Diuen que són especials o que ferim els seus sentiments si els diem discapacitats… Alguna vegada li has preguntat a una persona amb discapacitat funcional o intel·lectual com vol que el tractis? Parlar-los massa alt, agafar-los de la mà per a travessar el carrer o assumir que sempre estan contents, són només algunes de les situacions a les quals es veuen exposades les persones discapacitades. Tant i així, que la gent veu excepcional el fet que siguin autònomes, treballin, tinguin parella o vagin de festa.
Però, com fem per a viure en aquesta societat plural i complexa si desconeixem totes les sensibilitats que coexisteixen al nostre voltant?, si els mitjans continuen configurant una imatge de la “normalitat” totalment excloent? Amb aquestes inquietuds i l’alè d’una nova aventura, en elParlante hem assumit el repte d’ampliar el nostre horitzó per a treballar la diversitat des d’una nova perspectiva, la de la discapacitat.
Trobem un grup apoderat
A Sant Vicenç dels Horts ens vam trobar amb l’objectiu de crear una peça audiovisual que ajudés a trencar amb els estereotips que existeixen sobre les persones discapacitades i la percepció que existeix de la normalitat. A la Fundació Iris, la Laura, la Sandra, l’Iban, la Lídia, el Juanjo, la Maricarmen, la Manolita i la Berta ens esperaven.
“Ens miren malament”, “ens tracten malament”, “no vull que em tractin com un bitxo”, “jo sóc normal”.
Frases que van sorgir al llarg de les primeres sessions de coneixement i confiança, amb el grup de participants del projecte sobre discapacitat que fem amb la Fundació Iris.
La Leti i la Laura, educadores del projecte, havien pensat aquest primer dia com un espai per conèixer i escoltar les necessitats plantejades pel grup. I es van trobar amb unes persones reivindicatives, que tenen molt clares les coses, sobretot, quina és la seva imatge a la societat. “Ens miren malament”, “ens tracten malament”, “no vull que em tractin com a un bitxo”, “jo sóc normal”, diuen.
Entre les seves demandes, volen que se’ls digui persones discapacitades, no especials, i volen ser tractades amb normalitat, com a gent comuna i corrent, amb treball, parelles, hobbies, i una sexualitat ben definida. Encara que, pot ser, vagin al metge i a teràpia una miqueta més que la mitjana, o tinguin algun que un altre privilegi, diuen: “transport públic més econòmic i entrada gratis al Tibidabo”.
El moment de la creació col·lectiva
A través del teatre i la lúdica, el grup de participants va anar baixant la barrera. Ara ens trobem amb un grup més obert a aprendre coses noves, a treballar en equip, disposat a parlar de discriminació i inclusió en primera persona. A pensar i recrear situacions en les quals s’han sentit exclosos. Amb la certesa que podem compartir el resultat d’aquest projecte amb les seves famílies i amb tota la comunitat de veïns i veïnes de Sant Vicenç dels Horts.
Finalment, ha arribat el moment d’escriure el guió, d’actuar, gravar… Com tots els grups, sempre sorgeixen moltes idees i històries per explicar, algunes més personals, d’altres divertides i plenes d’humor negre, unes altres d’amor, terror o misteri. Ara ja tenim tema, l’argument parlarà de discapacitat sense embuts.
Com bé diuen en el grup: “Ningú sap el que és treballar amb nosaltres fins que esteu dins”. I quina millor manera de submergir-se en l’univers de la discapacitat que a través dels seus protagonistes?, de les emocions que es mouen mentre veiem una bona pel·lícula?
Coneix els avanços d’aquest i tots els nostres projectes, seguint les xarxes socials d’elParlante. Si encara no reps el nostre butlletí, inscriu-te aquí.
