Call us toll free:
Top notch Multipurpose WordPress Theme!
Call us toll free:

Entrevista a Marta Roqueta Fernández: Amor, sexe i desig a l’època digital


Marta Roqueta Fernández és periodista i feminista, un camí que l’ha portat a investigar sobre les representacions de gènere, ètnia, diversitat funcional i identitats LGBTI, en la cultura de masses. El seu primer llibre De la poma a la pantalla (Pagès Editors, 2019) ja ha esgotat la seva primera edició.

L’anàlisi dels mitjans de comunicació és la nostra línia de treball comuna. Així que vam parlar amb ella d’aquest assaig on reflexiona, a partir de la seva pròpia vida i experiència, sobre la influència del món digital en les nostres vides.

La novetat és que aquest llibre també pot ser un full de ruta per a professionals del món de l’educació. Porta una guia didàctica per treballar amb joves, tal com ens ho explica en aquesta entrevista.

eP.- Què et va motivar a fer un llibre de sexualitat per a adolescents, quan sembla que ho tenen tot aprés?

MRF.- El llibre forma part d’una col·lecció que es diu Nandibú-Zeta, de Pagès Editors, en què la idea és analitzar l’actualitat i com aquestes qüestions estan influenciades pel món digital. El primer tema va ser l’amor, el sexe i el desig. Doncs, m’interessava molt explorar com el món digital configura la nostra manera d’estimar, de desitjar i de mantenir relacions sexuals, i com reforça, i a la vegada desafia, tots els règims de poder articulats al voltant de l’amor, el sexe i el desig. Aquesta era la meva idea. Però, resulta que els joves no tenen una educació sexual com s’hauria d’esperar, és a dir, una educació que vagi més enllà de la prevenció de malalties, i se centri més en qüestions sobre afecte, desitjos… Doncs la idea era aprofitar l’anàlisi de la connexió entre món digital i sexualitat per abordar qüestions relacionades amb l’educació sexual, que semblen que les tenen clares, però llavors, ho analitzes i a la pràctica no ho tenen tan clar.

eP.- Has comptat amb testimonis de joves per escriure el teu assaig. Com es configura tot això dins del llibre?

MRF.- Al llibre explico experiències meves, exemples de la cultura de masses, i ho relaciono amb la teoria feminista, LGBTI i antiracista del moment. I encara que no hi apareixen, sí que és cert que per acabar de saber quines experiències de la meva vida podien ser rellevants, vaig fer una sèrie d’entrevistes a joves per veure en què els podia ajudar i com havia d’enfocar aquests temes. Vaig parlar amb joves per saber si el que jo proposava era rellevant, si m’havia deixat alguna cosa que els preocupa especialment i per veure com el meu testimoni podia ajudar-los a resoldre els dubtes que tenien.

eP.- Ara vas als instituts a fer formacions amb el llibre, com és l’estat de la qüestió? És tan gran el desconeixement?

MRF.- He fet un parell de formacions a Instituts i el que m’adono és que en general els estudiants tenen la teoria molt apresa, en certa manera, però quan poses exemples, a la pràctica, és on sorgeixen els dubtes, les contradiccions, etc. Sí que és cert que al meu llibre, no només explico l’amor des d’un vessant occidental, sinó que poso exemples LGBTI o d’arreu del món, des del Japó fins al Sudan o Cuba, d’artistes que han desafiat els règims sexuals dels seus països. Doncs, aquí sí que veus alumnes racialitzades, d’aquí, noies musulmanes que tenen dubtes, parlen, et demanen informació i se senten representades amb aquests exemples. Perquè el que ha passat és que a occident tenim una idea de l’amor romàntic molt concreta, que s’utilitza per consolidar un model de família heterosexual, monògama, pare, mare i fills, d’acord amb la societat capitalista i la divisió sexual del treball. Jo al meu llibre el que faig és posar altres exemples de formes d’entendre l’amor, formes de resistència als imaginaris colonials sobre el sexe i l’amor, o sobre alguns països com el cas del Japó, que és una barreja dels tabús que hi ha en aquella societat. Hi ha alumnes que no se senten representats dins les converses sobre amor, sexe i desig que es fan, però que, amb el llibre tenen més fàcil manifestar segons quines actituds i segons quines inquietuds.

eP.-Sembla que les noies hagin estat més receptives i participatives. Què passa amb els nois a les formacions o quan llegeixen el llibre?

MRF.- El vaig concebre com un llibre per a persones de totes les ètnies i de tots els gèneres: nois, noies, persones no binaries, cis, trans, etc. I en aquest sentit sí que és cert que les persones racialitzades, i sobretot les noies, també les noies blanques, i les persones del col·lectiu LGBTI, racialitzades o no, han reaccionat favorablement al llibre. En el cas dels nois, blancs, heterosexuals i cis, sí que hi ha més reticències. Jo crec que passa perquè, vulguis o no, el masclisme i la lgbtifòbia són formes de veure’ns i veure els altres. I moltes vegades aquestes formes de relació, sexistes o lgbtifòbiques, ens les han presentat com una forma adequada de relacionar-se amb els altres. Jo crec que als nois els passa dues coses: certa desorientació, és a dir, en el moment que qüestionem totes aquestes qüestions de gènere, doncs no saben com actuar, no saben qui són, i en el moment en què es qüestiona com s’ha d’actuar amb els altres, els tampoc saben com actuar. Al noi blanc hetero, per dir-ho així, exemplificant, li costa més entrar. Però, de totes maneres, ja sabia que passaria això, i llavors he buscat exemples perquè els nois es puguin sentir identificats, i que puguin entendre d’on els ve aquest desconfort quan tracten aquests temes, i que sobretot, per saber què poden fer amb aquest desconfort i com poden actuar ells per tenir unes relacions més igualitàries, però a la vegada, més saludables per ells. Perquè en el fons, el masclisme els afecta la forma que tenen de percebre’s i a vegades els afecta d’una forma negativa.

eP.- El llibre també va dirigit a mestres i educadors? Com l’han rebut?

MRF.- Si bé el llibre, originalment, estava estat pensat sobretot per joves, hem vist que durant el temps que ha estat a la venda també ha interessat als adults. De fet quan tu penses un contingut per joves, en certa manera saps que tard o d’hora algun adult ho llegirà. Entre els professors ha tingut molt bona acollida, també entre les institucions públiques i el públic adult en general. Sí que és cert que hi ha hagut alguns casos en què, per exemple, va haver-hi una professora que no va voler que al seu centre educatiu es parlés del llibre, perquè deia que, com que parlàvem de teoria LGBTI, de la teoria queer, doncs ella deia que la teoria queer no era feminista i que, per tant, aquest llibre no l’interessava perquè no era feminista. Quan en realitat la teoria queer té aspectes feministes, i en tot cas teoria queer i teoria feminista no tenen per què estar absolutament oposades, ni una està en conflicte amb l’altra.

Fotograma de la sèrie POSE, un dels exemples de bones pràctiques audiovisuals que cita Marta Roqueta Fernández al seu llibre “De la poma a la Pantalla”.

eP.- Tan dolenta ha estat la influència dels mitjans en la nostra forma d’estimar, desitjar i tenir relacions sexuals?

MRF.- El meu llibre parteix de la idea que les tecnologies digitals i el món audiovisual no són de per si dolents, sinó que, en tot cas, el que determina que siguin perjudicials o beneficiosos és l’ús que en fem. I el llibre està ple d’exemples de representacions positives de la sexualitat i les maneres d’estimar que trobem en el món audiovisual. Des de Pose fins a Steven Universe o Frozen, de Disney. També cito artistes com l’Alaa Satir, la Megumi Igarashi. Totes aquestes artistes ens apropen a noves maneres de veure la sexualitat i de relacionar-se amb les altres persones. La idea del llibre és aquesta, fins ara nosaltres hem tingut una imatge molt apocalíptica de la relació entre la tecnologia digital, l’amor, el sexe i el desig, però això no és necessàriament així, és tot el contrari. La diversitat de veus que facilita el món digital també ens porta a descobrir noves formes d’estimar que, fins ara, estaven tapades, perquè qui tenia el control dels mitjans audiovisuals eren unes poques mans. I també crea espais digitals en els quals es poden desenvolupar noves maneres d’estimar.

Oh my goig!-La Sèrie és atractiva, transmèdia i amb responsabilitat social


És possible entretenir i educar alhora amb un producte de ficció? Això és el que fa l’edutainment i el que vol aconseguir l’equip d’Oh my goig-La Sèrie: un producte audiovisual atractiu, transmèdia i amb responsabilitat social. Una proposta original de la productora Camille Zonca per a Betevé, que a més compta amb un comitè de joves expertes i l’assessoria d’elParlante.

Oh my goig! va ser, probablement, un dels primers programes, a escala nacional, que va defensar els feminismes, la comunitat LGBTI i els drets sexuals i reproductius de la població més jove” diu orgullós Albert Baquero Roig, productor de Camille Zonca. Estem parlant de l’any 2016 quan va començar aquesta aventura televisiva en forma de magazín a Betevé. Des d’aleshores, l’interès per aquestes temàtiques va anar en augment, i en convertir el programa en una sèrie de ficció, s’han trobat amb un panorama molt més divers, amb una oferta nacional i internacional més àmplia.

Però, són moltes les qüestions que fan la diferència en Oh my goig!-La Sèrie. Una d’elles, sens dubte, és el treball participatiu que es fa des de la tercera temporada, on el comitè de joves expertes realitza una lectura col·lectiva amb guionistes i productores per donar-li més realisme a la sèrie i als personatges.

Amb les tripes a l’aire

Les dues primeres temporades d’Oh My Goig, tots van estar d’acord en apostar per un format més divulgatiu, que es movia entre el reportatge i els esquetxos de ficció, i que comptava amb l’assessoria del Centre Jove Cjas. Els continguts d’OMG!, es compartien i discutien amb alumnes d’institut i, les seves opinions i els seus aprenentatges es compartien amb l’audiència.

“Com a productora ens interessava fer un projecte amb responsabilitat social, de treball amb joves. Tractar el tema de sexualitat, en què no havíem entrat, ens anava bé com a corba d’aprenentatge. Des de la primera temporada havíem après moltíssim de gènere i sexualitat, i de joves; tot i que ja portàvem cinc anys treballant amb joves. Però, volíem utilitzar la ficció i l’entreteniment com a eines educatives”, explica l’Aïda Torrent Ciudad, directora de la sèrie.

“El canvi d’OMG! a OMG!-La Sèrie no va ser gratuït sinó que subratlla la voluntat de fer un producte de ficció interessant, que generés vincle, dirigida cap a tots els públics”, afegeix Baquero. “Volíem seguir comptant amb una assessoria, ja no de gent adulta experta, que també és important, sinó més gent de la mateixa edat a la qual va dirigida la sèrie, però amb el plus de coneixement, d’activisme i militància en els temes que parla OMG!”.

“Aquest nou format té encara més visibilitat del que tenia abans, pot ser perquè té més difusió i interacció per xarxes”, diu Torrent. “Ha funcionat molt, i així ho demostren els premis (Zoom Festival i CAC)”, comenta Baquero. “Perquè el fet de parlar sense embuts, de mostrar les coses i això dels continguts fets amb joves, a la gent la sorprèn molt. (…) Ja no es fa un test screenning, com es feia abans a la tele, sinó un test de guió. Això pot funcionar?, I per què no?, o Com ho faries tu?, són algunes de les preguntes quan treballem en les trames. Al final és un aprenentatge per a nosaltres i per al públic”.

L’equip de joves assessores

Des que van presentar la proposta de la tercera temporada a Betevé, l’equip de Camille Zonca va contactar amb l’Alfredo Cohen Montoya perquè aportés la seva experiència amb elParlante, i donés un cop de mà en el treball participatiu amb l’equip de joves expertes. I, si bé el treball va començar com una consultoria sobre els guions acabats, per a la quarta temporada, el comitè ja va decidir directament els temes a tractar. Juntament amb l’audiència d’Instagram, que també va suggerir temes que van trobar a faltar en la tercera temporada.

“A partir d’una primera sessió de brainstorming, dinamitzada per l’Alfredo, es van exposar els temes. Nosaltres els vam proposar una estructura narrativa i es van reunir en petits grups temàtics. Cada grup tractava trames més específiques. Per exemple, es va parlar de què una noia es quedés embarassada. Hi va haver una comissió encarregada a tenir cura dels continguts, que el què proposava fos del seu interès, i hi hagués el màxim d’elements realistes. També vam consultar amb uns experts que van venir a aquestes sessions per si hi havia coses que ells i elles (l’equip de joves expertes) no sabien, poguessin consultar. D’embaràs, d’ITS (Infeccions de Transmissió Sexual), de consum i addició a xarxes i pantalles”.

Aïda Torrent, directora de Camille Zonca.

Però, el procés de guió amb el jovent no acaba aquí. Finalitzada la primera versió, s’envia de nou al comitè per tal que expressin la seva opinió i valorin si els continguts han recollit bé les idees compartides durant les sessions prèvies. Els guions definitius són validats pel comitè i la productora.

Possiblement Oh my goig!- La Sèrie no sigui un projecte participatiu de dalt a baix, tal com ho reconeix l’equip de producció. Està intervingut per un equip creatiu, productores, tècnics i tècniques que s’encarreguen de donar-li als continguts l’acabat professional que la ficció necessita. Però aquesta condició no l’aparta de la seva visió educativa. Més aviat li dóna una nova categoria, la de l’Eduteinment.

Què és això de l’Edutainment?

L’Edutainment no és simplement un altre acrònim inventat pels americans. Té un origen molt antic, possiblement en el Renaixement, i clarament es refereix a l’ús de l’entreteniment com a eina educativa. La combinació Educació + Entreteniment, s’ha utilitzat en els jocs de taula, els còmics, la ràdio, el cine, la televisió i els videojocs.

A Llatinoamèrica, és conegut com a Eduentretenimiento i encara que té molt poques referències, quasi totes són de caràcter acadèmic. Dins d’aquest panorama, hi ha una molt interessant, que va ser realitzada a Colòmbia: Revela2. Una estratègia de comunicació i salut que va incloure una sèrie de ficció per a joves i adolescents, centrada en el coneixement dels seus drets sexuals i reproductius, així com de la prevenció de les ITS.

“Sempre intentem tenir una mirada internacional, tant als països escandinaus, com als països llatins”, diu Baquero. Revela2 ha estat una bona referència per a la sèrie, quant al tractament dels continguts de sexualitat. Una altra és la ficció noruega Skam, que treballa la identitat cultural i de gènere de noves generacions de joves i adolescents molt diverses.

L’equip cratiu i tècnic de Camille Zonca.

“Actualment el panorama és molt més ampli que fa un any i mig”, expliquen Albert i Aïda. “Continguts que són interessants, de gènere, LGBTI, d’educació sexual també, com Sex Education, que té coses molt positives, o Easy”. “El que sempre ens trobàvem era que s’explicaven les mateixes històries afegint el toc de la diversitat per quedar bé: l’amic gai o lesbiana, com si fos una quota, mai explicant aquestes històries des del punt de vista de les persones LGBTI o racialitzades”. “Eren com satèl·lits al voltant de parelles heterosexuals blanques, i també volíem trencar amb això, fugint dels estereotips”.

Ara mateix, el punt de mira està en els youtubers, en una narrativa més personal, creada des de la franquesa, amb històries més il·lustratives, i per això van incorporar-ne un a la nova temporada. Es veu que Oh my goig!-La Sèrie encara té molts camins a explorar, com el poliamor, per exemple. Perquè al final la seva visió de futur és la d’un món que expliqui diverses opcions de vida, on no s’hagués de treballar tant la sexualitat, on totes les persones estem millor preparades. De moment, han de seguir treballant per l’estrena de la quarta temporada, a la primavera del 2020.

Carrers, fotos i molta poesia per obrir “Diàlegs intergeneracionals”

by elparlante in Blog Comments: 0 tags: Barcelona, estereotips, gent gran, Joves

El grup de joves del Projecte Prisma – Navas en Acció preparen càmeres i entrevistes en diversos espais del barri.

Malgrat els prejudicis, a Navas hi ha joves i persones grans molt actives que, tot i compartir territori, gairebé no es coneixen. Després d’estar treballant més de dos anys amb el Projecte Prisma, ens vam proposar trencar també amb aquest estereotip per a promoure el diàleg intergeneracional.

Facilitar la trobada de dues generacions, aparentment oposades, no semblava gens fàcil, però sí necessari al barri de Navas. Fa dos anys, quan vam arribar per a col·laborar amb el Pla Comunitari i el PES Navas en la creació d’un espai comunitari i participatiu per a joves i adolescents, el comentari més freqüent entre el grup era que volien canviar la percepció que la gent gran tenia del jovent, perquè se sentien incompresos.

Durant les primeres dinàmiques de teatre, el grup del Projecte Prisma van teatralitzar moments de discrepància amb alguns veïns i veïnes del barri. Van posar en escena diverses situacions, representant la gent gran, dient que no fan res o que perden el temps asseguts a la Plaça Ferran Reyes. Repetien el que escoltaven al carrer i, així també, alimentaven els seus propis estereotips.

Així doncs, després de tres temporades i molts carrers recorreguts amb l’ull posat a la càmera, coneixent el barri, indagant la seva gent i fent petits reportatges crítics, el grup va decidir, per fi, conèixer i entrevistar a les persones grans de Navas.

Arriba el moment de trencar estereotips

Sens dubte era el moment perfecte: el grup de joves s’havia ampliat amb la incorporació d’estudiants de l’Institut Joan Fuster i, a la vegada, els veïns i veïnes del Casal de Gent Gran de Navas estaven entusiasmades amb la idea d’obrir les seves portes per a facilitar les trobades.

El grup de joves es va preparar a fons, van fer proves amb la càmera, van explorar els llocs del barri més significatius per a la gent gran, van redactar un guió amb les preguntes que volien fer durant les trobades i, fins i tot, van fer un reportatge gràfic de la Jornada Literària Intergeneracional realitzada al Centre Cívic de Navas.

Aleshores, van començar a dialogar, i després van venir les entrevistes. Van parlar d’amor i poesia, de joventut i envelliment, de tecnologia i feina, del barri i la immigració. De com ha canviat tot i de com ho farà en un futur, quan aquest jovent sigui gran i vulgui explicar a les noves generacions el que van aprendre a partir d’aquesta experiència.

Detrás de cámaras del proceso de trabajo de “Los diálogos intergeneracionales de Navas”.

Des d’elParlante hem desenvolupat diverses propostes intergeneracionals que et convidem a conèixer. Com “Compartint Experiències“, un projecte d’Aprenentatge i Servei-APS que el 2019 arriba a la seva tercera edició, i que ja hem realitzat a quatre instituts al Districte de les Corts. O “Itineràncies Visibles“, una proposta artística per treballar la identitat i la memòria.

Fotografiar-se per compartir el dol migratori

by elparlante in Blog Comments: 0 tags: educació, Interculturalitat, Joves

Els alumnes de l’aula d’acollida de l’institut Vall d’Hebron han realitzat el projecte Sincronitza’t, dinamitzat per l’entitat elParlante, per treballar els seus processos migratoris a través de la fotografia.

Per: Victòria Oliveres

Quan els educadors d’elParlante van demanar a un grup d’alumnes d’una aula d’acollida que duguessin un objecte que fos representatiu per a ells, la Júlia de seguida ho va tenir clar: un avió en miniatura. «L’he escollit perquè és el mitjà de transport que vaig utilitzar per tornar a viure amb la meva mare», explica l’adolescent de 14 anys. La mare de la Júlia va migrar d’Hondures a Barcelona i no va ser fins dos anys després que va poder portar al seu marit i als seus fills a la capital catalana.

Aquest procés migratori va marcar a la Júlia, com a molts dels seus companys de l’aula d’acollida de l’Institut Vall d’Hebron, tot i que no en parlen gaire sovint. Per això, des d’elParlante van voler tirar endavant el projecte Sincronitza’t, que treballa la realitat de les migracions a través d’un taller de fotografia. «Sentíem que les emocions, les migracions i el dol no es treballen gaire a l’aula, tot i que és el lloc natural on s’haurien de tractar aquests temes», explica Alfredo Cohen, coordinador d’elParlante.

Durant el taller, que van realitzar dotze alumnes durant dos mesos, van aprendre a fer funcionar una càmera i també les tècniques fotogràfiques per fer retrats i autoretrats. A partir d’aquí, el repte proposat era fotografiar-se amb un element amb el qual sentissin algun vincle. «Nosaltres els vam demanar que portessin un objecte que els identifiqués, sense parlar en cap moment de migracions, però la gran majoria dels alumnes van portar objectes que, de manera més o menys clara, estaven relacionats amb el seu procés migratori», explica Pancho, un dels educadors que ha dut a terme el projecte.

Cada alumne va presentar davant del grup l’objecte que havien portat i amb el qual després es fotografiarien. «Al principi va ser una mica complicat centrar-los en el projecte, però quan vam donar-los les càmeres, l’actitud ja va canviar, perquè van entendre que en podien treure profit», explica la Marta, tècnica audiovisual d’elParlante. «Era un grup molt caòtic però quan venien i explicaven la seva vivència amb l’objecte, tothom estava atent i se sinceraven», afegeix el Pancho.

«M’esperava una cosa més senzilla, però estic molt orgullosa de tot el que hem aconseguit», explica la Júlia, «el més difícil ha sigut obrir-me als altres, mostrar qui sóc de debò».

Precisament la idea de la metodologia d’elParlante rau a fer dels aparells tecnològics instruments per explicar històries. «I explicar històries serveix per treure les nostres emocions i per adonar-nos que altres persones passen pels mateixos processos», diu Cohen. «La càmera per si sola no genera empatia, però és una excusa per organitzar unes històries que acaben connectant a les persones», afegeix.

Ara, les fotografies que han fet els alumnes s’exposaran a l’institut i els vídeos resultants del projecte es passaran per les diferents classes. «Al principi em feia respecte que es veiés a l’escola, però ara he entès que així la gent em podrà conèixer tal com sóc», diu la Julia. I és que una altra voluntat del projecte és que tothom pugui escoltar les històries d’aquests nois i noies i això «afavoreixi en la comunicació i trenqui tòpics i estereotips», diu el Pancho.

Sense espai per treballar el dol migratori

«A l’aula d’acollida hi ha joves de realitats molt diverses per uns professors que -amb tota la voluntat que tenen- no disposen d’eines ni de temps per encarar les seves emocions i vivències amb la cura que necessiten», explica Alfredo Cohen. La Sandra Monfort, educadora social de l’institut, coincideix amb ell: «han de tenir un espai on poder elaborar què vol dir venir d’un altre país i trobar-se amb altres companys i companyes que han passat pel mateix procés».

«A vegades ho intentem però l’aula d’acollida ha d’estar per tots els temes acadèmics», afegeix la Paola Acuña, tutora d’aquesta aula. «En canvi aquí han tingut espai per poder parlar amb veu alta sobre el fet que tots són immigrants, que és una cosa que a l’institut no passa perquè volen integrar-se ràpid, ser com els altres».

Coneixent la feina que feien a el Parlante, des de l’institut s’hi van posar en contacte per a treballar les necessitats d’un centre com el seu, on hi ha molta matrícula viva i molts adolescents nouvinguts. Han aconseguit encaixar aquest projecte dins de ‘l’institut a temps complet’, és a dir, que és una activitat que es fa fora de l’horari lectiu però dins dels espais de l’institut.

«El meu desig és que les administracions no oblidin que tenim aquest tipus d’alumnat i que no ens quedem sense pressupost, perquè és molt important», diu Acuña. «Molta gent es queixa que els adolescents migrants no tenen sortides, però potser si invertíssim més en la seva acollida, després veurien més clar que podrien tenir un futur brillant com tants altres».

“Fotografiar-se para compartir el dol migratori” va ser publicat originalment, en català i castellà, a Catalunya Plural i el Diari de l’Educació.

10 curtmetratges, 10 anys d’històries compartides


ElParlante fa 10 anys i volem compartir amb tu 10 vídeos que han format part d’aquesta aventura. Un viatge inspirat en tot el treball teòric i metodològic que vincula la participació, la comunicació i l’educació popular amb la transformació social.

El vídeo participatiu, o la cocreació audiovisual, tal com l’anomenem nosaltres, sempre ha estat al nostre ideari des del començament. Tenir la possibilitat de treballar històries diverses, des de moltes perspectives i explorar nous temes als barris, amb els i les protagonistes, fa part de la nostra naturalesa parlantera.

En aquest llistat trobaràs 10 curtmetratges participatius, que representen les inquietuds de joves i grans amb els quals hem treballat durant els últims 10 anys a Barcelona.

  1. Historia de Much@s

Historia de much@s és un curtmetratge realitzat pel grup de joves de Ciutat Esperança sobre el bullying que busca conscienciar la comunitat educativa i la societat en general sobre els impactes de la violència entre iguals a l’àmbit escolar.

2. Un instant

Quina visió ofereixen els mitjans de comunicació de la sexualitat i quins efectes pot tenir això en joves i adolescents? Aquest curt de Ciutat Esperança parla de l’embaràs en adolescents. Va ser premi del jurat del Bcnzoom Festival 2015 i va ser seleccionat al Tanjazoom, el festival de curtmetratges socials del barri Beni Makada, al Marroc.

2. Això no ven

Després de debatre sobre els estereotips que hi ha al voltant del gènere i la sexualitat, el grup de joves del projecteDesmuntatòpics de L’Hospitalet va treballar amb la presumpció d’heterosexualitat i les discriminacions que existeixen a la nostra societat envers aquests temes.

4. El sustituto

Poques vegades ens trobem amb un professor d’origen divers. Així, en aquest curt de Desmuntamites fet a l’institut Ménendez y Pelayo de Sarrià, vam reflexionar sobre l’eurocentrisme en el currículum acadèmic i el tràfic de drogues com a estereotip de les persones colombianes.

5. El día que me aceptes

Curtmetratge del Projecte Prisma al barri de Navas que parla de racisme i islamofòbia des d’una perspectiva de gènere. El grup de joves va escriure un guió de ficció, de manera participativa, a partir d’històries quotidianes de discriminació i odi no visibilitzades.

6. Nuestra historia


Barribook és el projecte de joves del Servei de Convivència del Districte Horta-Guinardó, amb què treballem temes com el procés migratori i la relació que les i els joves estan construint amb el seu territori d’acollida.

7. La fábrica de la música

Yamaró, el llamado del corazón és un projecte rural que va reunir moltes diversitats al municipi de Sabanalarga (Atlántico), al cor del Carib colombià. Música, folklore, memòria històrica i tradició van ser alguns dels ingredients escollits pel jovent per treballar al territori.

8. Las joyas de la corona


Primer curtmetratge participatiu realitzat amb un grup de persones grans del Districte de Les Corts, per parlar d’edatisme i qüestionar els estereotips que existeixen envers l’envelliment. Així va començar La Gran Gent Gran, un projecte que ha seguit la seva itinerància per cinc barris més d’altres districtes de Barcelona.

9. El mejor día del mundo

El millor dia del món pot ser aquell dia en la qual perdem els prejudicis envers els altres, envers la diversitat que ens envolta, especialment al barri del Raval. Això és el que volien explicar els i les joves de Ravalead@s en aquest curtmetratge participatiu.


10. Atreveix-te!


Vídeo participatiu realitzat al barri de Sant Andreu de Palomar, on un grup de joves de l’escola FEDAC va decidir explicar, en un curt de ficció, els estereotips que tenim durant l’adolescència sobre l’amor i les relacions amoroses.

I així acaba el nostre Top 10. Probablement tu has estat testimoni d’aquest procés, que no ha estat sempre fàcil. Tanmateix, la nostra història ens anima a somiar amb, com a mínim, 10 anys més de projectes audiovisuals participatius que promoguin la ciutadania activa.

Bonus track

No hi ha llistat sense un bonus track, sense un regal, sense un valor afegit. Aquest videoclip recull tot allò que volem transmetre i seguir treballant, sempre amb alegria i il·lusió. Us deixem amb La Gran Gent Gran d’Horta.

UN SPEED NETWORKING GASTRONÒMIC A LA ZONA NORD!


El grup de joves del projecte d’inserció laboral i acció comunitària Ocupa’tBCN participarà en un Speed networking amb persones del sector gastronòmic de Barcelona.

El pròxim 28 de juny tenim una cita a les 10.30 AM a l’Escola-Bar-Restaurant Cruïlla al Punt, on un grup de joves de la Zona Nord farà la presentació dels vídeos realitzats enguany per al projecte Ocupa’tBCN. En aquesta ocasió, a més de conèixer les habilitats dels i les participants, també farem un recorregut visual pel procés de formació i les receptes elaborades als tallers de cuina. Com l’any passat, us convidem a degustar unes tapes increïbles, elaborades especialment per a l’ocasió, pel mateix grup de joves.

Però, la cosa no acaba aquí, enguany hem incorporat tres activitats més a la presentació final del projecte que fem habitualment. En primer lloc, hi haurà un col·loqui per parlar de la relació EDUCACIÓ + COMUNICACIÓ + GASTRONOMIA, a càrrec de Juanfran Carrasco, del PES Cruïlla Salesians Sant Jordi, centre que fa la formació del jovent en cuina i hostaleria, Alfredo Cohen, director d’elParlante, des d’on aportem eines de comunicació assertiva i màrqueting relacional, i, Álvaro Arrieta, del Campus de Turisme, Hostaleria i Gastronomia CETT de la Universitat de Barcelona, qui assessora el grup de joves en l’elaboració i presentació de les tapes d’aquest divendres.

També tindrem una taula d’experiències en economia social i solidària, especialitzades en gastronomia, integrada per tres entitats expertes en la matèria com són Diomcoop, XaREc/La Sargantana i Cruïlla al Punt.

La cirereta del pastís serà l’espai de speednetworking que hem ideat perquè, en pocs minuts, els i les joves que així ho vulguin, es relacionin i interactuïn amb persones del món gastronòmic que podrien convertir-se en els seus pròxims ocupadors. La idea és generar un espai de confiança, per tal que el grup de joves Ocupa’tBCN siguin un poc més preparats per enfrontar-se a una entrevista de treball, i perdin la por de parlar de si mateixes i de les seves capacitats culinàries.

Per anar fent gana, us deixem amb la recepta més valorada al nostre Canal de Youtube de la Promoció Ocupat’BCN 2018: Un trinxat català a l’estil de la Verónica i el Victor. Si vols conèixer més el projecte, no deixes de visitar el web.

Ens veiem divendres 28 a les 10:30 a Cruïlla al Punt, a la Zona Nord!

Ocupa’tBCN és possible gràcies al suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona Activa i el Pla de Barris de Nou Barris, en col·laboració amb el PES Cruïlla de Salesians Sant Jordi, el Pla Comunitari de la Zona Nord, la Fundació Jovent i El 68 Bar-Gastronòmic.

Què es cou a la Zona Nord?


La Zona Nord de Nou Barris és un laboratori permanent de projectes comunitaris en ebullició.  L’últim és Ocupa’t BCN, un projecte per a la promoció de joves de Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró.

 

Por: Ana Cecilia Cervantes

El passat  6 de Juliol,  el grup de joves que ha participat en el projecte  Ocupa’t BCN van presentar a la comunitat els seus videocurrículums i van demostrar les seves habilitats culinàries a Cruïlla al Punt, el nou bar-restaurant i escola de cuina de Zona Nord.  

Aquesta proposta s’ha estat cuinant a poc a poc, a foc lent, des de fa temps, perquè les entitats que treballem a la Zona Nord, com Salesians PES Cruïlla, Pla Comunitari , Fundació Jovent i elParlante,  volíem desenvolupar un projecte conjunt per contribuir a la introducció de joves al  món laboral.

Així, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona Activa i el Pla de Barris, vam aconseguir tirar endavant una proposta de formació, cocreació audiovisual i promoció dels sabers i habilitats que han après els i les joves de Zona Nord vinculats als programes d’inserció laboral PFI.

 

La cuina i la creació audiovisual

El binomi “cuina i audiovisual” és, cada vegada, més important al  món culinari. D’entre els perfils més populars de les xarxes socials estan els dels cuiners, xefs o foodies que es dediquen a compartir fotos i vídeos dels restaurants que visiten, els plats que mengen o les receptes que fan. Per què no fer el mateix amb el grup de joves de Zona Nord? Per què no donar les eines per comunicar millor el que fan i com ho fan?

 

Yaniris Cardona, estudiant de cuina. gravant el seu videocurrículum

 

Amb aquesta idea, es va proposar fer un projecte de cocreació audiovisual i comunicació estratègica per a joves, complementari a la seva formació. Un procés encaminat a la difusió i promoció de si mateixos, a través de videocurrículums i vídeo receptes, però també a l’enfortiment de xarxes vinculades a la recerca de feina, tot en estreta relació amb el desenvolupament i recolzament del territori.

Abans de posar les cares i els plats davant de les càmeres, es van dinamitzar sessions dedicades a la intel·ligència emocional per treballar la comunicació assertiva o la resolució de conflictes, i es van reforçar les habilitats comunicatives del grup per a treballar la identitat, la imatge i el màrqueting personal. L’objectiu final és que puguin exposar millor les seves pròpies qualitats professionals davant els seus possibles ocupadors i / o clients.

 

Un tastet amb preproducció

En el món audiovisual, la preproducció és la preparació prèvia de tot allò que es necessita pel dia del rodatge abans de dir “acció!”. I al món culinari no és gens diferent.  A part de la presentació dels videocurrículums, les videoreceptes i el documental del projecte Ocupa’t, els i les joves participants van oferir al públic assistent unes tapes preparades especialment per a aquesta ocasió.

 

Amram Messaud, estudiant de cuina, emplatant una truita francesa.

 

El grup de joves va comptar amb la supervisió del Campus de Turisme, Hoteleria i Gastronomia CETT de la Universitat de Barcelona, que s’han encarregat de la preproducció i acompanyament en l’elaboració de les tapes. 

Aquesta va ser la penúltima etapa del procés, en la qual el grup de joves va gaudir de l’experiència completa de preparar un catering: anar a comprar al mercat, fer les preparacions prèvies de les viandes i muntar unes tapes de pel·lícula.

L’últim pas va ser la presentació al públic assistent del resultat de tot plegat, ells i elles mateixes, amb les seves paraules.  Va ser molt emocionat, i sobretot, vam gaudir d’una experiència audiovisual, culinària i comunitària única a la Zona Nord.

Per saber-ne més del projecte, entra a la web http://ocupatbcn.elparlante.es/

 

La Cruïlla Comuna


L’any 2009 va néixer La Cruïlla Comuna, una iniciativa que l’Associació Cultural elParlante volia desenvolupar en Barcelona per reflexionar i discutir sobre les relacions nord i sud. Es tractava de crear un projecte d’educació mediàtica, realitzat amb joves de secundària que, a través del debat, la crítica televisiva i la interacció positiva, fomentés la construcció d’una mirada i una actitud inclusiva i respectuosa sobre la immigració i la diversitat cultural.

S’ha comprovat, a través de diversos estudis que el discurs hegemònic dels mitjans de comunicació de massa perpètua els rumors, prejudicis i estereotips sobre les persones migrades. És per això que, durant el procés de debat, crítica i construcció del discurs, es graven les intervencions dels i les alumnes, per veure l’evolució del grup i fer un vídeo que documenti l’experiència.  Amb la presentació final d’aquest relat audiovisual del procés, busquem generar nous debats dins de l’escola, a casa i també a les xarxes socials.

Els darrers anys el projecte va créixer molt, vam anar a altres municipis de la província de Barcelona, i vam introduir temàtiques d’actualitat com l’arribada dels refugiats, les guerres que es lliuren al món, el racisme, el masclisme o les identitats de gènere, tot des d’una perspectiva interseccional que omple la nostra perspectiva de treball.

Si vols portar La Cruïlla Comuna a una Escola, Institut, Biblioteca, Centre Cívic o a l’entitat amb la qual treballes, pots posar-te en contacte amb nosaltres o sol·licitar l’activitat subvencionada mitjançant el Catàleg d’Activitats Antirumors.

DESMUNTAMITES: VIDEO PARTICIPATIU PEL TREBALL DE RECERCA DE 4T D’ESO


Per: Alfredo Cohen

 

“Que col·lapsen la salut, que no paguen impostos, que ningú inspecciona les seves botigues, que són incívics i són una de les causes de la manca de feina”. Malgrat que la nostra història ha estat construïda a través de fluxos migratoris, els rumors provinents d’estereotips atribuïts a persones d’orígens diferents segueixen essent una realitat. No importa si aquestes persones van arribar fa una setmana o 10 anys enrere, si té un accent diferent o un altre color de pell, és molt probable que pateixi discriminació en un moment o altre.

 

cat-captura-de-pantalla-2016-09-09-a-las-12-30-30

Aquestes són algunes de les suggeriments de Google per completar la frase…

 

Si ens centrem en col·lectius específics, la cosa sembla que empitjora: “Que els xinesos ens estan envaint, que els sud-americans fan molt de soroll, que els gitanos roben, que els àrabs són masclistes, que els africans són violents”. Cal destacar que aquests estereotips ja eren presents en altres fluxos migratoris, també dins d’Espanya i es deia que els andalusos eren mandrosos, que els bascs són tancats i els catalans garrepes.

 

cat-captura-de-pantalla-2016-09-09-a-las-12-30-46

Els estereotips no només afecten als estrangers.

 

Desmuntamites són peces audiovisuals que desmunten mites, prejudicis i rumors sobre la diversitat cultural a Barcelona i que desenvolupem des d’elParlante a l’IES Menéndez y Pelayo de Sarrià. Aquests vídeos participatius expliquen quatre ficcions que amplien la mirada sobre diferent col·lectius amb qui compartim la ciutat de Barcelona, per a defensar allò que ens uneix i gaudir d’allò que ens diferencia.

El projecte es realitza durant una setmana del mes de juny en la que els i les joves participants assumeixen el taller com el seu Treball de Recerca de 4t d’ESO. Durant els 5 matins, els i les estudiats de diferents classes generen dinàmiques de treball col·lectiu i debaten sobre la visió de la televisió i altres mitjans de comunicació. El tema central és la diversitat cultural i les migracions per a investigar la realitat de cultures que conviuen a Catalunya i construir guions de ficció que seran enregistrats i editats.

Des de 2014, hem realitzat 6  Desmuntamites i aquest mes presenten un nou curtmetratge ple d’humor que ajuda a reflexionar sobre els imaginaris associats a les persones d’origen llatinoamericà. A continuació us deixem amb una peça del que va succeir rere les càmeres i les reflexions que els i les participants van fer. El dia 27 de setembre presentarem a l’auditori de l’institut el producte final.

Des d’un punt de vista conceptual, el que pretén Desmuntamites és utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) de manera participativa, per a generar encreuaments entre ciutadans, trobades horitzontals, col·laboratives i cooperatives, que ja estan provocant canvis socials arreu del món. Es tracta d’una “pedagogia crítica” o “radical” de la que parlava Giroux (1997), MacLaren i Kincheloe (2008), posant el focus en la necessitat de que l’educació contribueixi a les tasques de crítica i reflexió sobre les relacions històriques d’opressió; descobrint les formes des d’on opera el poder i contribuint al rescat i socialització d’altres sabers, mirades i expressions que han estat sistemàticament silenciades. Amb Desmuntamites, joves pertanyents a una escola amb poca diversitat cultural, d’un barri socio-econòmic privilegiat de la ciutat, prenen la paraula i demostren que estan interessats en les realitats socials de tota la ciutat.

La Cruïlla comuna: comunicació intercultural a les aules escolars


Per: Alfredo Cohen

Com en les darreres edicions, La Cruïlla Comuna, el projecte que realitzem des de 2009 en diferents escoles de Catalunya, aquest any tornarà a les aules de tres barris de Barcelona: Sarrià, Horta i Sant Andreu.

La Cruïlla Comuna són trobades i encreuaments comuns. Es tracta d’un espai d’educació mediàtica realitzat a secundària – normalment durant l’assignatura d’educació per a la ciutadania – en el que a través del debat, la revisió de formats audiovisuals i la interacció positiva, es pretén que els joves construeixin la seva pròpia mirada sobre la diversitat cultural, fugint del discurs simplista dels mitjans de comunicació de massa que transmeten i perpetuen rumors, prejudicis i estereotips de persones de diferents orígens.

Durant quatre sessions, els i les joves s’informen, s’expressen i debaten sobre la immigració, el refugi i les causes estructurals de la pobresa material en els països del Sud, així com la co-responsabilitat dels països del Nord, mentre experimenten un procés de sensibilització sobre la importància d’exercir una ciutadania crítica i sempre activa.

La proposta metodològica de La Cruïlla Comuna, està basada en la utilització de les tecnologies de la informació i la comunicació dins les aules com a eines alternatives, útils per a deconstruir discursos i situar al centre la capacitat autònoma de les persones per a prendre consciència crítica de si mateixos i dels problemes que els envolten, a partir d’un procés dialògic que contribueix a la construcció de solucions per als problemes socials.

T’agradaria fer La Cruïlla Comuna al teu institut? Posa’t en contacte amb nosaltres i t’explicarem com aquesta activitat es podria fer de manera gratuïta al teu centre, mitjançant el Catàleg d’Activitats Antirumors. Una aposta per la convivència intercultural finançat per l’Ajuntament de Barcelona.


 

En aquet vídeo es pot veure una bona part del que succeeix durant els tallers. A La Cruïlla Comuna

podràs accedir a tots els vídeos i a una guia pedagògica complementària.