Marta Roqueta Fernández és periodista i feminista, un camí que l’ha portat a investigar sobre les representacions de gènere, ètnia, diversitat funcional i identitats LGBTI, en la cultura de masses. El seu primer llibre De la poma a la pantalla (Pagès Editors, 2019) ja ha esgotat la seva primera edició.
L’anàlisi dels mitjans de comunicació és la nostra línia de treball comuna. Així que vam parlar amb ella d’aquest assaig on reflexiona, a partir de la seva pròpia vida i experiència, sobre la influència del món digital en les nostres vides.
La novetat és que aquest llibre també pot ser un full de ruta per a professionals del món de l’educació. Porta una guia didàctica per treballar amb joves, tal com ens ho explica en aquesta entrevista.
eP.- Què et va motivar a fer un llibre de sexualitat per a adolescents, quan sembla que ho tenen tot aprés?
MRF.- El llibre forma part d’una col·lecció que es diu Nandibú-Zeta, de Pagès Editors, en què la idea és analitzar l’actualitat i com aquestes qüestions estan influenciades pel món digital. El primer tema va ser l’amor, el sexe i el desig. Doncs, m’interessava molt explorar com el món digital configura la nostra manera d’estimar, de desitjar i de mantenir relacions sexuals, i com reforça, i a la vegada desafia, tots els règims de poder articulats al voltant de l’amor, el sexe i el desig. Aquesta era la meva idea. Però, resulta que els joves no tenen una educació sexual com s’hauria d’esperar, és a dir, una educació que vagi més enllà de la prevenció de malalties, i se centri més en qüestions sobre afecte, desitjos… Doncs la idea era aprofitar l’anàlisi de la connexió entre món digital i sexualitat per abordar qüestions relacionades amb l’educació sexual, que semblen que les tenen clares, però llavors, ho analitzes i a la pràctica no ho tenen tan clar.
eP.- Has comptat amb testimonis de joves per escriure el teu assaig. Com es configura tot això dins del llibre?
MRF.- Al llibre explico experiències meves, exemples de la cultura de masses, i ho relaciono amb la teoria feminista, LGBTI i antiracista del moment. I encara que no hi apareixen, sí que és cert que per acabar de saber quines experiències de la meva vida podien ser rellevants, vaig fer una sèrie d’entrevistes a joves per veure en què els podia ajudar i com havia d’enfocar aquests temes. Vaig parlar amb joves per saber si el que jo proposava era rellevant, si m’havia deixat alguna cosa que els preocupa especialment i per veure com el meu testimoni podia ajudar-los a resoldre els dubtes que tenien.
eP.- Ara vas als instituts a fer formacions amb el llibre, com és l’estat de la qüestió? És tan gran el desconeixement?
MRF.- He fet un parell de formacions a Instituts i el que m’adono és que en general els estudiants tenen la teoria molt apresa, en certa manera, però quan poses exemples, a la pràctica, és on sorgeixen els dubtes, les contradiccions, etc. Sí que és cert que al meu llibre, no només explico l’amor des d’un vessant occidental, sinó que poso exemples LGBTI o d’arreu del món, des del Japó fins al Sudan o Cuba, d’artistes que han desafiat els règims sexuals dels seus països. Doncs, aquí sí que veus alumnes racialitzades, d’aquí, noies musulmanes que tenen dubtes, parlen, et demanen informació i se senten representades amb aquests exemples. Perquè el que ha passat és que a occident tenim una idea de l’amor romàntic molt concreta, que s’utilitza per consolidar un model de família heterosexual, monògama, pare, mare i fills, d’acord amb la societat capitalista i la divisió sexual del treball. Jo al meu llibre el que faig és posar altres exemples de formes d’entendre l’amor, formes de resistència als imaginaris colonials sobre el sexe i l’amor, o sobre alguns països com el cas del Japó, que és una barreja dels tabús que hi ha en aquella societat. Hi ha alumnes que no se senten representats dins les converses sobre amor, sexe i desig que es fan, però que, amb el llibre tenen més fàcil manifestar segons quines actituds i segons quines inquietuds.
eP.-Sembla que les noies hagin estat més receptives i participatives. Què passa amb els nois a les formacions o quan llegeixen el llibre?
MRF.- El vaig concebre com un llibre per a persones de totes les ètnies i de tots els gèneres: nois, noies, persones no binaries, cis, trans, etc. I en aquest sentit sí que és cert que les persones racialitzades, i sobretot les noies, també les noies blanques, i les persones del col·lectiu LGBTI, racialitzades o no, han reaccionat favorablement al llibre. En el cas dels nois, blancs, heterosexuals i cis, sí que hi ha més reticències. Jo crec que passa perquè, vulguis o no, el masclisme i la lgbtifòbia són formes de veure’ns i veure els altres. I moltes vegades aquestes formes de relació, sexistes o lgbtifòbiques, ens les han presentat com una forma adequada de relacionar-se amb els altres. Jo crec que als nois els passa dues coses: certa desorientació, és a dir, en el moment que qüestionem totes aquestes qüestions de gènere, doncs no saben com actuar, no saben qui són, i en el moment en què es qüestiona com s’ha d’actuar amb els altres, els tampoc saben com actuar. Al noi blanc hetero, per dir-ho així, exemplificant, li costa més entrar. Però, de totes maneres, ja sabia que passaria això, i llavors he buscat exemples perquè els nois es puguin sentir identificats, i que puguin entendre d’on els ve aquest desconfort quan tracten aquests temes, i que sobretot, per saber què poden fer amb aquest desconfort i com poden actuar ells per tenir unes relacions més igualitàries, però a la vegada, més saludables per ells. Perquè en el fons, el masclisme els afecta la forma que tenen de percebre’s i a vegades els afecta d’una forma negativa.
eP.- El llibre també va dirigit a mestres i educadors? Com l’han rebut?
MRF.- Si bé el llibre, originalment, estava estat pensat sobretot per joves, hem vist que durant el temps que ha estat a la venda també ha interessat als adults. De fet quan tu penses un contingut per joves, en certa manera saps que tard o d’hora algun adult ho llegirà. Entre els professors ha tingut molt bona acollida, també entre les institucions públiques i el públic adult en general. Sí que és cert que hi ha hagut alguns casos en què, per exemple, va haver-hi una professora que no va voler que al seu centre educatiu es parlés del llibre, perquè deia que, com que parlàvem de teoria LGBTI, de la teoria queer, doncs ella deia que la teoria queer no era feminista i que, per tant, aquest llibre no l’interessava perquè no era feminista. Quan en realitat la teoria queer té aspectes feministes, i en tot cas teoria queer i teoria feminista no tenen per què estar absolutament oposades, ni una està en conflicte amb l’altra.
eP.- Tan dolenta ha estat la influència dels mitjans en la nostra forma d’estimar, desitjar i tenir relacions sexuals?
MRF.- El meu llibre parteix de la idea que les tecnologies digitals i el món audiovisual no són de per si dolents, sinó que, en tot cas, el que determina que siguin perjudicials o beneficiosos és l’ús que en fem. I el llibre està ple d’exemples de representacions positives de la sexualitat i les maneres d’estimar que trobem en el món audiovisual. Des de Pose fins a Steven Universe o Frozen, de Disney. També cito artistes com l’Alaa Satir, la Megumi Igarashi. Totes aquestes artistes ens apropen a noves maneres de veure la sexualitat i de relacionar-se amb les altres persones. La idea del llibre és aquesta, fins ara nosaltres hem tingut una imatge molt apocalíptica de la relació entre la tecnologia digital, l’amor, el sexe i el desig, però això no és necessàriament així, és tot el contrari. La diversitat de veus que facilita el món digital també ens porta a descobrir noves formes d’estimar que, fins ara, estaven tapades, perquè qui tenia el control dels mitjans audiovisuals eren unes poques mans. I també crea espais digitals en els quals es poden desenvolupar noves maneres d’estimar.
