitjançant metodologies innovadores que barregen la crítica mediàtica i la cocreació audiovisual.

Segons dades de l’INE, l’any 2050 les persones majors de 65 anys representaran més del 30% del total de la població espanyola. A més, la taxa de naixements en Europa tendeix a la baixa mentre el percentatge de persones grans puja. I les notícies ens alerten que els octogenaris arribaran a superar la xifra de quatre milions en 2020. Si és aquesta la realitat, cal preguntar-se, com percebem a la gent gran?, com podran les noves generacions tenir cura d’ells i elles si no les coneixen, si les aïllen, si les miren a través dels estereotips?

Durant el procés de La Gran Gent Gran, vam fer un recorregut per les múltiples realitats, virtuts i necessitats que envolten a les persones grans, i a partir d’aquí ens vam proposar desmuntar els estereotips que tracten d’homogeneïtzar, infantilitzar i, fins i tot ocultar la seva valuosa aportació a la societat. Part d’aquests estereotips vénen dels mitjans de comunicació massiva que representen a la gent gran com una càrrega sociosanitària o com a éssers aïllats que han de produir-nos llàstima.

Per crear nous imaginaris, el grup de La Gran Gent Gran es va formar en diversos aspectes, com el teatre i l’elaboració de guions. Així vam generar nous discursos al voltant de l’aprenentatge que comporta haver superat totes les edats de la vida i arribar a aquesta etapa de moltes maneres diferents. Perquè, com diria la sociòloga Dolores Juliano envellim tal com hem viscut, un no es torna una altra persona en la vellesa.

Així va ser com de manera participativa vam estrenar el curt Las Joyas de la Corona amb familiars, veïnes i veïns del barri, per generar de nou la crítica i el debat, peça angular dels nostres projectes. Vam parlar del dret a enamorar-se, i alguna dona deia: “Sembla que no poguéssim o no tinguéssim dret a enamorar-nos”. “Sembla que als nostres fills els molesta…”. Es van posar sobre la taula temes com el dret a decidir i va sorgir també el tòpic de la diferència de tracte i d’expectatives que tenim sobre dones i homes grans, que no són les mateixes.

Va ser una trobada molt emotiva perquè el públic, animat pel grup de La Gran Gent Gran, es va deixar tocar per la història i es van generar nous arguments que ja estem incloent en la nova edició del projecte.

Mentre arriba la nova temporada, visita la web de la La Gran Gent Gran, on pots veure com vam realitzar aquest projecte, el darrere de càmeres de la nostra primera producció.

Itineràncies Visibles


Itineràncies Visibles, més que una exposició fotogràfica itinerant, és la visualització d’això que sembla intangible: les motivacions de les persones que migren. Des de l’inici del projecte ens vam plantejar amb el grup de joves de 4t de l’ESO de FEDAC Sant Andreu preguntes d’identitat com d’on venim?, per quin motiu hem arribat aquí?, i, anant més enrere en la història, com van arribar els nostres ancestres aquí?, o, pensant en el futur, quins serien els motius que ens impulsarien a marxar d’aquí, a qualsevol altre indret?

Amb aquests qüestionaments, busquem sensibilitzar a la societat sobre el fet que tots som migrants o podríem ser-ho i recordar que vivim en una ciutat molt diversa culturalment. És important potenciar l’esperit crític de la societat davant el món que ens envolta, per lluitar contra els estereotips discriminatoris envers les persones migrades i refugiades.

Aquest projecte compta amb la participació de la fotoperiodista Eva Parey, encarregada de treballar l’expressió artística dels i les joves a través de la fotografia. A més d’ensenyar al grup tècniques de fotografia, la fotògrafa va compartir la seva experiència com reportera, vivint al mig de la guerra o la fam. A més a més, Itineràncies Visibles té una component de recerca sobre els antecedents familiars, que treballem en grup, i sobre què s’amaga darrere de paraules com moviments migratoris o persones refugiades.

Amb l’exposició de fotos i el recull d’històries de migració i refugi, busquem reforçar valors tan importants com l’empatia per l’altre i la solidaritat, a més de reafirmar que en Barcelona coexisteixen moltes identitats per descobrir. Aquesta primera edició de les Itineràncies Visibles va tenir lloc a l’Ateneu L’Harmonia, i la inauguració vam comptar amb el grup d’alumnes/artistes i les seves famílies per explicar la seva obra. Finalment, vam convidar el públic a un col·loqui amb Fátima Ahmed, de l’Associació Cultural Diàlegs de Dona del Raval i Yezid Arteta, de l’Escola de Pau de la UAB, expert en el conflicte armat colombià.

La Cruïlla Comuna


L’any 2009 va néixer La Cruïlla Comuna, una iniciativa que l’Associació Cultural elParlante volia desenvolupar en Barcelona per reflexionar i discutir sobre les relacions nord i sud. Es tractava de crear un projecte d’educació mediàtica, realitzat amb joves de secundària que, a través del debat, la crítica televisiva i la interacció positiva, fomentés la construcció d’una mirada i una actitud inclusiva i respectuosa sobre la immigració i la diversitat cultural.

S’ha comprovat, a través de diversos estudis que el discurs hegemònic dels mitjans de comunicació de massa perpètua els rumors, prejudicis i estereotips sobre les persones migrades. És per això que, durant el procés de debat, crítica i construcció del discurs, es graven les intervencions dels i les alumnes, per veure l’evolució del grup i fer un vídeo que documenti l’experiència.  Amb la presentació final d’aquest relat audiovisual del procés, busquem generar nous debats dins de l’escola, a casa i també a les xarxes socials.

Els darrers anys el projecte va créixer molt, vam anar a altres municipis de la província de Barcelona, i vam introduir temàtiques d’actualitat com l’arribada dels refugiats, les guerres que es lliuren al món, el racisme, el masclisme o les identitats de gènere, tot des d’una perspectiva interseccional que omple la nostra perspectiva de treball.

Si vols portar La Cruïlla Comuna a una Escola, Institut, Biblioteca, Centre Cívic o a l’entitat amb la qual treballes, pots posar-te en contacte amb nosaltres o sol·licitar l’activitat subvencionada mitjançant el Catàleg d’Activitats Antirumors.

Entrevista a Pol Galofre: Imaginaris i Representacions LGTBIQ


Per a parlar d’imaginaris i representacions LGTBIQ en els mitjans i altres aspectes de la imatge, hem convidat a Pol Galofre, activista i sonidista especialitzat en cinema documental, vinculat a la lluita trans i feminista de Barcelona. El seu projecte Cultura Trans busca promoure nous referents i discursos que transformen l’imaginari col·lectiu sobre allò trans. El Pol ha co-editat el llibre Políticas Trans- Una Antología de Textos desde los Estudios Trans i col·labora habitualment amb La Bonne, Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

e.P.- EN UNA ENTREVISTA COMENTAVES QUE “VIVIM EN UN MÓN MOLT VISUAL”. ENTEC QUE NO NOMÉS PER LES IMATGES QUE ENS EXPLIQUEN EL MÓN, SI NO TAMBÉ POR AQUELLES QUE BUSQUEN ESTANDARITZAR ELS NOSTRES ROLS. QUIN SÓN AQUESTS ESTEREOTIPS AL VOLTANT DE LA CONSTRUCCIÓ HOME-DONA QUE ENS IMPEDEIXEN ENTENDRE QUE EL GÈNERE ÉS UN TEMA MÉS COMPLEX QUE VA MÉS ENLLÀ DEL SEXE BIOLÒGIC? 

PG.- No sé si només es tracta d’imatges que intenten estandaritzar els nostres rols, sinó que potser formem part d’un sistema que es retroalimenta. És com un peix que es mossega la cua: els productes que consumim estan dirigits a homes o a dones, no perquè el món estigui dividit en dos i tinguem gustos o necessitats oposades – crec que amb una mica de visió global és obvi que els gustos són totalment temporals i culturals – sinó perquè ens han ensenyat a tenir-los així.

Això ho veiem des de les joguines per a infants, passant per les maquinetes d’afaitar roses o blaves en comptes de grogues, taronges o verdes, fins a diferents models de cotxes. Hi ha cotxes pensats “per a dones” i cotxes pensats “per a homes”. Normalment els primers acostumen a ser més petits i manejables i els segons grans, ràpids i amb molta potència, que no deixa de ser una altra manera d’explicar i reafirmar que les dones ocupen menys espai a la societat que els homes.

Algunes coses ja estan canviant, perquè els discursos sobre la construcció social del gènere interessen avui dia a un percentatge més alt de població, cosa que es tradueix, per exemple, en què moltes marques de roba tinguin col·leccions “unisex”. Jo no sé fins a quin punt aquestes col·leccions no són una trampa d’aquest sistema tan ben muntat que tenim i que s’autoregula perfectament. Moltes d’aquestes peces de roba responen a una noció d’allò androgen que fa referència a la masculinitat. Trobo a faltar col·leccions unisex amb faldilles, vestits, escot o peces híbrides.

Tot això pot semblar superflu, en el fons només parlem de productes de consum, però si és un aspecte que tenim tan absolutament marcat, entenc que per a molta gent pugui ser difícil pensar que hi ha alguna cosa més. No només em refereixo a expressions o identitats de gènere que surten del binomi home-dona, sinó directament pensar que pugui haver altres maneres de ser dona o home.

eP.- CONTINUEM PARLANT D’IMATGES. QUINS SÓN ELS ESTEREOTIPS QUE EXISTEIXEN SOBRE LES DIFERENTS IDENTITATS QUE CONFORMEN EL COL·LECTIU LGTBIQ?

P.G.- Crec que és fascinant la història recent de les vivències LGTBIQ i com ha canviat la seva representació en els mitjans d’Europa i els Estats Units. És fascinant perquè primer vam viure un canvi de paradigma en el que allò gai va passar de la marginalitat més absoluta als anys 70 a ser una orientació sexual aparentment acceptada. Ho veiem reflexat en series de prime-time com Modern Family, en la que una de les parts de la família és una parella d’homes homosexuals amb una filla adoptada. El mateix li està passant a la transsexualitat, que sembla que ara ha captat l’interès de molts canals i productores. No és un fet aïllat, crec que a nivell global l’interès per temes de gènere i relacionats amb el feminisme s’està expandint, i la experiència trans és molt interessant dins d’aquest context.

El que trobo més interessant d’aquests dos processos de centralització d’experiències abans marginades és pensar quines experiències de l’homosexualitat s’han quedat fora de nou i quines experiències dins de la transsexualitat es queden fora ara mateix. Per evidenciar-ho, és interessant fer-se algunes preguntes: Com és que la imatge de l’homosexualitat segueix sent la de dos homes i no la de dues dones? Per què, curiosament, en aquest cas tornen a estar els homes sobre-representats? Quin tipus de d’home gai està representada? Quanta pluma té? Com és la seva masculinitat? Com és la seva expressió de gènere? Les persones trans que veiem als mitjans, quin tipus de relats tenen? Són tots semblants? Quin tipus d’homes i de dones són? Hi ha alguna d’aquestes representacions de gent que no s’identifiqui com home o dona? Quins tipus de processos fan?  

Queda clar que en aquest procés d’assimilació hem oblidat molta gent pel camí. Els maricas, las marimachos, les bolleras que decideixen tenir criatures amb el seu amic marica i criar-los juntes, les locas, les crip, les negres, les persones no-binàries, les persones trans visibles que no volen o no poden encaixar en la idea de “dona o d’home” de la societat. Les putes, els sudakas, les de l’islam queer… En definitiva: aquelles que molesten continuen estan fora.

eP.- DIUS QUE “EL QUE HEM DE FER ÉS GENERAR POC A POC (…) AQUELLS IMAGINARIS, PER A QUE LA NOSTRA CULTURA MUTI PROGRESIVAMENT FINS QUE HI HAGI ESPAI PER A ELLS”.  PARLEM DE CASOS A ESPANYA I CATALUNYA COM MERLÍ, ORGIINAL DE TV3, DOBLADA AL CASTELLÀ PER LA SEXTA I QUE ARA TAMBÉ S’EMET A NETFLIX. ES VA DIR EN EL SEU MOMENT QUE EN BRUNO (PROTAGONISTA) ES VA CARREGAR L'”HETERONORMATIVITAT” DE LA SERIE. QUÈ EN PENSES? ÉS EL CAS MÉS REPRESENTATIU DEL PANORAMA ESPANYOL?  CONEIXES ALGUN ALTRE CAS?

PG.- Sí, el que hem de fer és reprendre aquest espai per a ampliar el marc de possibilitats d’existència. Concretament Merlí no crec que estigui fent aquesta feina. La sèrie ha estat àmpliament criticada pel feminisme català, fet que han ignorat guionistes i productors. Els personatges femenins segueixen sense tenir pràcticament cap arc argumental més que per acompanyar als nois protagonistes. En dues temporades de la sèrie, no han parlat a classe de cap filòsofa o pensadora dona. Cap. Ni Beauvoir, ni Haraway, ni Anzaldúa, ni Davis… Un dia van decidir fer un capítol sobre transsexualitat (seguint el filó de Transparent) i van parlar de Judith Butler.

El masclisme a Merlí és subtil perquè per a qui no té l’ull posat, passa desapercebut. És subtil perquè parlen de sexualitat i homosexualitat obertament, però és flagrant en el tracte que donen a les dones. Potser allò més preocupant de Merlí és que ho segueixi tanta gent i ningú s’hagi escandalitzat. Igual que no ens escandalitzem quan el cartell de 500 artistes del Viñarock només 3 siguin dones. El masclisme és present a tot arreu i sense desmuntar el masclisme no podem desmuntar cap heteronorma, ja que formen part d’aquest.

eP.- POTSER LES SERIES ESTAN ACONSEGUINT APROPAR-SE A LES SENSIBILITATS D’UN PÚBLIC CADA COP MÉS EXIGENT. POTSER A LA TELEVISIÓ DE PAGAMENT I ALS MITJANS ALTERNATIUS S’HA CREAT UN ESPECTRE MÉS AMPLI DE REPRESENTACIONS LGTB AMB SÈRIES COM TRANSPARENT, PERÒ TAMBÉ AMB ALTRES COM ORANGE IS THE NEW BLACK O SENSE8.  COM SÓN LES HISTÒRIES I ELS PERSONATGES QUE CONFORMEN AQUESTES NOVES REPRESENTACIONS? EN QUÈ HAN MILLORAT AQUESTES FICCIONS?

PG.- Les tres sèries que comentes han suposat un canvi radical en la representació d’allò trans al món audiovisual. Fins ara normalment les persones trans apareixen en sèries i pel·lícules per a enganyar als homes, per a ser assassines en sèrie o per a mostrar una vegada i una altra que en realitat aquest exterior femení que es posen no és més que una màscara que sempre acaba caient.

El que diferencia a Sense8, Orange i Transparent és que les persones trans reals apareixen a la pantalla i també al darrera. Transparent està basat en la història real de la seva creadora. Entre els actors i actrius hi ha moltíssims que són trans, l’equip de guionistes compta amb persones trans amb assessors trans, hi ha directors de capítols trans, etc.  Sense8 la dirigeixen les germanes Wachowski i el personatge trans (representat per una actriu trans) va molt més enllà de ser trans, no és l’única característica. A Orange el personatge de Sofia va ser tot un canvi, tot i que la seva història continuï girant completament al voltant del trànsit. Va ser el descobriment de la meravellosa Laverne Cox, que de fet apareix en Doubt, una nova sèrie, interpretant a un personatge que en principi no estava pensat que fos trans.

Aquests personatges han aconseguit trencar amb el arquetips que sempre requeien sobre les persones trans. Tenir gent trans permeant totes les capes de la producció ha omplert els seus personatges trans de matisos, de contradiccions, de realitat.

eP.- EN ALGUNA OCASIÓ HAS DIT QUE “ALLÒ TRANS NO DEIXA DE SER UNA FORMA MOLT VISIBLE DE MODIFICACIONS CORPORALS” GENS DIFERENT DEL QUE FAN HOMES I DONES AMB LA CIRUGIA ESTÈTICA, O ELS ESPORTISTES QUE PRENEN HORMONES DE CREIXEMENT I TANTES ALTRES TRANSFORMACIONS A LES QUE ENS SOTMETEM LES PERSONES PER A CANVIAR D’ASPECTE. COM AFRONTA EL DISCURS MEDIÀTIC AQUESTES QÜESTIONS RESPECTE AL TEMA DELS DISPOSITIUS MÈDICS I FARMACÈUTICS DE PERSONES TRANS? S’INCLOUEN AQUESTS CONFLICTES DINS LES NARRATIVES?

La forma que tenim d’entendre els processos trans d’avui dia és una invenció de la medicina moderna i de la capacitat d’aquesta de modificar els cossos. Modificar-los completament, perquè en aquesta nova forma d’entendre els processos trans, el concepte del “cos equivocat” és central i respon a les pressions de gènere que rep absolutament tothom, no només les persones trans. El sistema ens explica que els homes han de ser d’una manera i les dones d’una altra. Les persones trans que busquen confirmar aquests models són més visibles perquè tenen un recorregut més llarg, però en aquesta lluita hi som totes.

Avui dia, en moltíssims casos, quan una persona transita, no ho fa només per a canviar el seu gènere, sinó que aprofita per a convertir-se en una millor versió de si mateixa. Un exemple molt visible és Caitlyn Jenner, que no només va transitar a dona, sinó que es va arreglar el cos sencer per a transitar 20 anys enrere. Un altre exemple d’això són els “packs d’operacions” que ofereixen molts cirurgians. Et fan una mastectomia i de passada t’afegim uns pectorals per a que sembli que vas al gimnàs. O t’afegeixen una liposucció, o uns bons abdominals. A més a més del número desproporcionat d’operacions que s’ofereixen per a les dones trans, en relació als homes trans. Perquè ser home i dona ja no és només això, és respondre a totes les pressions que s’exerceixen sobre els conceptes “home i dona”. Caitlyn Jenner va treure’s 20 anys de sobre. Normalment les dones ho fan paulatinament i Jenner ho va fer tot en 6 mesos.

L’objectiu col·lectiu inconscient de tot això és el de, a llarg termini, passar desapercebuts i no ser mai reconeguts com a trans, tenir els millors tractaments mèdics per a qui mai ningú se n’adoni i ser simplement homes i dones, res més. I jo em torno a preguntar: què està passant amb la gent que habita als marges? I totes aquelles persones que no s’identifiquen ni com a homes ni com a dones? Estem obrint camí o estem limitant possibilitats corporals? Per què continuem alimentant el relat del cos equivocat en comptes d’intentar ampliar les possibilitats de cossos habitables? Per què no alimentem l’orgull de ser trans i tenir cossos trans per a què amb el temps ser reconeguda com a persona trans al carrer sigui un motiu d’orgull i no de por?

Pol Galofre @Polgos 

Entrevista: Ana Cecilia Cervantes