- PUBLICAT PER Alfredo Cohen Montoya
El 1993 la selecció colombiana de futbol jugava contra l’argentina i Faustino Asprilla, un dels meus ídols, recorria el camp pel costat dret com una gasela intentant treure’s de sobre tots els rivals per finalment caure escampat sobre la gespa.
–“Filldeputa!… Negre havies de ser!”- li cridava llavors jo, sense una panxa de vergonya.
En aquesta quarta columna per a EL COMEJÉN vull parlar sobre racisme; ja que amb elParlante fa més de 10 anys que faig tallers en instituts on la diversitat cultural és residual i, per tant, els joves tenen centenars de prejudicis i estereotips sobre les persones migrades. Quan estic en aquestes classes els hi explico la meva història personal per explicar la dels altres que, com jo, han vingut a viure a Barcelona amb la intenció de tenir una vida millor.
Fa temps vaig entendre que és impossible que aquests nois i noies es posin a les meves sabates. Mai, per més sensibles que siguin, per més que ho intentin, tindran els malsons que he tingut jo aquesta setmana. Cap no sentirà a les seves carns la sensació de tenir la família i els amics en perill, a 8.000 quilòmetres de distància. No aconseguiré que sentin la frustració i la tristesa que m’envaeix en veure que Colòmbia se segueix assassinant a si mateixa, en un cercle viciós interminable d’odi i destrucció.
Aquesta setmana, l’únic país pel qual pateixo en un mundial de futbol se’m va rebentar a la cara. Ahir, veient al cinema “El olvido que seremos” vaig tornar a plorar. Ningú es podrà posar a les sabates. Ni els meus contactes de Facebook, ni els meus amics catalans, ni la meva família, ni la meva parella, ni els adolescents de Sarrià.
El dolor aliè no es pot sentir com a propi, cada dolor és particular, inalienable, intransferible i per això hauria de ser respectat, sense judicis, sense atacs. Marshall Rosenberg assenyala que la comunicació, si és empàtica, si no és violenta, té la capacitat d’observar, escoltar, atendre les emocions de l’altre i acompanyar-les. Entendre les emocions com a respostes a profundes necessitats és l’única cosa que ens pot ajudar a empatitzar amb els altres.
Comprendre no és sentir, però és millor que res. Si no jutjo el dolor de l’altre, puc entendre la ràbia de la Sandra, una vella amiga del meu Facebook, a qui li van destruir la seva perruqueria uns joves emprenyats durant les protestes. El negoci que havia construït amb esforç durant els darrers 10 anys, com jo. Així mateix, encara que estigui molt equivocada, puc entendre la por de la Marcela, la caixera del banc que sentia que el que estaven destruint uns encaputxats també era seu. Em costa, em dol, em sembla absurd, però amb esforç, puc entendre que una petita part del país tingui por de perdre els seus pocs o molts privilegis, perquè també passa en societats menys desiguals, com en la que visc.
Però, així com puc entendre la Sandra i la Paola, ho puc fer molt especialment amb els centenars de milers de joves i adults que han sortit als parcs, les places i els carrers malgrat la Covid-19. Puc entendre perfectament els camperols i els indígenes que, farts de passar gana i rebre violències durant segles, han bloquejat les carreteres i han tombat les estàtues dels colonitzadors europeus.
Com no entendre que els marginats de sempre es cansin algun dia? Puc entendre perfectament que una joventut sense res a perdre estigui disposada a portar la protesta fins a les darreres conseqüències.
No obstant, no puc entendre que la policia li dispari al poble com no puc entendre a qui dóna aquesta ordre. No puc ni tan sols imaginar el dolor de les mares que han perdut els fills en aquestes manifestacions i en les interminables guerres colombianes. Els qui perden els seus pares es diuen orfes, els qui perden els seus fills no tenen nom.
Em nego a acceptar que una vida valgui el mateix que una oficina, un cotxe, un cel·lular, però entenc que la violència és una forma trista d’expressar el dolor. El dolor dels colombians és el producte d’interminables necessitats no resoltes per un Estat que s’ha oposat que la majoria tingui oportunitats per complaure molt pocs.
Per transformar el país caldrà perdre la por. Però no només a sortir al carrer a expressar el nostre dolor, sinó també a escoltar el de l’altre, a acollir-lo, a comprendre’l, a entendre d’on ve per intentar sentir-ho com a propi, encara que mai no ho aconseguirem. Construir la pau és molt difícil, però construir la guerra sempre és pitjor.
Faustino “El Tino” Asprilla es va aixecar del terra com si m’hagués sentit, es va treure del mig dos o tres argentins i va clavar la pilota a l’angle dret de Goycochea. El que era greu no era que jo, un nen de 9 anys busqués afecte i admiració, el més dolorós és que els adults al meu costat celebressin amb aplaudiments i riallades, aquella racista i classista manera de fer-se home, del petit Alfred Trump.
Text publicat originalment a EL COMEJÉN.