Call us toll free:
Top notch Multipurpose WordPress Theme!
Call us toll free:

Fotografiar-se per compartir el dol migratori

by elparlante in Blog Comments: 0 tags: educació, Interculturalitat, Joves

Els alumnes de l’aula d’acollida de l’institut Vall d’Hebron han realitzat el projecte Sincronitza’t, dinamitzat per l’entitat elParlante, per treballar els seus processos migratoris a través de la fotografia.

Per: Victòria Oliveres

Quan els educadors d’elParlante van demanar a un grup d’alumnes d’una aula d’acollida que duguessin un objecte que fos representatiu per a ells, la Júlia de seguida ho va tenir clar: un avió en miniatura. «L’he escollit perquè és el mitjà de transport que vaig utilitzar per tornar a viure amb la meva mare», explica l’adolescent de 14 anys. La mare de la Júlia va migrar d’Hondures a Barcelona i no va ser fins dos anys després que va poder portar al seu marit i als seus fills a la capital catalana.

Aquest procés migratori va marcar a la Júlia, com a molts dels seus companys de l’aula d’acollida de l’Institut Vall d’Hebron, tot i que no en parlen gaire sovint. Per això, des d’elParlante van voler tirar endavant el projecte Sincronitza’t, que treballa la realitat de les migracions a través d’un taller de fotografia. «Sentíem que les emocions, les migracions i el dol no es treballen gaire a l’aula, tot i que és el lloc natural on s’haurien de tractar aquests temes», explica Alfredo Cohen, coordinador d’elParlante.

Durant el taller, que van realitzar dotze alumnes durant dos mesos, van aprendre a fer funcionar una càmera i també les tècniques fotogràfiques per fer retrats i autoretrats. A partir d’aquí, el repte proposat era fotografiar-se amb un element amb el qual sentissin algun vincle. «Nosaltres els vam demanar que portessin un objecte que els identifiqués, sense parlar en cap moment de migracions, però la gran majoria dels alumnes van portar objectes que, de manera més o menys clara, estaven relacionats amb el seu procés migratori», explica Pancho, un dels educadors que ha dut a terme el projecte.

Cada alumne va presentar davant del grup l’objecte que havien portat i amb el qual després es fotografiarien. «Al principi va ser una mica complicat centrar-los en el projecte, però quan vam donar-los les càmeres, l’actitud ja va canviar, perquè van entendre que en podien treure profit», explica la Marta, tècnica audiovisual d’elParlante. «Era un grup molt caòtic però quan venien i explicaven la seva vivència amb l’objecte, tothom estava atent i se sinceraven», afegeix el Pancho.

«M’esperava una cosa més senzilla, però estic molt orgullosa de tot el que hem aconseguit», explica la Júlia, «el més difícil ha sigut obrir-me als altres, mostrar qui sóc de debò».

Precisament la idea de la metodologia d’elParlante rau a fer dels aparells tecnològics instruments per explicar històries. «I explicar històries serveix per treure les nostres emocions i per adonar-nos que altres persones passen pels mateixos processos», diu Cohen. «La càmera per si sola no genera empatia, però és una excusa per organitzar unes històries que acaben connectant a les persones», afegeix.

Ara, les fotografies que han fet els alumnes s’exposaran a l’institut i els vídeos resultants del projecte es passaran per les diferents classes. «Al principi em feia respecte que es veiés a l’escola, però ara he entès que així la gent em podrà conèixer tal com sóc», diu la Julia. I és que una altra voluntat del projecte és que tothom pugui escoltar les històries d’aquests nois i noies i això «afavoreixi en la comunicació i trenqui tòpics i estereotips», diu el Pancho.

Sense espai per treballar el dol migratori

«A l’aula d’acollida hi ha joves de realitats molt diverses per uns professors que -amb tota la voluntat que tenen- no disposen d’eines ni de temps per encarar les seves emocions i vivències amb la cura que necessiten», explica Alfredo Cohen. La Sandra Monfort, educadora social de l’institut, coincideix amb ell: «han de tenir un espai on poder elaborar què vol dir venir d’un altre país i trobar-se amb altres companys i companyes que han passat pel mateix procés».

«A vegades ho intentem però l’aula d’acollida ha d’estar per tots els temes acadèmics», afegeix la Paola Acuña, tutora d’aquesta aula. «En canvi aquí han tingut espai per poder parlar amb veu alta sobre el fet que tots són immigrants, que és una cosa que a l’institut no passa perquè volen integrar-se ràpid, ser com els altres».

Coneixent la feina que feien a el Parlante, des de l’institut s’hi van posar en contacte per a treballar les necessitats d’un centre com el seu, on hi ha molta matrícula viva i molts adolescents nouvinguts. Han aconseguit encaixar aquest projecte dins de ‘l’institut a temps complet’, és a dir, que és una activitat que es fa fora de l’horari lectiu però dins dels espais de l’institut.

«El meu desig és que les administracions no oblidin que tenim aquest tipus d’alumnat i que no ens quedem sense pressupost, perquè és molt important», diu Acuña. «Molta gent es queixa que els adolescents migrants no tenen sortides, però potser si invertíssim més en la seva acollida, després veurien més clar que podrien tenir un futur brillant com tants altres».

“Fotografiar-se para compartir el dol migratori” va ser publicat originalment, en català i castellà, a Catalunya Plural i el Diari de l’Educació.

Comunicació+Educació= Transformació Social


A vegades, explicar què fem no és gaire senzill, treballem diversos tòpics i grups poblacionals a diferents espais d’educació formal i de lleure. No tenim un cànon específic, cada grup i cada territori és únic, no hi ha cap fórmula secreta! El que sí que podem explicar-vos és la nostra experiència i amb quin tarannà va ser creada l’entitat. I això té nom propi, tot un camp d’estudis i de praxi al darrere: es diu Educomunicació.

Per: Ana Cecilia Cervantes

L’educomunicació ha tingut i en té molts mots depenent de l’escola de pensament d’on vingui, però en essència parlem del mateix. Molts acadèmics l’anomenen Media Literacy o Educació Mediàtica, altres li diuen Alfabetització Mediàtica i nosaltres, com a hereus de la tradició llatinoamericana de Paulo Freire i Mario Kaplún, preferim utilitzar aquest concepte, que vincula comunicació i educació dins el mateix context.

El més interessant d’aquesta estratègia és que convergeixen i accionen dues disciplines que avancen en paral·lel, tot i que, en principi, haurien d’estar integrades. I us preguntareu, si l’educació és essencialment un acte comunicatiu (Martínez-Salanova, 2009), com pot ser que no siguin confluents? Doncs perquè aquest binomi només pot sorgir en un context de canvi cultural, dialògic, global, interactiu, on ensenyar, com deia Freire, no sigui transferir coneixement, sinó crear les possibilitats per a la producció pròpia, per a la construcció del coneixement.

 

Desmuntamites TV.                                        Institut Menéndez y Pelayo.

Una revolució educativa

Com a professionals de l’educomunicació som conscients que el que proposem és revolucionari: incloure les tècniques i els mitjans de comunicació dins els processos educatius, siguin els continguts que siguin, siguin les beneficiàries que siguin. Cal aclarir que aquest no és pas un aprenentatge tecnològic, no necessàriament inclou manipular càmeres, xarxes o programes d’edició. L’objectiu principal de la nostra estratègia és utilitzar aquests recursos per aproximar-nos a un grup de persones sobreestimulades per les pantalles i sobresaturades d’informació.

 

Nosaltres ho percebem durant les sessions, tant la gent jove com la gent gran comenten i comparteixen continguts, cada dia, sense verificar-ne l’autenticitat, arrossegats pels trending topics i les veritats del noticiari. Mai gaudeixen d’espais on exercir el seu dret a qüestionar, criticar o debatir aquestes projeccions de la realitat.

El canvi d’una educació objectivista, amb veritats absolutes i indiscutibles, a una més constructivista ens ha obert el camí. Ja s’ha començat a posar l’èmfasi en les diferències que pot haver-hi dins d’un grup determinat. Ara es tenen en compte les seves expectatives, motivacions, interessos, capacitats i coneixements previs, però en queda molt per recórrer. L’alumnat o el grup de treball ha d’estar implicat, cada vegada més, en el seu procés educatiu. I solament un model més dialògic i participatiu ens portarà cap al canvi definitiu.

 

La comunicació abans de la tecnologia

Afortunadament ja ho sabem: les màquines no substituiran a les persones per més que avanci la tecnologia, però és necessari conèixer els seus canvis i mutacions constants. Així doncs si pensem, com Marshall McLuhan, que el missatge és el mitjà encara el tenim molt cru. Sembla que en molts sentits ens seguim movent en aquesta metàfora del mirall retrovisor:

“Potser, la mera acceleració dels esdeveniments humans i el conseqüent augment d’interfícies entre homes i institucions garanteixen una multiplicitat d’innovacions que alteren tots els acords existents (…) L’instint humà ordinari fa que les persones s’allunyin d’aquests nous ambients, i confiïn en el mirall retrovisor com una espècie de repetició o retorn a l’ambient anterior, garantint així la total desorientació en tot moment. No és que hi hagi res dolent amb l’ambient antic, però simplement no servirà de mapa de navegació per al nou”

McLuhan i Parker, 1968

 

La Gran Gent Gran. El Coll-La Bruguera

Una vegada vam superar el perfil de mestre que ho sap tot, que ho controla tot, hem començat a assumir nous reptes com a entitat, a aprendre durant el procés, a deixar que el grup parli i ens ensenyi coses noves. Una línia d’aprenentatge més horitzontal necessita temps, però a llarg termini pot portar-nos a nous ambients comunicatius i educatius, com ho proposava McLuhan.

És veritat, la tecnologia viatja més ràpidament que nosaltres, però hem de mirar cap endavant, no perdre de vista el paisatge i donar-li als continguts una perspectiva crítica de la societat i de l’actualitat. Es tracta, més aviat, de convertir el lloc d’aprenentatge en un espai per a la democràcia, la participació, el dret a la informació de qualitat, el debat i, per què no, la promoció i construcció de nous continguts.

 

 

Si encara et queden dubtes i vols conèixer com treballem l’educomunicació a ElParlante, visita la nostra pàgina de projectes, o el nostre Canal de Youtube, trobaràs que les temàtiques, els espais de treball i els públics són diversos. A l’aula de classe fem La Cruïlla ComunaCompartint Experiències, per exemple, i altres espais oberts al públic general fem Ciutat Esperança, Projecte Prisma o La Gran Gent Gran.

 

Referències

Per revisar els conceptes al voltant de l’educomunicació i conèixer altres entitats com la nostra, visita els següents enllaços, revisa els moocs i vídeos:

Creus que es pot implementar al teu centre o institució? Escriu els teus comentaris a sota!!!