Call us toll free:
Top notch Multipurpose WordPress Theme!
Call us toll free:

Quan l’educació sexual és el porno

26 abr. 2021 by In Blog
Tags:
  • PUBLICAT PER Alfredo Cohen Montoya
Dos desnudos y un gato. Pablo Picasso.

A propòsit del 8 de març, enguany a Colòmbia hi ha hagut 37 feminicidis, a Espanya, 12. Darrere de l’assassinat d’aquestes 49 dones hi havia homes que deien estimar-les i sobretot, desitjar-.

Jo suposo que tindria 10 anys quan vaig trobar en uns calaixos sota el tocadiscs del meu pare, una revista eròtica que vaig acabar compartint amb tots els amics de barri. Amb ells i amb aquesta publicació, em vaig identificar com a home i vaig descobrir el desig.

És curiós perquè només a Espanya aquest portal rep 800.000 visites diàries en què cada ciutadà mira 8 minuts i 4 segons de mitjana. El 30% de tot el trànsit d’internet és pornografia, i encara que és difícil de calcular, alguns analistes estimen que la indústria mou a l’any més de 100.000 milions de dòlars.

En els temples de l’Índia, a les ruïnes de les ciutats gregues, en la dinastia Chin i en Pompeia, havia figures, gravats, escultures i imatges sexuals de tota mena. El rei Alfons XIII, besavi de l’actual monarca espanyol, va ser el pare de cinema porno al país, va patrocinar i va idear les primeres cintes, protagonitzades per putes de barri del Raval de Barcelona, i conservades durant 60 anys sota l’empara d’un capellà luxuriós. La història de la pornografia, bé podria remuntar-se a la de la humanitat.

No obstant això sembla que alguna cosa ha anat canviant. En 2019, l’estudi ‘Nova pornografia i canvis en les relacions interpersonals’, elaborat per la Universitat de les Illes Balears (UIB) determinava que, almenys a Espanya, l’edat del primer accés a continguts pornogràfics gratuïts ha baixat fins als vuit anys.

No soc sexòleg ni expert en violències de gènere, però com vaig dir en l’anterior columna, vull utilitzar aquest espai per explicar que comunicació i educació són dues cares de la mateixa moneda i que un dels grans reptes de la nostra època és generar un esperit crític enfront del què veiem a les pantalles.

Parlo llavors des d’aquí, des de la meva experiència visitant escoles i instituts per discutir amb els/les joves sobre els prejudicis i estereotips que construeixen els mitjans de comunicació. Per aquest motiu, fa poc vaig fer un petit sondeig informal entre professors i com sospitava, suposadament, jo era l’únic que coneixia Pornhub.

És curiós perquè només a Espanya aquest portal rep 800.000 visites diàries en què cada ciutadà mira 8 minuts i 4 segons de mitjana. El 30% de tot el trànsit d’internet és pornografia, i encara que és difícil de calcular, alguns analistes estimen que la indústria mou a l’any més de 100.000 milions de dòlars. També és cert que 3 de cada 4 consumidors, som homes, així que potser, les noies no hagin rebut amb la mateixa intensitat aquest tipus “d’educació sexual”, però, si mantenen relacions heterosexuals, sí que rebran les mateixes conseqüències.

I ¿quines són les conseqüències? ¿Què passa amb el porno?

Doncs passa que el porno mainstream, l’habitual, el que consumeix la majoria de la població i per tant els/les adolescents d’avui, no proposa cap implicació afectiva ni humana per part dels homes, un sexe que no incorpora la cura, que va oblidar la tendresa.

No parlo de la promoció de la monogàmia, la reproducció o la família, sinó de saber que la sexualitat també té a veure amb els afectes entre dues (o més) éssers humans amb sentiments. Aquí els homes sempre som actius, poderosos, dominants i les dones: submises, belles i febles. La dona com a article de consum sempre disponible, que quan diu NO, en realitat vol dir SÍ.

El problema amb aquests relats de ficció, és que creen estereotips perquè en ells no hi caben cossos grassos, amb pèls, com els teus, ni penis normals, la mitjana, com el meu. Aquí el sexe acaba quan el mascle acaba, us sona? En aquest teatre, les dones poden ser bisexuals, nosaltres no. En aquesta fantasia algunes vegades es violen a les noies, nosaltres, com al carrer, sortim il·lesos.

Aquestes representacions que es preocupen poc pel plaer de les dones, que centren la mirada (literalment) en els genitals i la penetració, que amaguen els condons, els embarassos i les malalties de transmissió sexual, és a més racista, perquè en elles, negres, asiàtiques i llatines compleixen rols preestablerts. Aquest negoci milionari, amb condicions laborals precàries, és l’escola sexual dels nostres adolescents.

Un porno més sa i més realista que inclogui la connexió i els afectes. Un negoci en el qual se li pagui a la gent pel seu treball.

Des dels anys 80, als Estats Units, moviments anticensura liderats especialment per treballadores sexuals i militants feministes, van començar a proposar un tipus de porno alternatiu que combatés aquestes produccions heteropatriarcals. Un altre porno per representar altres cossos, altres relats, altres protagonistes, altres maneres de narrar el fet sexual i eròtic, altres formes de connectar amb el desig i de produir plaer. Un porno més sa i més realista que inclogui la connexió i els afectes. Un negoci en el qual se li pagui a la gent per la seva feina. Actualment, a Espanya, actrius com Amarna Miller o la productora Erika Lust, fa anys que parlen de porno feminista o postporno, mentre documentals com Yes We Fuck, amplien encara més la mirada incloent temàtiques com la diversitat funcional en la sexualitat.

En qualsevol cas, insisteixo que no soc sexòleg ni sé molt de porno. Aquelles fotos de penis i vulves -perquè les vagines no es veuen en les revistes- no em van ensenyar res en el seu moment. No soc jo qui us dirà ara, als crítics lectors d’elParlante, com masturbar-se. No obstant això, del que sí no tinc dubte, és de la necessitat urgent de parlar de porno amb els nostres fills, filles o estudiants, abans que sigui massa tard.

Text publicat originalment a EL COMEJÉN.

About the Author:

Leave a Comment!

L'adreça electrònica no es publicarà.