Per a parlar d’imaginaris i representacions LGTBIQ en els mitjans i altres aspectes de la imatge, hem convidat a Pol Galofre, activista i sonidista especialitzat en cinema documental, vinculat a la lluita trans i feminista de Barcelona. El seu projecte Cultura Trans busca promoure nous referents i discursos que transformen l’imaginari col·lectiu sobre allò trans. El Pol ha co-editat el llibre Políticas Trans- Una Antología de Textos desde los Estudios Trans i col·labora habitualment amb La Bonne, Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.
e.P.- EN UNA ENTREVISTA COMENTAVES QUE “VIVIM EN UN MÓN MOLT VISUAL”. ENTEC QUE NO NOMÉS PER LES IMATGES QUE ENS EXPLIQUEN EL MÓN, SI NO TAMBÉ POR AQUELLES QUE BUSQUEN ESTANDARITZAR ELS NOSTRES ROLS. QUIN SÓN AQUESTS ESTEREOTIPS AL VOLTANT DE LA CONSTRUCCIÓ HOME-DONA QUE ENS IMPEDEIXEN ENTENDRE QUE EL GÈNERE ÉS UN TEMA MÉS COMPLEX QUE VA MÉS ENLLÀ DEL SEXE BIOLÒGIC?
PG.- No sé si només es tracta d’imatges que intenten estandaritzar els nostres rols, sinó que potser formem part d’un sistema que es retroalimenta. És com un peix que es mossega la cua: els productes que consumim estan dirigits a homes o a dones, no perquè el món estigui dividit en dos i tinguem gustos o necessitats oposades – crec que amb una mica de visió global és obvi que els gustos són totalment temporals i culturals – sinó perquè ens han ensenyat a tenir-los així.
Això ho veiem des de les joguines per a infants, passant per les maquinetes d’afaitar roses o blaves en comptes de grogues, taronges o verdes, fins a diferents models de cotxes. Hi ha cotxes pensats “per a dones” i cotxes pensats “per a homes”. Normalment els primers acostumen a ser més petits i manejables i els segons grans, ràpids i amb molta potència, que no deixa de ser una altra manera d’explicar i reafirmar que les dones ocupen menys espai a la societat que els homes.
Algunes coses ja estan canviant, perquè els discursos sobre la construcció social del gènere interessen avui dia a un percentatge més alt de població, cosa que es tradueix, per exemple, en què moltes marques de roba tinguin col·leccions “unisex”. Jo no sé fins a quin punt aquestes col·leccions no són una trampa d’aquest sistema tan ben muntat que tenim i que s’autoregula perfectament. Moltes d’aquestes peces de roba responen a una noció d’allò androgen que fa referència a la masculinitat. Trobo a faltar col·leccions unisex amb faldilles, vestits, escot o peces híbrides.
Tot això pot semblar superflu, en el fons només parlem de productes de consum, però si és un aspecte que tenim tan absolutament marcat, entenc que per a molta gent pugui ser difícil pensar que hi ha alguna cosa més. No només em refereixo a expressions o identitats de gènere que surten del binomi home-dona, sinó directament pensar que pugui haver altres maneres de ser dona o home.
eP.- CONTINUEM PARLANT D’IMATGES. QUINS SÓN ELS ESTEREOTIPS QUE EXISTEIXEN SOBRE LES DIFERENTS IDENTITATS QUE CONFORMEN EL COL·LECTIU LGTBIQ?
P.G.- Crec que és fascinant la història recent de les vivències LGTBIQ i com ha canviat la seva representació en els mitjans d’Europa i els Estats Units. És fascinant perquè primer vam viure un canvi de paradigma en el que allò gai va passar de la marginalitat més absoluta als anys 70 a ser una orientació sexual aparentment acceptada. Ho veiem reflexat en series de prime-time com Modern Family, en la que una de les parts de la família és una parella d’homes homosexuals amb una filla adoptada. El mateix li està passant a la transsexualitat, que sembla que ara ha captat l’interès de molts canals i productores. No és un fet aïllat, crec que a nivell global l’interès per temes de gènere i relacionats amb el feminisme s’està expandint, i la experiència trans és molt interessant dins d’aquest context.
El que trobo més interessant d’aquests dos processos de centralització d’experiències abans marginades és pensar quines experiències de l’homosexualitat s’han quedat fora de nou i quines experiències dins de la transsexualitat es queden fora ara mateix. Per evidenciar-ho, és interessant fer-se algunes preguntes: Com és que la imatge de l’homosexualitat segueix sent la de dos homes i no la de dues dones? Per què, curiosament, en aquest cas tornen a estar els homes sobre-representats? Quin tipus de d’home gai està representada? Quanta pluma té? Com és la seva masculinitat? Com és la seva expressió de gènere? Les persones trans que veiem als mitjans, quin tipus de relats tenen? Són tots semblants? Quin tipus d’homes i de dones són? Hi ha alguna d’aquestes representacions de gent que no s’identifiqui com home o dona? Quins tipus de processos fan?
Queda clar que en aquest procés d’assimilació hem oblidat molta gent pel camí. Els maricas, las marimachos, les bolleras que decideixen tenir criatures amb el seu amic marica i criar-los juntes, les locas, les crip, les negres, les persones no-binàries, les persones trans visibles que no volen o no poden encaixar en la idea de “dona o d’home” de la societat. Les putes, els sudakas, les de l’islam queer… En definitiva: aquelles que molesten continuen estan fora.
eP.- DIUS QUE “EL QUE HEM DE FER ÉS GENERAR POC A POC (…) AQUELLS IMAGINARIS, PER A QUE LA NOSTRA CULTURA MUTI PROGRESIVAMENT FINS QUE HI HAGI ESPAI PER A ELLS”. PARLEM DE CASOS A ESPANYA I CATALUNYA COM MERLÍ, ORGIINAL DE TV3, DOBLADA AL CASTELLÀ PER LA SEXTA I QUE ARA TAMBÉ S’EMET A NETFLIX. ES VA DIR EN EL SEU MOMENT QUE EN BRUNO (PROTAGONISTA) ES VA CARREGAR L'”HETERONORMATIVITAT” DE LA SERIE. QUÈ EN PENSES? ÉS EL CAS MÉS REPRESENTATIU DEL PANORAMA ESPANYOL? CONEIXES ALGUN ALTRE CAS?
PG.- Sí, el que hem de fer és reprendre aquest espai per a ampliar el marc de possibilitats d’existència. Concretament Merlí no crec que estigui fent aquesta feina. La sèrie ha estat àmpliament criticada pel feminisme català, fet que han ignorat guionistes i productors. Els personatges femenins segueixen sense tenir pràcticament cap arc argumental més que per acompanyar als nois protagonistes. En dues temporades de la sèrie, no han parlat a classe de cap filòsofa o pensadora dona. Cap. Ni Beauvoir, ni Haraway, ni Anzaldúa, ni Davis… Un dia van decidir fer un capítol sobre transsexualitat (seguint el filó de Transparent) i van parlar de Judith Butler.
El masclisme a Merlí és subtil perquè per a qui no té l’ull posat, passa desapercebut. És subtil perquè parlen de sexualitat i homosexualitat obertament, però és flagrant en el tracte que donen a les dones. Potser allò més preocupant de Merlí és que ho segueixi tanta gent i ningú s’hagi escandalitzat. Igual que no ens escandalitzem quan el cartell de 500 artistes del Viñarock només 3 siguin dones. El masclisme és present a tot arreu i sense desmuntar el masclisme no podem desmuntar cap heteronorma, ja que formen part d’aquest.
eP.- POTSER LES SERIES ESTAN ACONSEGUINT APROPAR-SE A LES SENSIBILITATS D’UN PÚBLIC CADA COP MÉS EXIGENT. POTSER A LA TELEVISIÓ DE PAGAMENT I ALS MITJANS ALTERNATIUS S’HA CREAT UN ESPECTRE MÉS AMPLI DE REPRESENTACIONS LGTB AMB SÈRIES COM TRANSPARENT, PERÒ TAMBÉ AMB ALTRES COM ORANGE IS THE NEW BLACK O SENSE8. COM SÓN LES HISTÒRIES I ELS PERSONATGES QUE CONFORMEN AQUESTES NOVES REPRESENTACIONS? EN QUÈ HAN MILLORAT AQUESTES FICCIONS?
PG.- Les tres sèries que comentes han suposat un canvi radical en la representació d’allò trans al món audiovisual. Fins ara normalment les persones trans apareixen en sèries i pel·lícules per a enganyar als homes, per a ser assassines en sèrie o per a mostrar una vegada i una altra que en realitat aquest exterior femení que es posen no és més que una màscara que sempre acaba caient.
El que diferencia a Sense8, Orange i Transparent és que les persones trans reals apareixen a la pantalla i també al darrera. Transparent està basat en la història real de la seva creadora. Entre els actors i actrius hi ha moltíssims que són trans, l’equip de guionistes compta amb persones trans amb assessors trans, hi ha directors de capítols trans, etc. Sense8 la dirigeixen les germanes Wachowski i el personatge trans (representat per una actriu trans) va molt més enllà de ser trans, no és l’única característica. A Orange el personatge de Sofia va ser tot un canvi, tot i que la seva història continuï girant completament al voltant del trànsit. Va ser el descobriment de la meravellosa Laverne Cox, que de fet apareix en Doubt, una nova sèrie, interpretant a un personatge que en principi no estava pensat que fos trans.
Aquests personatges han aconseguit trencar amb el arquetips que sempre requeien sobre les persones trans. Tenir gent trans permeant totes les capes de la producció ha omplert els seus personatges trans de matisos, de contradiccions, de realitat.
eP.- EN ALGUNA OCASIÓ HAS DIT QUE “ALLÒ TRANS NO DEIXA DE SER UNA FORMA MOLT VISIBLE DE MODIFICACIONS CORPORALS” GENS DIFERENT DEL QUE FAN HOMES I DONES AMB LA CIRUGIA ESTÈTICA, O ELS ESPORTISTES QUE PRENEN HORMONES DE CREIXEMENT I TANTES ALTRES TRANSFORMACIONS A LES QUE ENS SOTMETEM LES PERSONES PER A CANVIAR D’ASPECTE. COM AFRONTA EL DISCURS MEDIÀTIC AQUESTES QÜESTIONS RESPECTE AL TEMA DELS DISPOSITIUS MÈDICS I FARMACÈUTICS DE PERSONES TRANS? S’INCLOUEN AQUESTS CONFLICTES DINS LES NARRATIVES?
La forma que tenim d’entendre els processos trans d’avui dia és una invenció de la medicina moderna i de la capacitat d’aquesta de modificar els cossos. Modificar-los completament, perquè en aquesta nova forma d’entendre els processos trans, el concepte del “cos equivocat” és central i respon a les pressions de gènere que rep absolutament tothom, no només les persones trans. El sistema ens explica que els homes han de ser d’una manera i les dones d’una altra. Les persones trans que busquen confirmar aquests models són més visibles perquè tenen un recorregut més llarg, però en aquesta lluita hi som totes.
Avui dia, en moltíssims casos, quan una persona transita, no ho fa només per a canviar el seu gènere, sinó que aprofita per a convertir-se en una millor versió de si mateixa. Un exemple molt visible és Caitlyn Jenner, que no només va transitar a dona, sinó que es va arreglar el cos sencer per a transitar 20 anys enrere. Un altre exemple d’això són els “packs d’operacions” que ofereixen molts cirurgians. Et fan una mastectomia i de passada t’afegim uns pectorals per a que sembli que vas al gimnàs. O t’afegeixen una liposucció, o uns bons abdominals. A més a més del número desproporcionat d’operacions que s’ofereixen per a les dones trans, en relació als homes trans. Perquè ser home i dona ja no és només això, és respondre a totes les pressions que s’exerceixen sobre els conceptes “home i dona”. Caitlyn Jenner va treure’s 20 anys de sobre. Normalment les dones ho fan paulatinament i Jenner ho va fer tot en 6 mesos.
L’objectiu col·lectiu inconscient de tot això és el de, a llarg termini, passar desapercebuts i no ser mai reconeguts com a trans, tenir els millors tractaments mèdics per a qui mai ningú se n’adoni i ser simplement homes i dones, res més. I jo em torno a preguntar: què està passant amb la gent que habita als marges? I totes aquelles persones que no s’identifiquen ni com a homes ni com a dones? Estem obrint camí o estem limitant possibilitats corporals? Per què continuem alimentant el relat del cos equivocat en comptes d’intentar ampliar les possibilitats de cossos habitables? Per què no alimentem l’orgull de ser trans i tenir cossos trans per a què amb el temps ser reconeguda com a persona trans al carrer sigui un motiu d’orgull i no de por?
Pol Galofre @Polgos
Entrevista: Ana Cecilia Cervantes