Call us toll free:
Top notch Multipurpose WordPress Theme!
Call us toll free:

Alfredo Cohen: “El futur dels projectes socials serà mesurar l’impacte de cada intervenció”

by elparlante in Blog Comments: 0

Avui entrevistem Alfredo Cohen, director i coordinador d’elParlante. El motiu és clar: després de 4 anys llargs, la seva tesi doctoral titulada “Investigació avaluativa per al disseny d’una proposta d’intervenció en educomunicació per a la ciutadania activa” va sortir finalment a la llum, amb la seva corresponent presentació a l’edifici Tànger del Campus de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. El treball de recerca avalua part de les metodologies emprades els últims anys en el si dels projectes La Cruïlla Comuna i Desmuntamites, on la temàtica del diàleg intercultural té més força. Les conclusions apunten a una interacció positiva per part dels participants dels dos projectes: un augment de la consciència crítica i del contacte intercultural. Volíem preguntar-li en definitiva sobre els impactes, utilitats i limitacions, i comprendre en última instància quins nous valors i processos impregnaran elParlante a partir d’aquest ambiciós treball acadèmic en els propers anys.

Ha sigut una tesi llarga. Quins elements van fer més complexa la investigació?

Suposo que totes les tesis són complexes i les investigacions serioses requereixen temps. La major dificultat, potser, va ser treballar amb els temps de tres institucions diferents: l’acadèmia, l’escola i l’ajuntament. Va ser complexa també perquè elParlante és un projecte en permanent construcció i perquè jo, com a investigador principal de la tesi, també estic estretament vinculat al dia a dia d’elParlante. Treballar en els dos projectes durant gairebé 4 anys va ser el major avantatge i desavantatge, la major virtut i problemàtica.

Què suposa per elParlante ser l’objecte d’estudi de la tesi?

Crec que la investigació és fonamental per a qualsevol projecte. Més per a una emprenedoria social que vol millorar la qualitat de vida de les persones des de l’educació i la cultura. La tesi ha ajudat a donar suport teòric i metodològic a les accions d’elParlante, és a dir, l’ha dotat de sentit. Ha posat en perspectiva i de manera rigorosa el seu possible abast, les seves limitacions. Les iniciatives que no s’avaluen, que no es mesuren, no poden demostrar el seu impacte i estan condemnades al fracàs o com a mínim, a quedar com una anècdota, com un projecte curiós.

Es tracta d’una investigació avaluativa. El teu objectiu final era demostrar la utilitat social d’elParlante?

Sí, mesurar el seu impacte social des del punt de vista educatiu, des de la comunicació per al canvi social, i des de la interculturalitat, que és el tema específic dels dos projectes avaluats.

Per què et vas centrar en els projectes Cruïlla Comuna i Desmuntamites?

Perquè en el moment de començar la tesi eren els projectes més actius a elParlante. Avui en dia La Cruïlla Comuna és un projecte consolidat. Només al 2016 es va implementara 7 escoles. Però especialment perquè aquests dos projectes treballen a l’aula de classe, en l’educació formal i em sembla que és un espai privilegiat per generar diàlegs interculturals i d’altres tipus, des de l’educomunicació. No pot ser que els projectes més creatius i interessants es facin per fora de l’escola. L’escola és l’espai natural de formació. Els i les joves passen aquí moltes hores del dia. Si no aconseguim que s’ho passin bé aquí, farem joves infeliços, desmotivats, apalancats. No se’ls pot exigir després, que en sortir de la formació obligatòria, siguin ciutadans/es compromesos/es amb el seu propi desenvolupament i el de la seva comunitat si mai se’ls va inculcar a l’aula.

Amb quin resultat avaluatiu de la teva tesi et quedes?

Amb la comprovació que des de l’educomunicació es poden treballar innombrables temàtiques. Amb la participació i valoració positiva per part dels joves en les dues estratègies. Amb el seu esperit crític sobre el relat dels mitjans de comunicació de masses i sobre la mateixa educació que estan rebent. Em quedo amb la professora compromesa, la directora del col·legi que creu que des de l’art es pot educar, amb el tècnic de l’Ajuntament de Barcelona que considera important i molt seriosa la inversió en sensibilitzar sobre la riquesa de la diversitat cultural. Em quedo, en fi, amb l’esperança.

No obstant això, també em quedo amb la demostració que l’escola ha de reinventar-se urgentment i que és amb la participació de tota la comunitat però especialment dels i de les joves amb els que cal plantejar i desenvolupar aquestes transformacions.

Explica la principal limitació de la proposta d’educomunicació que surt de la tesi. És extrapolable al conjunt d’elParlante?

Podria respondre’t que els recursos econòmics i tècnics són una dificultat, així com la falta de formació i interès del professorat en alguns casos. Però crec que si em preguntes per la principal limitació, et diria que es tracta de voluntat política. És un tema d’ètica, de compromís social. La societat necessita una joventut activa i compromesa, respectuosa amb la diferència, incloent i solidària. Els que ens sentim amb aquesta responsabilitat hem de fer el que sigui necessari per dotar els i les joves de més i millor informació sobre el que passa, però sobretot de generar espais per escoltar-los i fomentar la seva expressió. Per això es necessita més convicció que recursos.

En conclusió, són les persones més crítiques, amb menys prejudicis, més dialogants, després de participar en Desmuntamites i La Cruïlla Comuna?

Més crítiques segur, és el que mostren els resultats. Més dialogants, et diria que també, que almenys durant els tallers i la implementació general dels projectes, es generen molts espais de diàleg entre, inclusivament, joves que normalment no participaven durant les classes habituals. Si tenen ara menys prejudicis que abans és difícil d’afirmar. Algunes coses canvien, segur, però com els afectarà en el futur seria part d’una altra investigació. És difícil que algú no tingui cap prejudici, o que s’eliminin amb uns quants tallers. Els i les joves deien que el projecte els ensenya a “jutjar el llibre més enllà de la portada”, però els prejudicis corresponen a estereotips, que són idees arrelades que depenen d’agents de socialització com la família, l’escola, la política i els mitjans de comunicació, als quals estan exposats permanentment. Aquests projectes busquen generar debat al voltant d’aquests estereotips, espais de diàleg per discutir-los des del respecte, aquest crec que és un primer pas, i molt important.

Quin és el futur d’elParlante, tenint en compte el treball i allò après en aquesta tesi?

elParlante entra en una etapa de consolidació com emprenedoria social, com una empresa sostenible capaç de mobilitzar persones i generar ciutadania activa des de l’educació i la comunicació. La tesi mostra l’horitzó, la utopia, la necessitat de donar-li rigor científic als projectes socials. El futur té a veure amb mesurar cada intervenció, mesurar qualitativament per millorar, per fer projectes amb més impacte, amb la mateixa responsabilitat i passió.

Arriba l’estrena de la setena temporada de Ciutat Esperança amb la presentació del projecte sobre bullying

by elparlante in Blog Comments: 0

Després de treballar temes com els embarassos adolescents no planificats, la fotografia participativa i el racisme, el grup de joves de Ciutat Esperança va decidir tractar el tema de l’assetjament entre iguals a l’escola durant aquest darrer any.

Ha sigut un procés intens en el qual hem après com funciona el bullying i ens hem endinsat en el món de les emocions i la violència per a poder tractar amb rigurositat aquesta temàtica. El resultat ha estat la creació d’un curtmetratge basat en fets reals: “Historia de much@s”, un curt de ficció que vol conscienciar la comunitat educativa i la societat en general sobre els impactes de la violència entre iguals a l’escola. La peça ha estat creada pel grup de joves de Ciutat Esperança, on també han participat de figurants joves de l’Escola Llop del Taga i del Centre Obert del Centre Cruïlla.

A més a més, durant l’estrena, també podreu veure unes entrevistes realitzades pel grup de joves al barri preguntant al veïnat què saben sobre el bullying i un programa de televisió que vam gravar amb la comunitat educativa de Ciutat Meridiana debatent aquest tema.

L’estrena s’emmarca en el projecte Ciutat Esperança, realitzat per elParlante amb la col·laboració del Pla Comunitari de Ciutat Meridiana, una iniciativa que va començar fa cinc anys i que vol potenciar l’esperit crític, l’expressió lliure, i la creativitat a través de l’audiovisual.

Us esperem el proper dimarts 20 de desembre a les 18h al Centre Cívic Zona Nord per a compartir aquesta trobada i una mica de pica-pica.

QUAN LA SALUT ÉS UN ASSUMPTE D’EDUCOMUNICACIÓ

by elparlante in Blog Comments: 0

Els éssers humans tenim greus problemes per estar d’acord en la majoria de temes, però hi ha un que sembla tenir unanimitat: una de les coses que ens preocupa a tots i totes és la salut. No només volem gaudir de bona salut si no que li ho desitgem a les nostres famílies, amics i a la comunitat a la que pertanyem. La majoria de persones prioritzem la salut davant els diners, l’oci, l’amor o el poder.

Com la salut es important per a tots i per a totes, la comunicació sobre la salut hauria de ser rigorosa, pròxima, versàtil, creativa, innovadora i estratègica. Dit això, és important entendre que la comunicació corporativa o institucional – que també fem a elParlante – és legítima per a donar a conèixer informacions i accions importants però podria ser insuficient a l’hora de proposar canvis de conducta. En aquest sentit, l’Educomunicació per a la Ciutadania Activa – que inclou temes de salut – és un procés que succeeix on està la gent, permetent que aquesta gent alci la veu i s’apropiï dels projectes per a enfortir les seves capacitats.

D’aquesta manera, l’Educomunicació per a la Salut – entesa com una part de la Ciutadania Activa – buscarà incidir, persuadir, motivar, mobilitzar, recrear, empoderar, reconèixer, canviar, sensibilitzar, formar, etc. a les ciutadanes i els ciutadans per a tenir instruments que dirigeixin les seves vides cap a entorn saludables. La salut necessita comunicació i educació des de l’inici de la vida fins els últims dies, a més d’una especial atenció durant la infància i la joventut. Per aconseguir amb èxits aquests objectius cal implicar l’entorn familiar, comunitari i laboral.

La salut és una construcció social i comunitària. No es tracta només de coneixements, si no també d’hàbits. No es tracta només de conèixer la piràmide alimentària, com posar-se un preservatiu o que les drogues són molt perjudicials. Es tracta, més aviat, de crear les condicions per a que les persones parlin sobre allò que els afecta i buscar maneres de transformar falses creences en pràctiques concretes que revertin positivament en la salut física i mental. Així, l’Educomunicació per a la Salut requereix entendre a la gent, a les seves creences i valors, les normes socials i culturals que condicionen la seva vida. A més a més s’hauria de establir un diàleg amb les comunitats per veure com ells identifiquen els problemes, proposen solucions i actuen per a resoldre’ls.

D’aquesta manera, l’Educomunicació per a la Salut no serà més que la promoció d’estils de vida saludables i de l’autocura. Des d’elParlante ja fa anys que treballem aquest camp. Alguns dels projectes han estat:

  1. Ravalead@s: Alcohol Guai, una sèrie d’anti-spots audiovisuals construïts de manera participativa amb un grup de joves del barri del Raval, per a desmuntar mites sobre suposades avantatges del consum d’alcohol.

2. Ciutat Esperança: Un vídeo participatiu sobre l’embaràs no planificat i un altre sobre la violència entre iguals a l’escola. Cada projecte ha estat socialitzat pels propis joves participants en escoles de Ciutat Meridiana, acompanyats d’una guia pedagògica dissenyada amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Us deixem el primer vídeo del projecte, guanyador d’un premi del jurat del BcnZoom festival.

3. Ñañ@s: Una sèrie de tres vídeos participatius realitzats amb les comunitats de Bella Maria, Chaquizcha i Guara (Sud d’Equador) per a fomentar el diàleg sobre el desenvolupament sostenible de les seves comunitats en el marc d’un projecte per combatre la malaltia del “chagas”; una iniciativa realitzada amb l’Instituto de Enfermedades Tropicales de la Universitat d’Ohio.

COL·LECTIU I+: PRIMER ANIVERSARI D’UN EQUIP DE PROFESSIONALS PER A LA CIUTADANIA ACTIVA

by elparlante in Blog Comments: 0

En temps de crisi no només econòmica si no sobretot política, moral i social, on l’individualisme pren un protagonisme gairebé hegemònic, sorgeixen organitzacions formades per persones o col·lectius que detecten en la interdisciplinarietat i la interconnexió d’interessos una font fructífera de saber i de treball.

Amb aquesta i altres premisses al cap, com per exemple posar en pràctica la democràcia radical, elParlante ha estat part des del seu naixement del Col·lectiu I+, un grup de professionals compromesos amb l’entorn i la comunitat. Un col·lectiu en el que es comparteixen coneixements i experiències per a impulsar i acompanyar projectes de foment de la interculturalitat, la igualtat, el reconeixement de la diversitat, el diàleg, el coneixement mutu, la perspectiva decolonial i de gènere.

En el Col·lectiu I+ podem assumir la totalitat d’un projecte social, des de la formulació de la idea inicial, passant per la realització d’un diagnòstic i el disseny del programa d’actuació, fins a l’execució i l’avaluació final. A més a més, podem assumir parts concretes d’un projecte més ampli. Tal com fem des d’elParlante, al Col·lectiu I+ tenim un especial interès en la feina per/amb ajuntaments, adaptant-nos a qualsevol d’aquestes àrees: cultura, joventut, educació, promoció econòmica, serveis socials, etc.

Els serveis del Col·lectiu I+ es poden agrupar en cinc grans àrees: planificació estratègica, programes d’actuació, consultoria i formació. Des d’elParlante, tot i que hem aportat dedicació en la planificació estratègica, consultoria i formació, destaquem dins el grup per les nostres estratègies d’intervenció educomunicatives així com pel disseny, implementació i avaluació de plans de comunicació. Aquests plans, en general, impliquen un estudi de les necessitats comunicatives del projecte, el disseny d’una imatge d’aquest i la posterior elaboració i difusió d’elements comunicatius: web, vídeo, editorial, xarxes socials. De fet, ha estat elParlante l’encarregat de dissenyar la imatge, el web i el vídeo de presentació del Col·lectiu I+

Addicionalment a elParlante, el Col·lectiu I+ està format per entitats i professionals d’experiència reconeguda en les àrees d’ acció comunitària, educació, comunicació i investigació, com són el Centre d’Estudis Africans i Interculturals (CEA), La Xixa Teatre, QSL Serveis Culturals, Brigitte Vasallo, Carolina Astudillo y Rafa Besolí (aquí trobareu els seus perfils)

Quan a elParlante celebràvem un any de vida, algú ens va dir: “Qui fa un any i ho celebra, és perquè pot cumplir-ne 100”. Així doncs enhorabona a tot l’equip. Ens sentim molt orgullosos d’aquesta família que és innovació, inclusió, intel·ligència, inventiva, intuïció, integració, inversió, invenció, inquietud, integritat, inspiració, intensitat, interculturalitat, intergeneracionalitat, independència, il·lusió, incentiu, intel·ligència i molt molt més!

ELPARLANTE ÉS COMUNICACIÓ PER A LA TRANSFORMACIÓ

by elparlante in Blog Comments: 0

Per: Alfredo Cohen

Comunicar és compartir. Comunicar no significa inocular, vendre, proposar o presentar idees a altres persones. Comunicar de veritat, comunicar seriosament és molt més simple i a la vegada més complex que la relació emissor – receptor – missatge que ens van ensenyar a l’escola. La comunicació en la que creiem a elParlante és “una funció essencial i inherent de la naturalesa humana, que va molt més enllà dels mitjans de comunicació de massa i que inclou processos horitzontals i participatius mitjançant els quals dos o més éssers humans comparteixen experiències, interessos i sentiments de manera presencial o a distància, ajudats per la tecnologia.” (Kaplún, 1998).

L’estil de comunicació que intentem posar en pràctica en els nostres projectes és aquell que es tradueix en construcció i circulació de sentits, una categoria polisèmica que inclou diferents accepcions de les ciències socials i que en contextos culturalment heterogenis com el català, s’ha de vincular a l’educació, l’autoestima, la consciència crítica, les normes socials, l’acció col·lectiva, la participació en la societat de la informació però també en la vida quotidiana i en la cohesió social.

Així, busquem que les nostres iniciatives estiguin inspirades en l’acció comunicativa d’Habermas, a la que es refereix com “la interacció d’almenys dos subjectes capaços de llenguatge i d’acció que (ja sigui verbalment o a través de mitjans extraverbals) estableixen una relació interpersonal” (Habermas, 124: 1987).

L’objectiu dels projectes de sensibilització, de creació col·lectiva, així com les socialitzacions, formacions o investigacions que fem, és descobrir més enllà dels aparells, de la tecnologia en si mateixa o de la transmissió d’informació massiva. Hem entès des del principi, que els processos comunicatius són una dimensió de processos socioculturals. És per això que ens interessa la gent i les seves discussions, les seves sensibilitats, la seva capacitat per a deliberar. Ens interessen les persones de les escoles, dels barris, dels carrers i de les institucions. Per tant, si la comunicació és posar en comú, hi ha alguna cosa anterior que es comparteix, alguna cosa prèvia que permet participació i col·laboració.

Ens agradaria acabar aquest post compartint dos processos de co-creació que realitzem en dos escenaris molt diferents: el barri del Raval a Barcelona i el municipi de Sabanalarga al carib colombià. Ambdues experiències comparteixen metodologia de treball i no obstant la diferència de contextos, els resultats són similars: la generació d’espais oberts a la interacció positiva i l’empoderament dels joves per a informar-se, expressar-se i debatre sobre temes que els afecten.

Making-of del projecte Ravalead@s TV

Making-of del projecte Yamaró

VÍDEO PARTICIPATIU I D’INTERÈS SOCIAL

by elparlante in Blog Comments: 0

Per: Alfredo Cohen

 

L’emoció és l’impuls que indueix a l’acció. Tothom sap que actualment el vídeo és el format per excel·lència per a transmetre emocions. Diàriament es veuen 3.000 milions de vídeos a Youtube i la mateixa quantitat es penja a Facebook cada mes. És necessari connectar-se amb les noves sensibilitats, els nous llenguatges i els nous temps de les i els ciutadanes i ciutadans. Les organitzacions o persones que no entenguin aquest canvi de paradigma, romandran fora.

A elParlante entenem que aquest tipus de narracions permeten explicar històries i, encara més important, que aquells que les produeixen se’ls tingui en consideració. Per a Rodríguez (2010), explicar un relat propi permet el reconeixement i per això ajuda a construir el que som, és a dir, ajuda a tenir-nos i que ens tinguin en compte.  Independentment de si ets un col·lectiu, una empresa o un/a ciutadà/ana, explicar per ser reconeguts no és un tema menor en un món globalitzat i a la vegada fragmentat.

 

En aquest sentit, a elParlante fem dos tipus de vídeo:

 

  1. El vídeo participatiu com a resultat dels nostres projectes de co-creació en el que un grup de persones és sensibilitzat i motivat a crear una peça de manera col·lectiva que generi reflexió/crítica/diàleg sobre una temàtica social que els sigui significativa. Els vídeos resultants d’aquest procés serviran com a material pedagògic per a que els mateixos realitzadors i realitzadores (joves, persones grans, dones, estudiants, professors…) puguin sensibilitzar a les comunitats a què pertanyen.

 

“(el vídeo) pressiona, incita, sedueix a aquell que l’utilitza per emprendre processos de creació simbòlica. Quan tens un micròfon a la mà o es mira per una càmera de vídeo, la mateixa tecnologia incita a dirigir el micròfon cap a l’entorn, a mirar el món a través del visor de la càmera. La tecnologia mateixa ens converteix en artesans de sons i imatges, de productes simbòlics i és precisament aquí on poden sorgir altres maneres de veure l’entorn i imaginar el futur. És a dir, és a través de la reconfiguració dels signes des d’on es generen imaginaris col·lectius, versions alternatives de territori i noves utopies per a modelar el futur”. (Clemencia Rodríguez, 2011: 46)

 

Aquest és un exemple dels múltiples projectes de vídeo participatiu realitzats per elParlante. Barribook TV, realitzat al 2012 al Districte d’Horta-Guinardó

  1.  Per la seva banda, el vídeo d’interès social és un producte audiovisual on el guió està construït per l’equip creatiu de elParlante juntament amb entitats, fundacions, associacions, empreses, cooperatives, col·lectius o professionals que necessiten explicar, mostrar o vendre productes, serveis o idees amb interès social. Tot i que l’estètica i la pulcritud són importants, més que els trucatges efectistes, ens interessa explicar bé les històries i explicar continguts que d’altra manera podrien semblar poc interessants. Hem realitzat una gran quantitat de vídeos que han servit per a sistematitzar activitats com conferències, obres de teatre o exposicions, sensibilitzar sobre algun tema específic, realitzar una convocatòria, incrementar la participació de persones afins o aconseguir recolzament per a projectes concrets.

 

Aquest és un exemple d’un vídeo realitzat per a la Fundació Educativa FEDAC.

A través de diferents projectes, hem observat que l’audiovisual ens pot ajudar a teixir noves realitats per a exposar la nostra veu pròpia i així, construir una ciutadania activa al mateix temps que arribem a més i més gent.

 

Si t’agradaria fer un vídeo participatiu o d’interès social per a tu o la teva empresa/organització, no dubtis a contactar-nos.

 

DESMUNTAMITES: VIDEO PARTICIPATIU PEL TREBALL DE RECERCA DE 4T D’ESO


Per: Alfredo Cohen

 

“Que col·lapsen la salut, que no paguen impostos, que ningú inspecciona les seves botigues, que són incívics i són una de les causes de la manca de feina”. Malgrat que la nostra història ha estat construïda a través de fluxos migratoris, els rumors provinents d’estereotips atribuïts a persones d’orígens diferents segueixen essent una realitat. No importa si aquestes persones van arribar fa una setmana o 10 anys enrere, si té un accent diferent o un altre color de pell, és molt probable que pateixi discriminació en un moment o altre.

 

cat-captura-de-pantalla-2016-09-09-a-las-12-30-30

Aquestes són algunes de les suggeriments de Google per completar la frase…

 

Si ens centrem en col·lectius específics, la cosa sembla que empitjora: “Que els xinesos ens estan envaint, que els sud-americans fan molt de soroll, que els gitanos roben, que els àrabs són masclistes, que els africans són violents”. Cal destacar que aquests estereotips ja eren presents en altres fluxos migratoris, també dins d’Espanya i es deia que els andalusos eren mandrosos, que els bascs són tancats i els catalans garrepes.

 

cat-captura-de-pantalla-2016-09-09-a-las-12-30-46

Els estereotips no només afecten als estrangers.

 

Desmuntamites són peces audiovisuals que desmunten mites, prejudicis i rumors sobre la diversitat cultural a Barcelona i que desenvolupem des d’elParlante a l’IES Menéndez y Pelayo de Sarrià. Aquests vídeos participatius expliquen quatre ficcions que amplien la mirada sobre diferent col·lectius amb qui compartim la ciutat de Barcelona, per a defensar allò que ens uneix i gaudir d’allò que ens diferencia.

El projecte es realitza durant una setmana del mes de juny en la que els i les joves participants assumeixen el taller com el seu Treball de Recerca de 4t d’ESO. Durant els 5 matins, els i les estudiats de diferents classes generen dinàmiques de treball col·lectiu i debaten sobre la visió de la televisió i altres mitjans de comunicació. El tema central és la diversitat cultural i les migracions per a investigar la realitat de cultures que conviuen a Catalunya i construir guions de ficció que seran enregistrats i editats.

Des de 2014, hem realitzat 6  Desmuntamites i aquest mes presenten un nou curtmetratge ple d’humor que ajuda a reflexionar sobre els imaginaris associats a les persones d’origen llatinoamericà. A continuació us deixem amb una peça del que va succeir rere les càmeres i les reflexions que els i les participants van fer. El dia 27 de setembre presentarem a l’auditori de l’institut el producte final.

Des d’un punt de vista conceptual, el que pretén Desmuntamites és utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) de manera participativa, per a generar encreuaments entre ciutadans, trobades horitzontals, col·laboratives i cooperatives, que ja estan provocant canvis socials arreu del món. Es tracta d’una “pedagogia crítica” o “radical” de la que parlava Giroux (1997), MacLaren i Kincheloe (2008), posant el focus en la necessitat de que l’educació contribueixi a les tasques de crítica i reflexió sobre les relacions històriques d’opressió; descobrint les formes des d’on opera el poder i contribuint al rescat i socialització d’altres sabers, mirades i expressions que han estat sistemàticament silenciades. Amb Desmuntamites, joves pertanyents a una escola amb poca diversitat cultural, d’un barri socio-econòmic privilegiat de la ciutat, prenen la paraula i demostren que estan interessats en les realitats socials de tota la ciutat.

La Cruïlla comuna: comunicació intercultural a les aules escolars


Per: Alfredo Cohen

Com en les darreres edicions, La Cruïlla Comuna, el projecte que realitzem des de 2009 en diferents escoles de Catalunya, aquest any tornarà a les aules de tres barris de Barcelona: Sarrià, Horta i Sant Andreu.

La Cruïlla Comuna són trobades i encreuaments comuns. Es tracta d’un espai d’educació mediàtica realitzat a secundària – normalment durant l’assignatura d’educació per a la ciutadania – en el que a través del debat, la revisió de formats audiovisuals i la interacció positiva, es pretén que els joves construeixin la seva pròpia mirada sobre la diversitat cultural, fugint del discurs simplista dels mitjans de comunicació de massa que transmeten i perpetuen rumors, prejudicis i estereotips de persones de diferents orígens.

Durant quatre sessions, els i les joves s’informen, s’expressen i debaten sobre la immigració, el refugi i les causes estructurals de la pobresa material en els països del Sud, així com la co-responsabilitat dels països del Nord, mentre experimenten un procés de sensibilització sobre la importància d’exercir una ciutadania crítica i sempre activa.

La proposta metodològica de La Cruïlla Comuna, està basada en la utilització de les tecnologies de la informació i la comunicació dins les aules com a eines alternatives, útils per a deconstruir discursos i situar al centre la capacitat autònoma de les persones per a prendre consciència crítica de si mateixos i dels problemes que els envolten, a partir d’un procés dialògic que contribueix a la construcció de solucions per als problemes socials.

T’agradaria fer La Cruïlla Comuna al teu institut? Posa’t en contacte amb nosaltres i t’explicarem com aquesta activitat es podria fer de manera gratuïta al teu centre, mitjançant el Catàleg d’Activitats Antirumors. Una aposta per la convivència intercultural finançat per l’Ajuntament de Barcelona.


 

En aquet vídeo es pot veure una bona part del que succeeix durant els tallers. A La Cruïlla Comuna

podràs accedir a tots els vídeos i a una guia pedagògica complementària.

Comunicación Intercultural, ¿desde cuándo y desde dónde? (CAT)

by elparlante in Blog Comments: 0

La comunicación va mucho más allá de los medios masivos de (des)información que actualmente consumimos. La palabra comunicación deriva del latín comunicare que significa compartir algo o poner en común, por tanto se trata de una característica inherente a los seres humanos y sus relaciones, justamente será el lenguaje lo que nos diferencie de los demás seres vivos.

Desde los inicios del cine, a principios del siglo XX, las sociedades se han preocupado por la comunicación de masas, pero sobre a comunicación intercultural, solo hasta los años 60 en los Estados Unidos. Era la década de la “independencia” de muchos países del continente africano como Zaire, Chad, Nigeria y Occidente -que necesitaba salir de crisis sucesivas crisis económicas desde la Segunda Guerra Mundial- se planteaba la necesidad de utilizar los medios de comunicación y la comunicación en general para extender sus políticas capitalistas a nuevos de mercados.

Así, pensar la comunicación como posibilidad de intercambios interculturales también fue propiciada por la reivindicación de algunas minorías propias, como la de los afro-norteamericanos al interior de los Estados Unidos, así como por la alta suma de inmigrantes y refugiados que se asentaban en el país, en parte por las guerras llevadas a cabo en el sudeste asiático. Estas mismas guerras suponían para los norteamericanos el contacto con las culturas de países como Camboya, Laos y Vietnam. Finalmente a estos flujos habría que agregarles, obviamente, los de los países latinoamericanos.

En los años 70 se empezó a hablar académicamente de la Comunicación Intercultural como una especialización. Sin embargo, Michael Prosser (1974) mostraba su preocupación porque en las investigaciones del momento, no se tenía suficientemente en cuenta el papel de los medios. Ya en los 80, aparecieron nuevas subcategorías: la comunicación intercultural interpersonal Gudykunst y Ting-Tooney (1988), la comunicación transcultural Brislin (1986), la comunicación internacional Hamelink (1994), y la comunicación de masas compartida Blumler, McLeod y Rosengren (1992), que hoy Rodrigo Alsina (1995) resumiría en dos tipos de comunicación intercultural: la interpersonal y la mediada.

Finalmente, en los años 90 Thomas Fitzgerald nos invita a revisar el concepto de identidad como posible lugar de encuentro entre los estudios de comunicación intercultural individual y de masas, ya que los medios proporcionan distintos modelos identitarios, al tiempo que ayudan en la construcción de estereotipos y prejuicios sobre entre muchos otros temas, la diversidad/identidad cultural.

Sobre esos imaginarios sociales, prejuicios y estereotipos trabajamos en el Col·lectiu i+, con el objetivo de sensibilizar sobre los orígenes múltiples, diversos y en constante transformación de nuestras propias identidades.

(Foto: Proyecto YAMARÓ del Colectivo elParlante )

 

Bibliografía:

ALSINA, Rodrigo. (1999). La comunicación intercultural. Barcelona: Editorial Anthropos.

ALSINA, Rodrigo. (2001). Teorías de la comunicación: ámbitos, métodos y perspectivas. 1era ed. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2001.

BLUMLER, Jay; MCLEOD, Jack y ROSENGREN, Karl. (1992). Comparatively speaking: communication and culture across speace and time. Editorial: Sage publications. Londres.

BRISLIN, Richard W. (1986). La comunicación transcultura. New York: Pergamon Press, (es la 4ª reimpresión, la 1ª edición es de 1981).

GUDYKUNST, William B .y TING-TOOMEY, Stella (1988). La comunicación intercultural interpersonal. Londres.

HAMELINK, Cees J. (1994). The Politics of World Communication. Editor: Sage publications.

De Vila Denonament a Ciutat Esperança

by elparlante in Blog Comments: 0

Los proyectos sociales y comunitarios no son posibles sin continuidad. Más allá de las necesidades de las agencias internacionales o los gobiernos locales en presentar resultados cuantitativos, las transformaciones educativas, culturales y sociales a nivel comunitario sólo pueden ser revisadas a largo plazo y desde la compleja reflexión sobre lo cotidiano. En elParlante creemos que la comunicación y la educación son excelentes herramientas para trabajar con paciencia y desde la base, por una nueva ciudadanía.

De lo que se trata, sería de una ciudadanía realmente activa, capaz de reconocer sus propias creencias y valores, las normas sociales y culturales que condicionan sus vidas, para identificar problemas y proponer soluciones que ayuden a resolverlos.

De este modo, a principios de 2013, el Pla Comunitari de Ciutat Mediridiana junto con diversas entidades del barrio detectaron distintas problemáticas: estigmatización y prejuicios sobre ciertos colectivos, deserción escolar, desempleo, embarazos adolescentes, además de la mala imagen del barrio en los medios, el cual era llamado Villa Desahucio.

Con esta primera idea empezó a trabajar elParlante. Según el diccionario, una desahuciada es una persona que no tiene esperanza: Ciutat Esperança se convertiría así en un proyecto de edu-comunciación que basado en la utilización del teatro, el video y la fotografía, promueve la mirada crítica, la información, la reflexión y el debate, sensibilizando sobre la complejidad de las diferentes realidades que suceden en el barrio, pero sobre todo potenciando las cosas buenas que suceden en el territorio, valorando sus espacios diversos y solidarios, generando sentido de pertenencia y amor por el territorio.

Así, con actividades ininterrumpidas durante 4 años, se han realizado 7 ediciones de las que se han beneficiado 18 niños, niñas y adolescentes, 60 jóvenes y 16 adultos, además de al menos 300 personas del barrio que han acudido a los eventos. Hemos realizado además, una exposición intinerante, una guía pedagógica para acompañar los videos en las escuelas y hemos logrado un premio por el cortometraje Un instant -sobre el embarazo no planificado-  que nos llevó a concursar en otro festival de cine participativo en Tanger (Marruecos). Por estas iniciativas, una nueva cara del barrio ha sido presentada en Barcelona Televisión y El Periódico de Cataluña.

¿En qué estamos ahora? Pues en otro nivel de participación. Los jóvenes que han consolidado el grupo de trabajo definen los temas a trabajar, se capacitan en las temáticas –que salen de sus realidades más próximas-, construyen guiones, actúan, graban y editan con nuestro acompañamiento. El cortometraje de este año esperamos presentarlo en el marco de un programa de televisión, también comunitaria, con invitados/as especiales y que sería realizado en el propio barrio y emitido en directo por Youtube.

¿El siguiente paso? Consolidar entre todos y todas un espacio que ya es de, por y para el barrio, así como evaluar y sistematizar lo ocurrido hasta ahora, esperando que los gobiernos locales entiendan la importancia de la inversión en la educación artística y ciudadana. Una educación intergeneracional e interseccional, con perspectiva de género, que habla de salud, que prioriza las emociones, en fin, que va más allá de las aulas y que se conecta con la las distintas esferas de la comunidad a largo plazo.