- PUBLICAT PER Alfredo Cohen Montoya
Intentaré fer servir aquest espai per parlar del que m’apassiona: la comprensió de l’educació i la comunicació com dues cares de la mateixa moneda. El reconeixement que tot procés educatiu és en essència un acte de comunicació, i que tot mitjà de comunicació és també un mitjà d’educació, tot i que no s’ho proposa explícitament. elParlante sí que s’ho proposa explícitament: no només vol comunicar idees, espera que aquestes moguin fonaments, corroeixin el sistema, transformin la quotidianitat. Ja deia Paulo Freire que l’educació no pot estar aïllada, sinó estretament connectada amb la realitat social, econòmica i política. Així que si l’educació és comunicació i viceversa, aprofitaré aquest espai per explicar el que he anat aprenent des de la teoria, la reflexió i l’acció.
Poc sentit tenia aprendre a fer servir les lents o el Photoshop, si la comunicació no era entesa com un procés social basat en el diàleg, capaç de generar confiança, intercanviar coneixements, debatre i aprendre, per aconseguir canvis significatius.
Vaig començar estudiant Comunicació Social i Periodisme a la Universidad del Norte a Barranquilla, Colòmbia, però el meu interès per la ràdio, la televisió o la premsa, va adquirir una altra dimensió quan en la perifèria del municipi de Malambo, a una hora de casa, davant la pregunta “què vols per al teu barri?” un noi de 12 anys em va contestar: arròs.
En realitat, jo hi era per participar en un projecte de “Comunicació per a la promoció de la salut“. L’embaràs no planificat estava a l’ordre del dia, els adolescents feien servir petites bosses plàstiques com a falsos condons que infectaven les vagines de les seves joveníssimes parelles. Les trobades sexuals es consumaven d’amagat al cementiri, la virginitat, es “perdia” amb animals.
En aquell moment, professors i professores de la universitat, però sobretot la pràctica quotidiana en treballs de camp com aquest, em van demostrar que l’educació no podia reduir-se a l’escola o a casa, sinó que havia de ser un instrument permanent de transformació social: creatiu, crític, emocional, participatiu i popular. Que molt poc sentit tenia aprendre a fer servir les lents o el Photoshop, si la comunicació no era entesa com un procés social basat en el diàleg, capaç de generar confiança, intercanviar coneixements, debatre i aprendre, per aconseguir canvis significatius.
I des d’aleshores amb això estic. Fa 15 anys vaig migrar a Barcelona i amb joves i persones grans, a l’escola formal i a les places, a les universitats i a les sales de cinema, em vaig dedicar a repetir i posar en pràctica, la mateixa “cantaleta”.
O en aquestes estava, fins que va aparèixer un bitxo. Un bitxo invisible que va generar una pandèmia mundial per qüestionar-ho tot amb una bella premissa: “ningú està fora de perill si no hi som tots fora de perill”, com diu el subtítol d’Epidemiocracia, llibre que recomano de Javier Padilla i Pedro Guillón.
I llavors, un any després per a què serveix l’educomunicación?
Doncs per recordar-nos que la salut pública no és només un assumpte de vacunes, metges, llits i respiradors artificials, sinó també un assumpte educatiu, comunicatiu i comunitari. Que en realitat, el fet comunicatiu i el comunitari el seu origen és comú. Serveix per demostrar-nos que tot procés comunitari és un procés emocional i interseccional, travessat per diferents opressions i desigualtats culturals, religioses, sexuals, de classe o de capacitat.
Perquè com quedava clar a Malambo, no pot haver-hi salut, on no hi ha arròs.
Per explicar-nos que no es tracta tant de campanyes de difusió, com d’estratègies per al diàleg. El diàleg a què es referia Habermas i que només és possible amb ètica, reconeixent als participants com a lliures i dignes.
Serveix per acompanyar les persones més vulnerables, especialment als anomenats preciutadans i postciutadans. Aquests nens i nenes que no voten, aquestes persones grans que no produeixen diners.
Per comprendre que la fatiga emocional també necessita comunicar-se i que la pandèmia de la soledat no desitjada, l’apatia, i la desesperança, és tan perillosa com la d’una infecció pulmonar.
I des d’aleshores en aquestes estic, o estem a l’Associació Cultural elParlante, i d’això parlaré a les pròximes columnes. De les estratègies educomunicativaes que hem implementat i que seguim redissenyant per posar les cures al centre, insistint que cuidar és el contrari a espantar-nos, i que la corba més important que cal aplanar és la de la desigualtat social. Perquè com quedava clar a Malambo, no pot haver-hi salut, on no hi ha arròs.
Text publicat originalment a EL COMEJÉN.