Call us toll free:
Top notch Multipurpose WordPress Theme!
Call us toll free:

Les vides velles importen


LES VIDES VELLES IMPORTEN, No ens importa anomenar velles a les persones d’avançada edat. A aquestes persones amb les quals fa anys estem treballant per a combatre l’edatisme…

Entrevista a Marta Roqueta Fernández: Amor, sexe i desig a l’època digital


Marta Roqueta Fernández és periodista i feminista, un camí que l’ha portat a investigar sobre les representacions de gènere, ètnia, diversitat funcional i identitats LGBTI, en la cultura de masses. El seu primer llibre De la poma a la pantalla (Pagès Editors, 2019) ja ha esgotat la seva primera edició.

L’anàlisi dels mitjans de comunicació és la nostra línia de treball comuna. Així que vam parlar amb ella d’aquest assaig on reflexiona, a partir de la seva pròpia vida i experiència, sobre la influència del món digital en les nostres vides.

La novetat és que aquest llibre també pot ser un full de ruta per a professionals del món de l’educació. Porta una guia didàctica per treballar amb joves, tal com ens ho explica en aquesta entrevista.

eP.- Què et va motivar a fer un llibre de sexualitat per a adolescents, quan sembla que ho tenen tot aprés?

MRF.- El llibre forma part d’una col·lecció que es diu Nandibú-Zeta, de Pagès Editors, en què la idea és analitzar l’actualitat i com aquestes qüestions estan influenciades pel món digital. El primer tema va ser l’amor, el sexe i el desig. Doncs, m’interessava molt explorar com el món digital configura la nostra manera d’estimar, de desitjar i de mantenir relacions sexuals, i com reforça, i a la vegada desafia, tots els règims de poder articulats al voltant de l’amor, el sexe i el desig. Aquesta era la meva idea. Però, resulta que els joves no tenen una educació sexual com s’hauria d’esperar, és a dir, una educació que vagi més enllà de la prevenció de malalties, i se centri més en qüestions sobre afecte, desitjos… Doncs la idea era aprofitar l’anàlisi de la connexió entre món digital i sexualitat per abordar qüestions relacionades amb l’educació sexual, que semblen que les tenen clares, però llavors, ho analitzes i a la pràctica no ho tenen tan clar.

eP.- Has comptat amb testimonis de joves per escriure el teu assaig. Com es configura tot això dins del llibre?

MRF.- Al llibre explico experiències meves, exemples de la cultura de masses, i ho relaciono amb la teoria feminista, LGBTI i antiracista del moment. I encara que no hi apareixen, sí que és cert que per acabar de saber quines experiències de la meva vida podien ser rellevants, vaig fer una sèrie d’entrevistes a joves per veure en què els podia ajudar i com havia d’enfocar aquests temes. Vaig parlar amb joves per saber si el que jo proposava era rellevant, si m’havia deixat alguna cosa que els preocupa especialment i per veure com el meu testimoni podia ajudar-los a resoldre els dubtes que tenien.

eP.- Ara vas als instituts a fer formacions amb el llibre, com és l’estat de la qüestió? És tan gran el desconeixement?

MRF.- He fet un parell de formacions a Instituts i el que m’adono és que en general els estudiants tenen la teoria molt apresa, en certa manera, però quan poses exemples, a la pràctica, és on sorgeixen els dubtes, les contradiccions, etc. Sí que és cert que al meu llibre, no només explico l’amor des d’un vessant occidental, sinó que poso exemples LGBTI o d’arreu del món, des del Japó fins al Sudan o Cuba, d’artistes que han desafiat els règims sexuals dels seus països. Doncs, aquí sí que veus alumnes racialitzades, d’aquí, noies musulmanes que tenen dubtes, parlen, et demanen informació i se senten representades amb aquests exemples. Perquè el que ha passat és que a occident tenim una idea de l’amor romàntic molt concreta, que s’utilitza per consolidar un model de família heterosexual, monògama, pare, mare i fills, d’acord amb la societat capitalista i la divisió sexual del treball. Jo al meu llibre el que faig és posar altres exemples de formes d’entendre l’amor, formes de resistència als imaginaris colonials sobre el sexe i l’amor, o sobre alguns països com el cas del Japó, que és una barreja dels tabús que hi ha en aquella societat. Hi ha alumnes que no se senten representats dins les converses sobre amor, sexe i desig que es fan, però que, amb el llibre tenen més fàcil manifestar segons quines actituds i segons quines inquietuds.

eP.-Sembla que les noies hagin estat més receptives i participatives. Què passa amb els nois a les formacions o quan llegeixen el llibre?

MRF.- El vaig concebre com un llibre per a persones de totes les ètnies i de tots els gèneres: nois, noies, persones no binaries, cis, trans, etc. I en aquest sentit sí que és cert que les persones racialitzades, i sobretot les noies, també les noies blanques, i les persones del col·lectiu LGBTI, racialitzades o no, han reaccionat favorablement al llibre. En el cas dels nois, blancs, heterosexuals i cis, sí que hi ha més reticències. Jo crec que passa perquè, vulguis o no, el masclisme i la lgbtifòbia són formes de veure’ns i veure els altres. I moltes vegades aquestes formes de relació, sexistes o lgbtifòbiques, ens les han presentat com una forma adequada de relacionar-se amb els altres. Jo crec que als nois els passa dues coses: certa desorientació, és a dir, en el moment que qüestionem totes aquestes qüestions de gènere, doncs no saben com actuar, no saben qui són, i en el moment en què es qüestiona com s’ha d’actuar amb els altres, els tampoc saben com actuar. Al noi blanc hetero, per dir-ho així, exemplificant, li costa més entrar. Però, de totes maneres, ja sabia que passaria això, i llavors he buscat exemples perquè els nois es puguin sentir identificats, i que puguin entendre d’on els ve aquest desconfort quan tracten aquests temes, i que sobretot, per saber què poden fer amb aquest desconfort i com poden actuar ells per tenir unes relacions més igualitàries, però a la vegada, més saludables per ells. Perquè en el fons, el masclisme els afecta la forma que tenen de percebre’s i a vegades els afecta d’una forma negativa.

eP.- El llibre també va dirigit a mestres i educadors? Com l’han rebut?

MRF.- Si bé el llibre, originalment, estava estat pensat sobretot per joves, hem vist que durant el temps que ha estat a la venda també ha interessat als adults. De fet quan tu penses un contingut per joves, en certa manera saps que tard o d’hora algun adult ho llegirà. Entre els professors ha tingut molt bona acollida, també entre les institucions públiques i el públic adult en general. Sí que és cert que hi ha hagut alguns casos en què, per exemple, va haver-hi una professora que no va voler que al seu centre educatiu es parlés del llibre, perquè deia que, com que parlàvem de teoria LGBTI, de la teoria queer, doncs ella deia que la teoria queer no era feminista i que, per tant, aquest llibre no l’interessava perquè no era feminista. Quan en realitat la teoria queer té aspectes feministes, i en tot cas teoria queer i teoria feminista no tenen per què estar absolutament oposades, ni una està en conflicte amb l’altra.

Fotograma de la sèrie POSE, un dels exemples de bones pràctiques audiovisuals que cita Marta Roqueta Fernández al seu llibre “De la poma a la Pantalla”.

eP.- Tan dolenta ha estat la influència dels mitjans en la nostra forma d’estimar, desitjar i tenir relacions sexuals?

MRF.- El meu llibre parteix de la idea que les tecnologies digitals i el món audiovisual no són de per si dolents, sinó que, en tot cas, el que determina que siguin perjudicials o beneficiosos és l’ús que en fem. I el llibre està ple d’exemples de representacions positives de la sexualitat i les maneres d’estimar que trobem en el món audiovisual. Des de Pose fins a Steven Universe o Frozen, de Disney. També cito artistes com l’Alaa Satir, la Megumi Igarashi. Totes aquestes artistes ens apropen a noves maneres de veure la sexualitat i de relacionar-se amb les altres persones. La idea del llibre és aquesta, fins ara nosaltres hem tingut una imatge molt apocalíptica de la relació entre la tecnologia digital, l’amor, el sexe i el desig, però això no és necessàriament així, és tot el contrari. La diversitat de veus que facilita el món digital també ens porta a descobrir noves formes d’estimar que, fins ara, estaven tapades, perquè qui tenia el control dels mitjans audiovisuals eren unes poques mans. I també crea espais digitals en els quals es poden desenvolupar noves maneres d’estimar.

Oh my goig!-La Sèrie és atractiva, transmèdia i amb responsabilitat social


És possible entretenir i educar alhora amb un producte de ficció? Això és el que fa l’edutainment i el que vol aconseguir l’equip d’Oh my goig-La Sèrie: un producte audiovisual atractiu, transmèdia i amb responsabilitat social. Una proposta original de la productora Camille Zonca per a Betevé, que a més compta amb un comitè de joves expertes i l’assessoria d’elParlante.

Oh my goig! va ser, probablement, un dels primers programes, a escala nacional, que va defensar els feminismes, la comunitat LGBTI i els drets sexuals i reproductius de la població més jove” diu orgullós Albert Baquero Roig, productor de Camille Zonca. Estem parlant de l’any 2016 quan va començar aquesta aventura televisiva en forma de magazín a Betevé. Des d’aleshores, l’interès per aquestes temàtiques va anar en augment, i en convertir el programa en una sèrie de ficció, s’han trobat amb un panorama molt més divers, amb una oferta nacional i internacional més àmplia.

Però, són moltes les qüestions que fan la diferència en Oh my goig!-La Sèrie. Una d’elles, sens dubte, és el treball participatiu que es fa des de la tercera temporada, on el comitè de joves expertes realitza una lectura col·lectiva amb guionistes i productores per donar-li més realisme a la sèrie i als personatges.

Amb les tripes a l’aire

Les dues primeres temporades d’Oh My Goig, tots van estar d’acord en apostar per un format més divulgatiu, que es movia entre el reportatge i els esquetxos de ficció, i que comptava amb l’assessoria del Centre Jove Cjas. Els continguts d’OMG!, es compartien i discutien amb alumnes d’institut i, les seves opinions i els seus aprenentatges es compartien amb l’audiència.

“Com a productora ens interessava fer un projecte amb responsabilitat social, de treball amb joves. Tractar el tema de sexualitat, en què no havíem entrat, ens anava bé com a corba d’aprenentatge. Des de la primera temporada havíem après moltíssim de gènere i sexualitat, i de joves; tot i que ja portàvem cinc anys treballant amb joves. Però, volíem utilitzar la ficció i l’entreteniment com a eines educatives”, explica l’Aïda Torrent Ciudad, directora de la sèrie.

“El canvi d’OMG! a OMG!-La Sèrie no va ser gratuït sinó que subratlla la voluntat de fer un producte de ficció interessant, que generés vincle, dirigida cap a tots els públics”, afegeix Baquero. “Volíem seguir comptant amb una assessoria, ja no de gent adulta experta, que també és important, sinó més gent de la mateixa edat a la qual va dirigida la sèrie, però amb el plus de coneixement, d’activisme i militància en els temes que parla OMG!”.

“Aquest nou format té encara més visibilitat del que tenia abans, pot ser perquè té més difusió i interacció per xarxes”, diu Torrent. “Ha funcionat molt, i així ho demostren els premis (Zoom Festival i CAC)”, comenta Baquero. “Perquè el fet de parlar sense embuts, de mostrar les coses i això dels continguts fets amb joves, a la gent la sorprèn molt. (…) Ja no es fa un test screenning, com es feia abans a la tele, sinó un test de guió. Això pot funcionar?, I per què no?, o Com ho faries tu?, són algunes de les preguntes quan treballem en les trames. Al final és un aprenentatge per a nosaltres i per al públic”.

L’equip de joves assessores

Des que van presentar la proposta de la tercera temporada a Betevé, l’equip de Camille Zonca va contactar amb l’Alfredo Cohen Montoya perquè aportés la seva experiència amb elParlante, i donés un cop de mà en el treball participatiu amb l’equip de joves expertes. I, si bé el treball va començar com una consultoria sobre els guions acabats, per a la quarta temporada, el comitè ja va decidir directament els temes a tractar. Juntament amb l’audiència d’Instagram, que també va suggerir temes que van trobar a faltar en la tercera temporada.

“A partir d’una primera sessió de brainstorming, dinamitzada per l’Alfredo, es van exposar els temes. Nosaltres els vam proposar una estructura narrativa i es van reunir en petits grups temàtics. Cada grup tractava trames més específiques. Per exemple, es va parlar de què una noia es quedés embarassada. Hi va haver una comissió encarregada a tenir cura dels continguts, que el què proposava fos del seu interès, i hi hagués el màxim d’elements realistes. També vam consultar amb uns experts que van venir a aquestes sessions per si hi havia coses que ells i elles (l’equip de joves expertes) no sabien, poguessin consultar. D’embaràs, d’ITS (Infeccions de Transmissió Sexual), de consum i addició a xarxes i pantalles”.

Aïda Torrent, directora de Camille Zonca.

Però, el procés de guió amb el jovent no acaba aquí. Finalitzada la primera versió, s’envia de nou al comitè per tal que expressin la seva opinió i valorin si els continguts han recollit bé les idees compartides durant les sessions prèvies. Els guions definitius són validats pel comitè i la productora.

Possiblement Oh my goig!- La Sèrie no sigui un projecte participatiu de dalt a baix, tal com ho reconeix l’equip de producció. Està intervingut per un equip creatiu, productores, tècnics i tècniques que s’encarreguen de donar-li als continguts l’acabat professional que la ficció necessita. Però aquesta condició no l’aparta de la seva visió educativa. Més aviat li dóna una nova categoria, la de l’Eduteinment.

Què és això de l’Edutainment?

L’Edutainment no és simplement un altre acrònim inventat pels americans. Té un origen molt antic, possiblement en el Renaixement, i clarament es refereix a l’ús de l’entreteniment com a eina educativa. La combinació Educació + Entreteniment, s’ha utilitzat en els jocs de taula, els còmics, la ràdio, el cine, la televisió i els videojocs.

A Llatinoamèrica, és conegut com a Eduentretenimiento i encara que té molt poques referències, quasi totes són de caràcter acadèmic. Dins d’aquest panorama, hi ha una molt interessant, que va ser realitzada a Colòmbia: Revela2. Una estratègia de comunicació i salut que va incloure una sèrie de ficció per a joves i adolescents, centrada en el coneixement dels seus drets sexuals i reproductius, així com de la prevenció de les ITS.

“Sempre intentem tenir una mirada internacional, tant als països escandinaus, com als països llatins”, diu Baquero. Revela2 ha estat una bona referència per a la sèrie, quant al tractament dels continguts de sexualitat. Una altra és la ficció noruega Skam, que treballa la identitat cultural i de gènere de noves generacions de joves i adolescents molt diverses.

L’equip cratiu i tècnic de Camille Zonca.

“Actualment el panorama és molt més ampli que fa un any i mig”, expliquen Albert i Aïda. “Continguts que són interessants, de gènere, LGBTI, d’educació sexual també, com Sex Education, que té coses molt positives, o Easy”. “El que sempre ens trobàvem era que s’explicaven les mateixes històries afegint el toc de la diversitat per quedar bé: l’amic gai o lesbiana, com si fos una quota, mai explicant aquestes històries des del punt de vista de les persones LGBTI o racialitzades”. “Eren com satèl·lits al voltant de parelles heterosexuals blanques, i també volíem trencar amb això, fugint dels estereotips”.

Ara mateix, el punt de mira està en els youtubers, en una narrativa més personal, creada des de la franquesa, amb històries més il·lustratives, i per això van incorporar-ne un a la nova temporada. Es veu que Oh my goig!-La Sèrie encara té molts camins a explorar, com el poliamor, per exemple. Perquè al final la seva visió de futur és la d’un món que expliqui diverses opcions de vida, on no s’hagués de treballar tant la sexualitat, on totes les persones estem millor preparades. De moment, han de seguir treballant per l’estrena de la quarta temporada, a la primavera del 2020.

Parlem de la discapacitat sense embuts

by elparlante in Blog Comments: 0 tags: elparlante, estereotips

Diuen que són especials o que ferim els seus sentiments si els diem discapacitats… Alguna vegada li has preguntat a una persona amb discapacitat funcional o intel·lectual com vol que el tractis? Parlar-los massa alt, agafar-los de la mà per a travessar el carrer o assumir que sempre estan contents, són només algunes de les situacions a les quals es veuen exposades les persones discapacitades. Tant i així, que la gent veu excepcional el fet que siguin autònomes, treballin, tinguin parella o vagin de festa.

Però, com fem per a viure en aquesta societat plural i complexa si desconeixem totes les sensibilitats que coexisteixen al nostre voltant?, si els mitjans continuen configurant una imatge de la “normalitat” totalment excloent? Amb aquestes inquietuds i l’alè d’una nova aventura, en elParlante hem assumit el repte d’ampliar el nostre horitzó per a treballar la diversitat des d’una nova perspectiva, la de la discapacitat.

Trobem un grup apoderat

A Sant Vicenç dels Horts ens vam trobar amb l’objectiu de crear una peça audiovisual que ajudés a trencar amb els estereotips que existeixen sobre les persones discapacitades i la percepció que existeix de la normalitat. A la Fundació Iris, la Laura, la Sandra, l’Iban, la Lídia, el Juanjo, la Maricarmen, la Manolita i la Berta ens esperaven.

“Ens miren malament”, “ens tracten malament”, “no vull que em tractin com un bitxo”, “jo sóc normal”.

Frases que van sorgir al llarg de les primeres sessions de coneixement i confiança, amb el grup de participants del projecte sobre discapacitat que fem amb la Fundació Iris.

La Leti i la Laura, educadores del projecte, havien pensat aquest primer dia com un espai per conèixer i escoltar les necessitats plantejades pel grup. I es van trobar amb unes persones reivindicatives, que tenen molt clares les coses, sobretot, quina és la seva imatge a la societat. “Ens miren malament”, “ens tracten malament”, “no vull que em tractin com a un bitxo”, “jo sóc normal”, diuen.

Entre les seves demandes, volen que se’ls digui persones discapacitades, no especials, i volen ser tractades amb normalitat, com a gent comuna i corrent, amb treball, parelles, hobbies, i una sexualitat ben definida. Encara que, pot ser, vagin al metge i a teràpia una miqueta més que la mitjana, o tinguin algun que un altre privilegi, diuen: “transport públic més econòmic i entrada gratis al Tibidabo”.

El moment de la creació col·lectiva

A través del teatre i la lúdica, el grup de participants va anar baixant la barrera. Ara ens trobem amb un grup més obert a aprendre coses noves, a treballar en equip, disposat a parlar de discriminació i inclusió en primera persona. A pensar i recrear situacions en les quals s’han sentit exclosos. Amb la certesa que podem compartir el resultat d’aquest projecte amb les seves famílies i amb tota la comunitat de veïns i veïnes de Sant Vicenç dels Horts.

Finalment, ha arribat el moment d’escriure el guió, d’actuar, gravar… Com tots els grups, sempre sorgeixen moltes idees i històries per explicar, algunes més personals, d’altres divertides i plenes d’humor negre, unes altres d’amor, terror o misteri. Ara ja tenim tema, l’argument parlarà de discapacitat sense embuts.

Com bé diuen en el grup: “Ningú sap el que és treballar amb nosaltres fins que esteu dins”. I quina millor manera de submergir-se en l’univers de la discapacitat que a través dels seus protagonistes?, de les emocions que es mouen mentre veiem una bona pel·lícula?

Coneix els avanços d’aquest i tots els nostres projectes, seguint les xarxes socials d’elParlante. Si encara no reps el nostre butlletí, inscriu-te aquí.

Carrers, fotos i molta poesia per obrir “Diàlegs intergeneracionals”

by elparlante in Blog Comments: 0 tags: Barcelona, estereotips, gent gran, Joves

El grup de joves del Projecte Prisma – Navas en Acció preparen càmeres i entrevistes en diversos espais del barri.

Malgrat els prejudicis, a Navas hi ha joves i persones grans molt actives que, tot i compartir territori, gairebé no es coneixen. Després d’estar treballant més de dos anys amb el Projecte Prisma, ens vam proposar trencar també amb aquest estereotip per a promoure el diàleg intergeneracional.

Facilitar la trobada de dues generacions, aparentment oposades, no semblava gens fàcil, però sí necessari al barri de Navas. Fa dos anys, quan vam arribar per a col·laborar amb el Pla Comunitari i el PES Navas en la creació d’un espai comunitari i participatiu per a joves i adolescents, el comentari més freqüent entre el grup era que volien canviar la percepció que la gent gran tenia del jovent, perquè se sentien incompresos.

Durant les primeres dinàmiques de teatre, el grup del Projecte Prisma van teatralitzar moments de discrepància amb alguns veïns i veïnes del barri. Van posar en escena diverses situacions, representant la gent gran, dient que no fan res o que perden el temps asseguts a la Plaça Ferran Reyes. Repetien el que escoltaven al carrer i, així també, alimentaven els seus propis estereotips.

Així doncs, després de tres temporades i molts carrers recorreguts amb l’ull posat a la càmera, coneixent el barri, indagant la seva gent i fent petits reportatges crítics, el grup va decidir, per fi, conèixer i entrevistar a les persones grans de Navas.

Arriba el moment de trencar estereotips

Sens dubte era el moment perfecte: el grup de joves s’havia ampliat amb la incorporació d’estudiants de l’Institut Joan Fuster i, a la vegada, els veïns i veïnes del Casal de Gent Gran de Navas estaven entusiasmades amb la idea d’obrir les seves portes per a facilitar les trobades.

El grup de joves es va preparar a fons, van fer proves amb la càmera, van explorar els llocs del barri més significatius per a la gent gran, van redactar un guió amb les preguntes que volien fer durant les trobades i, fins i tot, van fer un reportatge gràfic de la Jornada Literària Intergeneracional realitzada al Centre Cívic de Navas.

Aleshores, van començar a dialogar, i després van venir les entrevistes. Van parlar d’amor i poesia, de joventut i envelliment, de tecnologia i feina, del barri i la immigració. De com ha canviat tot i de com ho farà en un futur, quan aquest jovent sigui gran i vulgui explicar a les noves generacions el que van aprendre a partir d’aquesta experiència.

Detrás de cámaras del proceso de trabajo de “Los diálogos intergeneracionales de Navas”.

Des d’elParlante hem desenvolupat diverses propostes intergeneracionals que et convidem a conèixer. Com “Compartint Experiències“, un projecte d’Aprenentatge i Servei-APS que el 2019 arriba a la seva tercera edició, i que ja hem realitzat a quatre instituts al Districte de les Corts. O “Itineràncies Visibles“, una proposta artística per treballar la identitat i la memòria.

Fotografiar-se per compartir el dol migratori

by elparlante in Blog Comments: 0 tags: educació, Interculturalitat, Joves

Els alumnes de l’aula d’acollida de l’institut Vall d’Hebron han realitzat el projecte Sincronitza’t, dinamitzat per l’entitat elParlante, per treballar els seus processos migratoris a través de la fotografia.

Per: Victòria Oliveres

Quan els educadors d’elParlante van demanar a un grup d’alumnes d’una aula d’acollida que duguessin un objecte que fos representatiu per a ells, la Júlia de seguida ho va tenir clar: un avió en miniatura. «L’he escollit perquè és el mitjà de transport que vaig utilitzar per tornar a viure amb la meva mare», explica l’adolescent de 14 anys. La mare de la Júlia va migrar d’Hondures a Barcelona i no va ser fins dos anys després que va poder portar al seu marit i als seus fills a la capital catalana.

Aquest procés migratori va marcar a la Júlia, com a molts dels seus companys de l’aula d’acollida de l’Institut Vall d’Hebron, tot i que no en parlen gaire sovint. Per això, des d’elParlante van voler tirar endavant el projecte Sincronitza’t, que treballa la realitat de les migracions a través d’un taller de fotografia. «Sentíem que les emocions, les migracions i el dol no es treballen gaire a l’aula, tot i que és el lloc natural on s’haurien de tractar aquests temes», explica Alfredo Cohen, coordinador d’elParlante.

Durant el taller, que van realitzar dotze alumnes durant dos mesos, van aprendre a fer funcionar una càmera i també les tècniques fotogràfiques per fer retrats i autoretrats. A partir d’aquí, el repte proposat era fotografiar-se amb un element amb el qual sentissin algun vincle. «Nosaltres els vam demanar que portessin un objecte que els identifiqués, sense parlar en cap moment de migracions, però la gran majoria dels alumnes van portar objectes que, de manera més o menys clara, estaven relacionats amb el seu procés migratori», explica Pancho, un dels educadors que ha dut a terme el projecte.

Cada alumne va presentar davant del grup l’objecte que havien portat i amb el qual després es fotografiarien. «Al principi va ser una mica complicat centrar-los en el projecte, però quan vam donar-los les càmeres, l’actitud ja va canviar, perquè van entendre que en podien treure profit», explica la Marta, tècnica audiovisual d’elParlante. «Era un grup molt caòtic però quan venien i explicaven la seva vivència amb l’objecte, tothom estava atent i se sinceraven», afegeix el Pancho.

«M’esperava una cosa més senzilla, però estic molt orgullosa de tot el que hem aconseguit», explica la Júlia, «el més difícil ha sigut obrir-me als altres, mostrar qui sóc de debò».

Precisament la idea de la metodologia d’elParlante rau a fer dels aparells tecnològics instruments per explicar històries. «I explicar històries serveix per treure les nostres emocions i per adonar-nos que altres persones passen pels mateixos processos», diu Cohen. «La càmera per si sola no genera empatia, però és una excusa per organitzar unes històries que acaben connectant a les persones», afegeix.

Ara, les fotografies que han fet els alumnes s’exposaran a l’institut i els vídeos resultants del projecte es passaran per les diferents classes. «Al principi em feia respecte que es veiés a l’escola, però ara he entès que així la gent em podrà conèixer tal com sóc», diu la Julia. I és que una altra voluntat del projecte és que tothom pugui escoltar les històries d’aquests nois i noies i això «afavoreixi en la comunicació i trenqui tòpics i estereotips», diu el Pancho.

Sense espai per treballar el dol migratori

«A l’aula d’acollida hi ha joves de realitats molt diverses per uns professors que -amb tota la voluntat que tenen- no disposen d’eines ni de temps per encarar les seves emocions i vivències amb la cura que necessiten», explica Alfredo Cohen. La Sandra Monfort, educadora social de l’institut, coincideix amb ell: «han de tenir un espai on poder elaborar què vol dir venir d’un altre país i trobar-se amb altres companys i companyes que han passat pel mateix procés».

«A vegades ho intentem però l’aula d’acollida ha d’estar per tots els temes acadèmics», afegeix la Paola Acuña, tutora d’aquesta aula. «En canvi aquí han tingut espai per poder parlar amb veu alta sobre el fet que tots són immigrants, que és una cosa que a l’institut no passa perquè volen integrar-se ràpid, ser com els altres».

Coneixent la feina que feien a el Parlante, des de l’institut s’hi van posar en contacte per a treballar les necessitats d’un centre com el seu, on hi ha molta matrícula viva i molts adolescents nouvinguts. Han aconseguit encaixar aquest projecte dins de ‘l’institut a temps complet’, és a dir, que és una activitat que es fa fora de l’horari lectiu però dins dels espais de l’institut.

«El meu desig és que les administracions no oblidin que tenim aquest tipus d’alumnat i que no ens quedem sense pressupost, perquè és molt important», diu Acuña. «Molta gent es queixa que els adolescents migrants no tenen sortides, però potser si invertíssim més en la seva acollida, després veurien més clar que podrien tenir un futur brillant com tants altres».

“Fotografiar-se para compartir el dol migratori” va ser publicat originalment, en català i castellà, a Catalunya Plural i el Diari de l’Educació.

10 curtmetratges, 10 anys d’històries compartides


ElParlante fa 10 anys i volem compartir amb tu 10 vídeos que han format part d’aquesta aventura. Un viatge inspirat en tot el treball teòric i metodològic que vincula la participació, la comunicació i l’educació popular amb la transformació social.

El vídeo participatiu, o la cocreació audiovisual, tal com l’anomenem nosaltres, sempre ha estat al nostre ideari des del començament. Tenir la possibilitat de treballar històries diverses, des de moltes perspectives i explorar nous temes als barris, amb els i les protagonistes, fa part de la nostra naturalesa parlantera.

En aquest llistat trobaràs 10 curtmetratges participatius, que representen les inquietuds de joves i grans amb els quals hem treballat durant els últims 10 anys a Barcelona.

  1. Historia de Much@s

Historia de much@s és un curtmetratge realitzat pel grup de joves de Ciutat Esperança sobre el bullying que busca conscienciar la comunitat educativa i la societat en general sobre els impactes de la violència entre iguals a l’àmbit escolar.

2. Un instant

Quina visió ofereixen els mitjans de comunicació de la sexualitat i quins efectes pot tenir això en joves i adolescents? Aquest curt de Ciutat Esperança parla de l’embaràs en adolescents. Va ser premi del jurat del Bcnzoom Festival 2015 i va ser seleccionat al Tanjazoom, el festival de curtmetratges socials del barri Beni Makada, al Marroc.

2. Això no ven

Després de debatre sobre els estereotips que hi ha al voltant del gènere i la sexualitat, el grup de joves del projecteDesmuntatòpics de L’Hospitalet va treballar amb la presumpció d’heterosexualitat i les discriminacions que existeixen a la nostra societat envers aquests temes.

4. El sustituto

Poques vegades ens trobem amb un professor d’origen divers. Així, en aquest curt de Desmuntamites fet a l’institut Ménendez y Pelayo de Sarrià, vam reflexionar sobre l’eurocentrisme en el currículum acadèmic i el tràfic de drogues com a estereotip de les persones colombianes.

5. El día que me aceptes

Curtmetratge del Projecte Prisma al barri de Navas que parla de racisme i islamofòbia des d’una perspectiva de gènere. El grup de joves va escriure un guió de ficció, de manera participativa, a partir d’històries quotidianes de discriminació i odi no visibilitzades.

6. Nuestra historia


Barribook és el projecte de joves del Servei de Convivència del Districte Horta-Guinardó, amb què treballem temes com el procés migratori i la relació que les i els joves estan construint amb el seu territori d’acollida.

7. La fábrica de la música

Yamaró, el llamado del corazón és un projecte rural que va reunir moltes diversitats al municipi de Sabanalarga (Atlántico), al cor del Carib colombià. Música, folklore, memòria històrica i tradició van ser alguns dels ingredients escollits pel jovent per treballar al territori.

8. Las joyas de la corona


Primer curtmetratge participatiu realitzat amb un grup de persones grans del Districte de Les Corts, per parlar d’edatisme i qüestionar els estereotips que existeixen envers l’envelliment. Així va començar La Gran Gent Gran, un projecte que ha seguit la seva itinerància per cinc barris més d’altres districtes de Barcelona.

9. El mejor día del mundo

El millor dia del món pot ser aquell dia en la qual perdem els prejudicis envers els altres, envers la diversitat que ens envolta, especialment al barri del Raval. Això és el que volien explicar els i les joves de Ravalead@s en aquest curtmetratge participatiu.


10. Atreveix-te!


Vídeo participatiu realitzat al barri de Sant Andreu de Palomar, on un grup de joves de l’escola FEDAC va decidir explicar, en un curt de ficció, els estereotips que tenim durant l’adolescència sobre l’amor i les relacions amoroses.

I així acaba el nostre Top 10. Probablement tu has estat testimoni d’aquest procés, que no ha estat sempre fàcil. Tanmateix, la nostra història ens anima a somiar amb, com a mínim, 10 anys més de projectes audiovisuals participatius que promoguin la ciutadania activa.

Bonus track

No hi ha llistat sense un bonus track, sense un regal, sense un valor afegit. Aquest videoclip recull tot allò que volem transmetre i seguir treballant, sempre amb alegria i il·lusió. Us deixem amb La Gran Gent Gran d’Horta.

UN SPEED NETWORKING GASTRONÒMIC A LA ZONA NORD!


El grup de joves del projecte d’inserció laboral i acció comunitària Ocupa’tBCN participarà en un Speed networking amb persones del sector gastronòmic de Barcelona.

El pròxim 28 de juny tenim una cita a les 10.30 AM a l’Escola-Bar-Restaurant Cruïlla al Punt, on un grup de joves de la Zona Nord farà la presentació dels vídeos realitzats enguany per al projecte Ocupa’tBCN. En aquesta ocasió, a més de conèixer les habilitats dels i les participants, també farem un recorregut visual pel procés de formació i les receptes elaborades als tallers de cuina. Com l’any passat, us convidem a degustar unes tapes increïbles, elaborades especialment per a l’ocasió, pel mateix grup de joves.

Però, la cosa no acaba aquí, enguany hem incorporat tres activitats més a la presentació final del projecte que fem habitualment. En primer lloc, hi haurà un col·loqui per parlar de la relació EDUCACIÓ + COMUNICACIÓ + GASTRONOMIA, a càrrec de Juanfran Carrasco, del PES Cruïlla Salesians Sant Jordi, centre que fa la formació del jovent en cuina i hostaleria, Alfredo Cohen, director d’elParlante, des d’on aportem eines de comunicació assertiva i màrqueting relacional, i, Álvaro Arrieta, del Campus de Turisme, Hostaleria i Gastronomia CETT de la Universitat de Barcelona, qui assessora el grup de joves en l’elaboració i presentació de les tapes d’aquest divendres.

També tindrem una taula d’experiències en economia social i solidària, especialitzades en gastronomia, integrada per tres entitats expertes en la matèria com són Diomcoop, XaREc/La Sargantana i Cruïlla al Punt.

La cirereta del pastís serà l’espai de speednetworking que hem ideat perquè, en pocs minuts, els i les joves que així ho vulguin, es relacionin i interactuïn amb persones del món gastronòmic que podrien convertir-se en els seus pròxims ocupadors. La idea és generar un espai de confiança, per tal que el grup de joves Ocupa’tBCN siguin un poc més preparats per enfrontar-se a una entrevista de treball, i perdin la por de parlar de si mateixes i de les seves capacitats culinàries.

Per anar fent gana, us deixem amb la recepta més valorada al nostre Canal de Youtube de la Promoció Ocupat’BCN 2018: Un trinxat català a l’estil de la Verónica i el Victor. Si vols conèixer més el projecte, no deixes de visitar el web.

Ens veiem divendres 28 a les 10:30 a Cruïlla al Punt, a la Zona Nord!

Ocupa’tBCN és possible gràcies al suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona Activa i el Pla de Barris de Nou Barris, en col·laboració amb el PES Cruïlla de Salesians Sant Jordi, el Pla Comunitari de la Zona Nord, la Fundació Jovent i El 68 Bar-Gastronòmic.

Un festival que celebra la bellesa dels cabells blancs i les arrugues.

by elparlante in Blog Comments: 0

Entrevista a Alfredo Cohen, director d’elParlante i productor executiu de la La GRAN pantalla!

¿Com va sorgir la idea d’un Festival com aquest?


Sessió de treball participatiu de La Gran Gent Gran

Des dels nostres inicis, fa 10 anys, en elParlante hem explorat la possibilitat de treballar amb persones grans, especialment en iniciatives intergeneracionals que posin en contacte a joves amb els seus avis i el territori. I fa 4 anys vam començar a treballar amb diversos Casals de Gent Gran en projectes de vídeo participatiu, on les persones grans conten les seves històries, la qual cosa els afecta, la qual cosa els dol, al mateix temps que desmunten estereotips i prejudicis sobre les diverses maneres que hi ha d’envellir. Els resultats ens han entusiasmat i ens han fet pensar que al cinema també està la possibilitat de donar a conèixer aquesta diversitat… i celebrar-la.

¿Per què fer un Festival específicament sobre cinema de la Gent Gran?

I per què no? La Gent Gran, no és un col·lectiu, no és un grup monolític, tancat. Almenys en la nostra societat, identifiquem a la gent gran des dels 65 anys als 95… Són 30 anys molt diversos!, i moltes maneres de viure’ls, no obstant això habitualment se’ls encasella, es parla en nom d’ells i elles. Les representacions que es fan els mitjans de comunicació estan plenes d’estereotips: que són avorrits, conservadors, que ja no volen aprendre, que no participen, que són dependents, que no aporten res nou a la societat. Una sèrie de barbaritats semblants a les quals es diuen sobre els immigrants o sobre les persones amb diversitat funcional o de diverses orientacions sexuals. Aquest Festival és per reflexionar sobre aquestes opressions, sobre com es creuen i sobre el paper que com a societat juguem en la seva construcció. Tenint en compte que a Espanya en 2066 hi haurà més de 14 milions de persones grans, el 34,6% del total de la població, uns 41.068.643 habitants.



Joves i grans a “Compartint Experiències”, el proyecto intergeneracional que fem amb APS


¿És un Festival també per als joves?

Per descomptat! La GRAN Pantalla és per a tota la família, i per a tota mena de famílies i persones. Així com altres festivals temàtics. Aquest no és un Festival per tancar-nos sinó per obrir-nos. El millor que ens pot passar a la vida és arribar a vells. El contrari és la mort. Aquest Festival és l’excusa perfecta per anar al cinema amb els avis i les àvies, però també per gaudir de bones pel·lícules. Un lloc per celebrar la bellesa dels cabells blancs i les arrugues.

¿Per què creus que havent-hi tants Festivals de Cinema a la ciutat, no hi havia un com aquest?

No ho sé, és curiós, perquè a més, els cinemes independents de la ciutat sobreviuen en gran part perquè les persones grans assisteixen molt al cinema. Suposo que parla malament d’allò que som com a societat i del lloc que li donem a les persones grans. Però, l’important és que ja existeix i crec que té molt de futur.

El festival és gratis, però el cinema costa…

Mireia, Laura, Ana, Juliana, Esther i Katherina conformen l’equip base de La GRAN Pantalla!

Sí, i costa molt. Costa escriure-ho, produir-ho, rodar-ho, exhibir-ho… Aquest Festival és gratis per al públic perquè el Departament de Promoció de la Gent Gran de l’Ajuntament de Barcelona i altres entitats –incloent els Cinemes Girona– es van enamorar de la idea i li han donat suport. És gratis perquè volem que s’omplin les sales i que els diners no siguin un problema per assistir-hi. Però esperem que el missatge no sigui equivocat. La cultura, malgrat ser un intangible de gran valor, també té un important cost de producció, realització i promoció. Per a nosaltres és una aposta de llançament.

Què veurem al Festival i com es reserven les entrades?

Veurem 8 llargmetratges internacionals de primer nivell, que han guanyat diversos premis en els més importants festivals del món. Veurem uns 16 curtmetratges en competició, seleccionats entre els més de 250 que ens van arribar de tot arreu del món, i que entren en la Secció Oficial. Amb un jurat de luxe. Tindrem una homenatjada molt important, que ja us comptarem i hi haurà dos Cinefòrums: Persones Grans + Feminismes, Persones Grans LGTBIQ+.


¿Què passarà després del Festival?

Doncs que tindrem ressaca audiovisual!-… (Riures)

Perquè esperem que La GRAN pantalla sigui una espècie de plataforma antiedatisme que des de la cultura i l’art cinematogràfic generi noves formes d’expressió i trobada intergeneracional. Segurament quedarem amb ganes de més.

Les reserves de les entrades es poden fer a través de la web http://lagranpantallafestival.elparlante.es/entrades/

Barcelona acollirà La GRAN pantalla, el Festival Internacional de Cinema de la Gent Gran

by elparlante in Blog Comments: 0

Per: Esther Pedrós Martorell

Cap de Premsa de La GRAN pantalla!

Barcelona acollirà, del 6 al 9 de juny de 2019, La GRAN pantalla, el Festival Internacional de Cinema de la Gent Gran. Aquest nou certamen cultural serà gratuït i se celebrarà als Cinemes Girona, una de les sales referents de la ciutat.


Aquest festival, de caràcter únic a Barcelona, vol oferir un espai per a la gent gran i, alhora, cerca convertir-se en un lloc de trobada cinematogràfica intergeneracional que permeti desmuntar els prejudicis i estereotips envers les persones grans, que difonen els mitjans d’informació massiva, especialment, la televisió i la publicitat.

D’aquesta manera, tenint com a focus temàtic la representació de la gent gran, el Festival busca relats que contribueixin a generar noves lectures i discursos, per anar més enllà de les representacions convencionals que solen associar-se a aquesta etapa de la vida i diversificar les mirades existents. Així mateix, es posaran en pantalla interseccions poc visibilitzades, com ‘gent gran LGTBIQ+’, ‘gent gran migrades’ i ‘gent gran i feminismes’, entre altres.

“La Gran Pantalla és un espai de diàleg, de trobada, de reflexió, d’oci. Un lloc per compartir històries, per apreciar-les, per reflectir-nos en elles i mirar-nos amb dignitat. D’altra banda, el Festival Internacional de Cinema de la Gent Gran de Barcelona és una oportunitat per reconèixer la labor cinematogràfica de persones grans i de joves que s’interessen per les seves històries”, assegura Katherina Harder, directora artística i de programació del Festival.

Les pel·lícules seleccionades i els diferents col·loquis que tindran lloc durant el festival permetran reflexionar, analitzar, comprendre, pensar, mirar i oferir noves mirades i mirades alegres, fresques i positives envers les persones en el seu procés d’envelliment.

La GRAN pantalla! és una idea original d’elParlante amb el suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona, i compta amb la col·laboració especial dels Cinemes Girona, Goethe Institut, Fundació FiraGran, Festhome, Iosphera, ACRA, Caramel Films, Compacto, Fundació Enllaç i Cactus docs.

La programació de La Gran Pantalla comptarà amb una mostra internacional de llargmetratges i una secció competitiva internacional de curtmetratges, i estarà dividida en 5 seccions: Pel·lícula Inauguració; Pel·lícula Clausura; Secció Oficial de Llargmetratges; Secció Oficial de Curtmetratges (competició) i Secció Cinefòrum.

La pel·lícula que inaugurarà La Gran Pantalla 2019 és Muchos hijos, un mono y un castillo, el llargmetratge documental de Gustavo Salmerón, guanyador del Goya a la Millor Pel·lícula Documental 2108.

Per la seva banda, el film que tancarà aquesta edició és Visages, Villages (Cares i Llocs), el darrer documental de l’Agnès Varda. “Volem tancar el Festival retent homenatge a una cineasta que fins als seus 90 anys de vida ha treballat fent cinema amb un grau de reflexió únic i des d’una empatia que destaca en totes les seves pel·lícules”, explica Katherina Harder.

Pel que fa a la Secció Oficial de llargmetratges, es mostraran pel·lícules de ficció i de gènere documental, les quals narren històries protagonitzades per persones grans i aporten una nova mirada sobre la vellesa. Produccions de Colòmbia, Japó, Mèxic i Alemanya. Podeu consultar els títols en aquest enllaç.

La Secció Oficial de Curtmetratges està formada per les setze pel·lícules seleccionades entre les més de 200 que s’han rebut en aquesta convocatòria, les quals competiran en la categoria de Premi al Millor Curtmetratge La GRAN pantalla, Menció Especial del Jurat (si escau) i Premi del Públic. “D’aquesta selecció, ens agradaria destacar que totes les pel·lícules estan realitzades per directores i directors joves que retraten a persones grans i creen un vincle intergeneracional molt valuós”, assenyala Harder. Amb aquesta selecció de curtmetratges realitzats a Espanya, el Brasil, l’Argentina i el Perú, i que narren des de la ficció, el documental i l’animació, el públic de La GRAN Pantalla viatjarà per diferents cultures, personatges i mirades diverses amb molts tocs d’humor. Podeu consultar els títols en aquest enllaç.

Per últim, a la Secció Cinefòrum es projectaran pel·lícules acompanyades per un col·loqui amb convidades i convidats del món de la cultura i de l’àmbit social, amb els quals, conjuntament amb el públic, es dissertarà sobre temàtiques de gran interès actual i poc visibilitzades. En aquesta edició de La GRAN Pantalla, comptarem amb dos col·loquis: “gent gran LGTBIQ+” i “gent gran i feminismes”.

El Festival La GRAN pantalla és una idea original d’elParlante, que fa 10 anys treballa amb joves de diferents barris de Barcelona i  amb gent gran, desenvolupant projectes participatius des d’una perspectiva insterseccional,  vinculant diverses sensibilitats en un mateix context. La interculturalitat, l’edatisme, les relacions intergeneracionals o la diversitat de gènere són algunes de les interseccions que es treballen actualment.

El Festival és gratuït, amb aforament limitat!

Reserva les teves entrades aquí