elParlante suma a la participació amb Sincronitza’t, conjuntament amb la Universitat Pompeu Fabra, un projecte per a la cocreació i la participació, que recolzant-se en les metodologies del vídeo participatiu, les tecnologies de la informació i comunicació i el teatre social, pretenen afavorir la vinculació, l’apoderament i el sentit de pertinença d’adolescents nouvinguts, o en procés d’arrelament, al seu nou entorn, contribuent a la trajectòria educativa i personal.
oct.
17
Carrers, fotos i molta poesia per obrir “Diàlegs intergeneracionals”
Malgrat els prejudicis, a Navas hi ha joves i persones grans molt actives que, tot i compartir territori, gairebé no es coneixen. Després d’estar treballant més de dos anys amb el Projecte Prisma, ens vam proposar trencar també amb aquest estereotip per a promoure el diàleg intergeneracional.
Facilitar la trobada de dues generacions, aparentment oposades, no semblava gens fàcil, però sí necessari al barri de Navas. Fa dos anys, quan vam arribar per a col·laborar amb el Pla Comunitari i el PES Navas en la creació d’un espai comunitari i participatiu per a joves i adolescents, el comentari més freqüent entre el grup era que volien canviar la percepció que la gent gran tenia del jovent, perquè se sentien incompresos.
Durant les primeres dinàmiques de teatre, el grup del Projecte Prisma van teatralitzar moments de discrepància amb alguns veïns i veïnes del barri. Van posar en escena diverses situacions, representant la gent gran, dient que no fan res o que perden el temps asseguts a la Plaça Ferran Reyes. Repetien el que escoltaven al carrer i, així també, alimentaven els seus propis estereotips.
Així doncs, després de tres temporades i molts carrers recorreguts amb l’ull posat a la càmera, coneixent el barri, indagant la seva gent i fent petits reportatges crítics, el grup va decidir, per fi, conèixer i entrevistar a les persones grans de Navas.
Arriba el moment de trencar estereotips
Sens dubte era el moment perfecte: el grup de joves s’havia ampliat amb la incorporació d’estudiants de l’Institut Joan Fuster i, a la vegada, els veïns i veïnes del Casal de Gent Gran de Navas estaven entusiasmades amb la idea d’obrir les seves portes per a facilitar les trobades.
El grup de joves es va preparar a fons, van fer proves amb la càmera, van explorar els llocs del barri més significatius per a la gent gran, van redactar un guió amb les preguntes que volien fer durant les trobades i, fins i tot, van fer un reportatge gràfic de la Jornada Literària Intergeneracional realitzada al Centre Cívic de Navas.
Aleshores, van començar a dialogar, i després van venir les entrevistes. Van parlar d’amor i poesia, de joventut i envelliment, de tecnologia i feina, del barri i la immigració. De com ha canviat tot i de com ho farà en un futur, quan aquest jovent sigui gran i vulgui explicar a les noves generacions el que van aprendre a partir d’aquesta experiència.
Detrás de cámaras del proceso de trabajo de “Los diálogos intergeneracionales de Navas”.
Des d’elParlante hem desenvolupat diverses propostes intergeneracionals que et convidem a conèixer. Com “Compartint Experiències“, un projecte d’Aprenentatge i Servei-APS que el 2019 arriba a la seva tercera edició, i que ja hem realitzat a quatre instituts al Districte de les Corts. O “Itineràncies Visibles“, una proposta artística per treballar la identitat i la memòria.
juny
26
UN SPEED NETWORKING GASTRONÒMIC A LA ZONA NORD!
El grup de joves del projecte d’inserció laboral i acció comunitària Ocupa’tBCN participarà en un Speed networking amb persones del sector gastronòmic de Barcelona.
El pròxim 28 de juny tenim una cita a les 10.30 AM a l’Escola-Bar-Restaurant Cruïlla al Punt, on un grup de joves de la Zona Nord farà la presentació dels vídeos realitzats enguany per al projecte Ocupa’tBCN. En aquesta ocasió, a més de conèixer les habilitats dels i les participants, també farem un recorregut visual pel procés de formació i les receptes elaborades als tallers de cuina. Com l’any passat, us convidem a degustar unes tapes increïbles, elaborades especialment per a l’ocasió, pel mateix grup de joves.
Però, la cosa no acaba aquí, enguany hem incorporat tres activitats més a la presentació final del projecte que fem habitualment. En primer lloc, hi haurà un col·loqui per parlar de la relació EDUCACIÓ + COMUNICACIÓ + GASTRONOMIA, a càrrec de Juanfran Carrasco, del PES Cruïlla Salesians Sant Jordi, centre que fa la formació del jovent en cuina i hostaleria, Alfredo Cohen, director d’elParlante, des d’on aportem eines de comunicació assertiva i màrqueting relacional, i, Álvaro Arrieta, del Campus de Turisme, Hostaleria i Gastronomia CETT de la Universitat de Barcelona, qui assessora el grup de joves en l’elaboració i presentació de les tapes d’aquest divendres.
També tindrem una taula d’experiències en economia social i solidària, especialitzades en gastronomia, integrada per tres entitats expertes en la matèria com són Diomcoop, XaREc/La Sargantana i Cruïlla al Punt.
La cirereta del pastís serà l’espai de speednetworking que hem ideat perquè, en pocs minuts, els i les joves que així ho vulguin, es relacionin i interactuïn amb persones del món gastronòmic que podrien convertir-se en els seus pròxims ocupadors. La idea és generar un espai de confiança, per tal que el grup de joves Ocupa’tBCN siguin un poc més preparats per enfrontar-se a una entrevista de treball, i perdin la por de parlar de si mateixes i de les seves capacitats culinàries.
Per anar fent gana, us deixem amb la recepta més valorada al nostre Canal de Youtube de la Promoció Ocupat’BCN 2018: Un trinxat català a l’estil de la Verónica i el Victor. Si vols conèixer més el projecte, no deixes de visitar el web.
Ens veiem divendres 28 a les 10:30 a Cruïlla al Punt, a la Zona Nord!
Ocupa’tBCN és possible gràcies al suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona Activa i el Pla de Barris de Nou Barris, en col·laboració amb el PES Cruïlla de Salesians Sant Jordi, el Pla Comunitari de la Zona Nord, la Fundació Jovent i El 68 Bar-Gastronòmic.
des.
20
Ciutat Esperança sí existe
En 2013 nos llamaron para trabajar en Ciutat Meridiana, los titulares de prensa le llamaban Villa Desahucio y los periodistas se acercaban, de cuando en cuando, sólo para hablar de sus problemas: paro, desalojo y desigualdad.
Lo primero que hicimos fue buscar una palabra para contrarrestar aquella etiqueta. Según el diccionario una persona desahuciada era teóricamente una persona sin esperanza. Pero, lo que estábamos viendo era vecinos y vecinas reunidas en sus plazas, subiendo y bajando sus cuestas para ir a trabajar o estudiar, en las escaleras mecánicas o el Papamóvil . Vimos personas sin prejuicios que también disfrutaban de sus parques y equipamientos. Vimos alegría, solidaridad y, sobre todo, vimos esperanza.
Había otras realidades y era importante empezar a hablar de ellas; de esos otros universos posibles, invisibilizados durante décadas por el discurso institucional y por el relato mediático hegemónico. Por eso y para eso nació Ciutat Esperança, para contrarrestar ese imaginario negativo que existía, haciendo comunicación y educación, creando un relato mediático alternativo.
Rodaje Ciutat Esperança, Novena Temporada, 2017
En 2018, la Diputación de Barcelona le concedió a este proyecto el primer lugar del Premio Rueda entre 52 experiencias de acción comunitaria de la provincia de Barcelona. El galardón lo recibió elParlante pero este premio no es sólo nuestro, es de los y las jóvenes que han creído en nuestro trabajo, tanto como nosotros hemos creído en ellos y ellas. También le pertenece a los vecinos y vecinas del barrio que a través de su alegría y su solidaridad nos han ayudado a explicarle al mundo, o por lo menos a Barcelona, lo que verdaderamente son.
Esas otras formas de relación, esas otras posibilidades, son las que sustentan un reconocimiento como el que hemos recibido. Este es un premio a la sensibilización, a la participación, a la creación colectiva, a la vinculación de las personas con su territorio, de una manera honesta y distinta, desde el amor por el espacio compartido, desde la valoración de lo propio, desde la construcción de nuevas ciudadanías.
Presentación de un cortometraje sobre el Bullyng y debate con diferentes agentes del territorio, 2016
Han pasado casi seis años desde que empezamos la primera temporada de Ciutat Esperança, y lo que comenzó como un proyecto de cocreación audiovisual para potenciar las cosas buenas de Ciutat Meridiana, se ha convertido en un espacio para el encuentro, la expresión y el debate sobre las diferentes realidades del barrio, para valorar positivamente su diversidad social y cultural.
Así son los ciudadanos y ciudadanas que vienen explicando esta otra ciudad, a través de cortos documentales y de ficción participativos. Y no podríamos haberlo logrado sin el apoyo incondicional del Pla Comunitari, el Centre Cruïlla, La Meri Productions (antiguos participantes de Ciutat Esperança) y la Fundación Salesianos Sant Jordi. Su manera de trabajar, de acercarnos a la comunidad, ha sido crucial en este camino.
Rodaje del cortometraje Afritos, 2017
Quizá esto es lo que se ha premiado esta vez, la red que se ha tejido en el territorio, la implicación de la gente, el proceso a largo plazo… O quizá, simplemente, se está reconociendo la existencia de un lugar llamado Ciutat Esperança que, aunque no aparezca en las noticias de la tele, existe.
Cortometraje “Un instant”. 6 minutos. Ciutat Esperança 2014
juny
20
Què es cou a la Zona Nord?
La Zona Nord de Nou Barris és un laboratori permanent de projectes comunitaris en ebullició. L’últim és Ocupa’t BCN, un projecte per a la promoció de joves de Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró.
Por: Ana Cecilia Cervantes
El passat 6 de Juliol, el grup de joves que ha participat en el projecte Ocupa’t BCN van presentar a la comunitat els seus videocurrículums i van demostrar les seves habilitats culinàries a Cruïlla al Punt, el nou bar-restaurant i escola de cuina de Zona Nord.
Aquesta proposta s’ha estat cuinant a poc a poc, a foc lent, des de fa temps, perquè les entitats que treballem a la Zona Nord, com Salesians PES Cruïlla, Pla Comunitari , Fundació Jovent i elParlante, volíem desenvolupar un projecte conjunt per contribuir a la introducció de joves al món laboral.
Així, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona Activa i el Pla de Barris, vam aconseguir tirar endavant una proposta de formació, cocreació audiovisual i promoció dels sabers i habilitats que han après els i les joves de Zona Nord vinculats als programes d’inserció laboral PFI.
La cuina i la creació audiovisual
El binomi “cuina i audiovisual” és, cada vegada, més important al món culinari. D’entre els perfils més populars de les xarxes socials estan els dels cuiners, xefs o foodies que es dediquen a compartir fotos i vídeos dels restaurants que visiten, els plats que mengen o les receptes que fan. Per què no fer el mateix amb el grup de joves de Zona Nord? Per què no donar les eines per comunicar millor el que fan i com ho fan?
Yaniris Cardona, estudiant de cuina. gravant el seu videocurrículum
Amb aquesta idea, es va proposar fer un projecte de cocreació audiovisual i comunicació estratègica per a joves, complementari a la seva formació. Un procés encaminat a la difusió i promoció de si mateixos, a través de videocurrículums i vídeo receptes, però també a l’enfortiment de xarxes vinculades a la recerca de feina, tot en estreta relació amb el desenvolupament i recolzament del territori.
Abans de posar les cares i els plats davant de les càmeres, es van dinamitzar sessions dedicades a la intel·ligència emocional per treballar la comunicació assertiva o la resolució de conflictes, i es van reforçar les habilitats comunicatives del grup per a treballar la identitat, la imatge i el màrqueting personal. L’objectiu final és que puguin exposar millor les seves pròpies qualitats professionals davant els seus possibles ocupadors i / o clients.
Un tastet amb preproducció
En el món audiovisual, la preproducció és la preparació prèvia de tot allò que es necessita pel dia del rodatge abans de dir “acció!”. I al món culinari no és gens diferent. A part de la presentació dels videocurrículums, les videoreceptes i el documental del projecte Ocupa’t, els i les joves participants van oferir al públic assistent unes tapes preparades especialment per a aquesta ocasió.
Amram Messaud, estudiant de cuina, emplatant una truita francesa.
El grup de joves va comptar amb la supervisió del Campus de Turisme, Hoteleria i Gastronomia CETT de la Universitat de Barcelona, que s’han encarregat de la preproducció i acompanyament en l’elaboració de les tapes.
Aquesta va ser la penúltima etapa del procés, en la qual el grup de joves va gaudir de l’experiència completa de preparar un catering: anar a comprar al mercat, fer les preparacions prèvies de les viandes i muntar unes tapes de pel·lícula.
L’últim pas va ser la presentació al públic assistent del resultat de tot plegat, ells i elles mateixes, amb les seves paraules. Va ser molt emocionat, i sobretot, vam gaudir d’una experiència audiovisual, culinària i comunitària única a la Zona Nord.
Per saber-ne més del projecte, entra a la web http://ocupatbcn.elparlante.es/
oct.
25
Itineràncies Visibles
Itineràncies Visibles, més que una exposició fotogràfica itinerant, és la visualització d’això que sembla intangible: les motivacions de les persones que migren. Des de l’inici del projecte ens vam plantejar amb el grup de joves de 4t de l’ESO de FEDAC Sant Andreu preguntes d’identitat com d’on venim?, per quin motiu hem arribat aquí?, i, anant més enrere en la història, com van arribar els nostres ancestres aquí?, o, pensant en el futur, quins serien els motius que ens impulsarien a marxar d’aquí, a qualsevol altre indret?
Amb aquests qüestionaments, busquem sensibilitzar a la societat sobre el fet que tots som migrants o podríem ser-ho i recordar que vivim en una ciutat molt diversa culturalment. És important potenciar l’esperit crític de la societat davant el món que ens envolta, per lluitar contra els estereotips discriminatoris envers les persones migrades i refugiades.
Aquest projecte compta amb la participació de la fotoperiodista Eva Parey, encarregada de treballar l’expressió artística dels i les joves a través de la fotografia. A més d’ensenyar al grup tècniques de fotografia, la fotògrafa va compartir la seva experiència com reportera, vivint al mig de la guerra o la fam. A més a més, Itineràncies Visibles té una component de recerca sobre els antecedents familiars, que treballem en grup, i sobre què s’amaga darrere de paraules com moviments migratoris o persones refugiades.
Amb l’exposició de fotos i el recull d’històries de migració i refugi, busquem reforçar valors tan importants com l’empatia per l’altre i la solidaritat, a més de reafirmar que en Barcelona coexisteixen moltes identitats per descobrir. Aquesta primera edició de les Itineràncies Visibles va tenir lloc a l’Ateneu L’Harmonia, i la inauguració vam comptar amb el grup d’alumnes/artistes i les seves famílies per explicar la seva obra. Finalment, vam convidar el públic a un col·loqui amb Fátima Ahmed, de l’Associació Cultural Diàlegs de Dona del Raval i Yezid Arteta, de l’Escola de Pau de la UAB, expert en el conflicte armat colombià.
juny
22
Entrevista a Pol Galofre: Imaginaris i Representacions LGTBIQ
Per a parlar d’imaginaris i representacions LGTBIQ en els mitjans i altres aspectes de la imatge, hem convidat a Pol Galofre, activista i sonidista especialitzat en cinema documental, vinculat a la lluita trans i feminista de Barcelona. El seu projecte Cultura Trans busca promoure nous referents i discursos que transformen l’imaginari col·lectiu sobre allò trans. El Pol ha co-editat el llibre Políticas Trans- Una Antología de Textos desde los Estudios Trans i col·labora habitualment amb La Bonne, Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.
e.P.- EN UNA ENTREVISTA COMENTAVES QUE “VIVIM EN UN MÓN MOLT VISUAL”. ENTEC QUE NO NOMÉS PER LES IMATGES QUE ENS EXPLIQUEN EL MÓN, SI NO TAMBÉ POR AQUELLES QUE BUSQUEN ESTANDARITZAR ELS NOSTRES ROLS. QUIN SÓN AQUESTS ESTEREOTIPS AL VOLTANT DE LA CONSTRUCCIÓ HOME-DONA QUE ENS IMPEDEIXEN ENTENDRE QUE EL GÈNERE ÉS UN TEMA MÉS COMPLEX QUE VA MÉS ENLLÀ DEL SEXE BIOLÒGIC?
PG.- No sé si només es tracta d’imatges que intenten estandaritzar els nostres rols, sinó que potser formem part d’un sistema que es retroalimenta. És com un peix que es mossega la cua: els productes que consumim estan dirigits a homes o a dones, no perquè el món estigui dividit en dos i tinguem gustos o necessitats oposades – crec que amb una mica de visió global és obvi que els gustos són totalment temporals i culturals – sinó perquè ens han ensenyat a tenir-los així.
Això ho veiem des de les joguines per a infants, passant per les maquinetes d’afaitar roses o blaves en comptes de grogues, taronges o verdes, fins a diferents models de cotxes. Hi ha cotxes pensats “per a dones” i cotxes pensats “per a homes”. Normalment els primers acostumen a ser més petits i manejables i els segons grans, ràpids i amb molta potència, que no deixa de ser una altra manera d’explicar i reafirmar que les dones ocupen menys espai a la societat que els homes.
Algunes coses ja estan canviant, perquè els discursos sobre la construcció social del gènere interessen avui dia a un percentatge més alt de població, cosa que es tradueix, per exemple, en què moltes marques de roba tinguin col·leccions “unisex”. Jo no sé fins a quin punt aquestes col·leccions no són una trampa d’aquest sistema tan ben muntat que tenim i que s’autoregula perfectament. Moltes d’aquestes peces de roba responen a una noció d’allò androgen que fa referència a la masculinitat. Trobo a faltar col·leccions unisex amb faldilles, vestits, escot o peces híbrides.
Tot això pot semblar superflu, en el fons només parlem de productes de consum, però si és un aspecte que tenim tan absolutament marcat, entenc que per a molta gent pugui ser difícil pensar que hi ha alguna cosa més. No només em refereixo a expressions o identitats de gènere que surten del binomi home-dona, sinó directament pensar que pugui haver altres maneres de ser dona o home.
eP.- CONTINUEM PARLANT D’IMATGES. QUINS SÓN ELS ESTEREOTIPS QUE EXISTEIXEN SOBRE LES DIFERENTS IDENTITATS QUE CONFORMEN EL COL·LECTIU LGTBIQ?
P.G.- Crec que és fascinant la història recent de les vivències LGTBIQ i com ha canviat la seva representació en els mitjans d’Europa i els Estats Units. És fascinant perquè primer vam viure un canvi de paradigma en el que allò gai va passar de la marginalitat més absoluta als anys 70 a ser una orientació sexual aparentment acceptada. Ho veiem reflexat en series de prime-time com Modern Family, en la que una de les parts de la família és una parella d’homes homosexuals amb una filla adoptada. El mateix li està passant a la transsexualitat, que sembla que ara ha captat l’interès de molts canals i productores. No és un fet aïllat, crec que a nivell global l’interès per temes de gènere i relacionats amb el feminisme s’està expandint, i la experiència trans és molt interessant dins d’aquest context.
El que trobo més interessant d’aquests dos processos de centralització d’experiències abans marginades és pensar quines experiències de l’homosexualitat s’han quedat fora de nou i quines experiències dins de la transsexualitat es queden fora ara mateix. Per evidenciar-ho, és interessant fer-se algunes preguntes: Com és que la imatge de l’homosexualitat segueix sent la de dos homes i no la de dues dones? Per què, curiosament, en aquest cas tornen a estar els homes sobre-representats? Quin tipus de d’home gai està representada? Quanta pluma té? Com és la seva masculinitat? Com és la seva expressió de gènere? Les persones trans que veiem als mitjans, quin tipus de relats tenen? Són tots semblants? Quin tipus d’homes i de dones són? Hi ha alguna d’aquestes representacions de gent que no s’identifiqui com home o dona? Quins tipus de processos fan?
Queda clar que en aquest procés d’assimilació hem oblidat molta gent pel camí. Els maricas, las marimachos, les bolleras que decideixen tenir criatures amb el seu amic marica i criar-los juntes, les locas, les crip, les negres, les persones no-binàries, les persones trans visibles que no volen o no poden encaixar en la idea de “dona o d’home” de la societat. Les putes, els sudakas, les de l’islam queer… En definitiva: aquelles que molesten continuen estan fora.
eP.- DIUS QUE “EL QUE HEM DE FER ÉS GENERAR POC A POC (…) AQUELLS IMAGINARIS, PER A QUE LA NOSTRA CULTURA MUTI PROGRESIVAMENT FINS QUE HI HAGI ESPAI PER A ELLS”. PARLEM DE CASOS A ESPANYA I CATALUNYA COM MERLÍ, ORGIINAL DE TV3, DOBLADA AL CASTELLÀ PER LA SEXTA I QUE ARA TAMBÉ S’EMET A NETFLIX. ES VA DIR EN EL SEU MOMENT QUE EN BRUNO (PROTAGONISTA) ES VA CARREGAR L'”HETERONORMATIVITAT” DE LA SERIE. QUÈ EN PENSES? ÉS EL CAS MÉS REPRESENTATIU DEL PANORAMA ESPANYOL? CONEIXES ALGUN ALTRE CAS?
PG.- Sí, el que hem de fer és reprendre aquest espai per a ampliar el marc de possibilitats d’existència. Concretament Merlí no crec que estigui fent aquesta feina. La sèrie ha estat àmpliament criticada pel feminisme català, fet que han ignorat guionistes i productors. Els personatges femenins segueixen sense tenir pràcticament cap arc argumental més que per acompanyar als nois protagonistes. En dues temporades de la sèrie, no han parlat a classe de cap filòsofa o pensadora dona. Cap. Ni Beauvoir, ni Haraway, ni Anzaldúa, ni Davis… Un dia van decidir fer un capítol sobre transsexualitat (seguint el filó de Transparent) i van parlar de Judith Butler.
El masclisme a Merlí és subtil perquè per a qui no té l’ull posat, passa desapercebut. És subtil perquè parlen de sexualitat i homosexualitat obertament, però és flagrant en el tracte que donen a les dones. Potser allò més preocupant de Merlí és que ho segueixi tanta gent i ningú s’hagi escandalitzat. Igual que no ens escandalitzem quan el cartell de 500 artistes del Viñarock només 3 siguin dones. El masclisme és present a tot arreu i sense desmuntar el masclisme no podem desmuntar cap heteronorma, ja que formen part d’aquest.
eP.- POTSER LES SERIES ESTAN ACONSEGUINT APROPAR-SE A LES SENSIBILITATS D’UN PÚBLIC CADA COP MÉS EXIGENT. POTSER A LA TELEVISIÓ DE PAGAMENT I ALS MITJANS ALTERNATIUS S’HA CREAT UN ESPECTRE MÉS AMPLI DE REPRESENTACIONS LGTB AMB SÈRIES COM TRANSPARENT, PERÒ TAMBÉ AMB ALTRES COM ORANGE IS THE NEW BLACK O SENSE8. COM SÓN LES HISTÒRIES I ELS PERSONATGES QUE CONFORMEN AQUESTES NOVES REPRESENTACIONS? EN QUÈ HAN MILLORAT AQUESTES FICCIONS?
PG.- Les tres sèries que comentes han suposat un canvi radical en la representació d’allò trans al món audiovisual. Fins ara normalment les persones trans apareixen en sèries i pel·lícules per a enganyar als homes, per a ser assassines en sèrie o per a mostrar una vegada i una altra que en realitat aquest exterior femení que es posen no és més que una màscara que sempre acaba caient.
El que diferencia a Sense8, Orange i Transparent és que les persones trans reals apareixen a la pantalla i també al darrera. Transparent està basat en la història real de la seva creadora. Entre els actors i actrius hi ha moltíssims que són trans, l’equip de guionistes compta amb persones trans amb assessors trans, hi ha directors de capítols trans, etc. Sense8 la dirigeixen les germanes Wachowski i el personatge trans (representat per una actriu trans) va molt més enllà de ser trans, no és l’única característica. A Orange el personatge de Sofia va ser tot un canvi, tot i que la seva història continuï girant completament al voltant del trànsit. Va ser el descobriment de la meravellosa Laverne Cox, que de fet apareix en Doubt, una nova sèrie, interpretant a un personatge que en principi no estava pensat que fos trans.
Aquests personatges han aconseguit trencar amb el arquetips que sempre requeien sobre les persones trans. Tenir gent trans permeant totes les capes de la producció ha omplert els seus personatges trans de matisos, de contradiccions, de realitat.
eP.- EN ALGUNA OCASIÓ HAS DIT QUE “ALLÒ TRANS NO DEIXA DE SER UNA FORMA MOLT VISIBLE DE MODIFICACIONS CORPORALS” GENS DIFERENT DEL QUE FAN HOMES I DONES AMB LA CIRUGIA ESTÈTICA, O ELS ESPORTISTES QUE PRENEN HORMONES DE CREIXEMENT I TANTES ALTRES TRANSFORMACIONS A LES QUE ENS SOTMETEM LES PERSONES PER A CANVIAR D’ASPECTE. COM AFRONTA EL DISCURS MEDIÀTIC AQUESTES QÜESTIONS RESPECTE AL TEMA DELS DISPOSITIUS MÈDICS I FARMACÈUTICS DE PERSONES TRANS? S’INCLOUEN AQUESTS CONFLICTES DINS LES NARRATIVES?
La forma que tenim d’entendre els processos trans d’avui dia és una invenció de la medicina moderna i de la capacitat d’aquesta de modificar els cossos. Modificar-los completament, perquè en aquesta nova forma d’entendre els processos trans, el concepte del “cos equivocat” és central i respon a les pressions de gènere que rep absolutament tothom, no només les persones trans. El sistema ens explica que els homes han de ser d’una manera i les dones d’una altra. Les persones trans que busquen confirmar aquests models són més visibles perquè tenen un recorregut més llarg, però en aquesta lluita hi som totes.
Avui dia, en moltíssims casos, quan una persona transita, no ho fa només per a canviar el seu gènere, sinó que aprofita per a convertir-se en una millor versió de si mateixa. Un exemple molt visible és Caitlyn Jenner, que no només va transitar a dona, sinó que es va arreglar el cos sencer per a transitar 20 anys enrere. Un altre exemple d’això són els “packs d’operacions” que ofereixen molts cirurgians. Et fan una mastectomia i de passada t’afegim uns pectorals per a que sembli que vas al gimnàs. O t’afegeixen una liposucció, o uns bons abdominals. A més a més del número desproporcionat d’operacions que s’ofereixen per a les dones trans, en relació als homes trans. Perquè ser home i dona ja no és només això, és respondre a totes les pressions que s’exerceixen sobre els conceptes “home i dona”. Caitlyn Jenner va treure’s 20 anys de sobre. Normalment les dones ho fan paulatinament i Jenner ho va fer tot en 6 mesos.
L’objectiu col·lectiu inconscient de tot això és el de, a llarg termini, passar desapercebuts i no ser mai reconeguts com a trans, tenir els millors tractaments mèdics per a qui mai ningú se n’adoni i ser simplement homes i dones, res més. I jo em torno a preguntar: què està passant amb la gent que habita als marges? I totes aquelles persones que no s’identifiquen ni com a homes ni com a dones? Estem obrint camí o estem limitant possibilitats corporals? Per què continuem alimentant el relat del cos equivocat en comptes d’intentar ampliar les possibilitats de cossos habitables? Per què no alimentem l’orgull de ser trans i tenir cossos trans per a què amb el temps ser reconeguda com a persona trans al carrer sigui un motiu d’orgull i no de por?
Pol Galofre @Polgos
Entrevista: Ana Cecilia Cervantes
set.
15
DESMUNTAMITES: VIDEO PARTICIPATIU PEL TREBALL DE RECERCA DE 4T D’ESO
Per: Alfredo Cohen
“Que col·lapsen la salut, que no paguen impostos, que ningú inspecciona les seves botigues, que són incívics i són una de les causes de la manca de feina”. Malgrat que la nostra història ha estat construïda a través de fluxos migratoris, els rumors provinents d’estereotips atribuïts a persones d’orígens diferents segueixen essent una realitat. No importa si aquestes persones van arribar fa una setmana o 10 anys enrere, si té un accent diferent o un altre color de pell, és molt probable que pateixi discriminació en un moment o altre.
Aquestes són algunes de les suggeriments de Google per completar la frase…
Si ens centrem en col·lectius específics, la cosa sembla que empitjora: “Que els xinesos ens estan envaint, que els sud-americans fan molt de soroll, que els gitanos roben, que els àrabs són masclistes, que els africans són violents”. Cal destacar que aquests estereotips ja eren presents en altres fluxos migratoris, també dins d’Espanya i es deia que els andalusos eren mandrosos, que els bascs són tancats i els catalans garrepes.
Els estereotips no només afecten als estrangers.
Desmuntamites són peces audiovisuals que desmunten mites, prejudicis i rumors sobre la diversitat cultural a Barcelona i que desenvolupem des d’elParlante a l’IES Menéndez y Pelayo de Sarrià. Aquests vídeos participatius expliquen quatre ficcions que amplien la mirada sobre diferent col·lectius amb qui compartim la ciutat de Barcelona, per a defensar allò que ens uneix i gaudir d’allò que ens diferencia.
El projecte es realitza durant una setmana del mes de juny en la que els i les joves participants assumeixen el taller com el seu Treball de Recerca de 4t d’ESO. Durant els 5 matins, els i les estudiats de diferents classes generen dinàmiques de treball col·lectiu i debaten sobre la visió de la televisió i altres mitjans de comunicació. El tema central és la diversitat cultural i les migracions per a investigar la realitat de cultures que conviuen a Catalunya i construir guions de ficció que seran enregistrats i editats.
Des de 2014, hem realitzat 6 Desmuntamites i aquest mes presenten un nou curtmetratge ple d’humor que ajuda a reflexionar sobre els imaginaris associats a les persones d’origen llatinoamericà. A continuació us deixem amb una peça del que va succeir rere les càmeres i les reflexions que els i les participants van fer. El dia 27 de setembre presentarem a l’auditori de l’institut el producte final.
Des d’un punt de vista conceptual, el que pretén Desmuntamites és utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) de manera participativa, per a generar encreuaments entre ciutadans, trobades horitzontals, col·laboratives i cooperatives, que ja estan provocant canvis socials arreu del món. Es tracta d’una “pedagogia crítica” o “radical” de la que parlava Giroux (1997), MacLaren i Kincheloe (2008), posant el focus en la necessitat de que l’educació contribueixi a les tasques de crítica i reflexió sobre les relacions històriques d’opressió; descobrint les formes des d’on opera el poder i contribuint al rescat i socialització d’altres sabers, mirades i expressions que han estat sistemàticament silenciades. Amb Desmuntamites, joves pertanyents a una escola amb poca diversitat cultural, d’un barri socio-econòmic privilegiat de la ciutat, prenen la paraula i demostren que estan interessats en les realitats socials de tota la ciutat.