- PUBLICAT PER Alfredo Cohen Montoya
Un joveníssim Carlitos Vives revolucionava el panorama musical del Carib colombià recuperant cançons velles, i jo, amb només set anys, abraçava al meu pare enmig de 20 mil ànimes, cantant aquestes estrofes com si realment algú diferent de la meva mare m’esperés a casa.
“Cuando salgo de parranda muchas veces me distraigo con algunas amiguitas, pero yo nunca te olvido porque nuestros corazones ya no pueden separarse. Lo que pasa es que yo quiero que descanses, pa’ tenerte siempre bien conservadita…”
Han passat trenta anys des d’aquell concert, però la cançó composta per Sergio Moya Molina té més de sis dècades. No obstant això, no seria estrany trobar avui en dia a un adolescent d’algun barri de la meva Barranquilla natal encara cantant:
“Cómo ya tu me conoces te agradezco me perdones si regreso un poco tarde, cuando llegue yo a mi casa quiero verte muy alegre, cariñosa y complaciente, pero nunca me recibas con desaire, porque así tendré que irme nuevamente”
Durant el 2016, en un dels meus viatges a Colòmbia, indignat per la notícia de la violació i assassinat d’una nena pobra, d’origen indígena, a mans d’un milionari, jo també vaig maleir Les Quatre Babys, la cançó que Maluma acabava de llançar amb vídeo.
En l’estiu de 2019 durant un festival a Bilbao, C. Tangana va ser baixat del cartell gràcies a una petició de Change.org. L’argument era que no havia de ser pagat amb diners públics el concert d’un tipus que cantava “machistadas”. Al País Basc, un ramat d’impresentables havia gravat un vídeo mentre violaven a una jove setmanes abans, així que les firmes de la petició van pujar com escuma.
Llavors va tornar Maluma cantant: “Si con otro pasas el rato, vamos a ser feliz, vamos a ser feliz, felices los cuatro, te agrandamos el cuarto…” I ara, el sudaca masclista estava cantant-li al poliamor? La possibilitat d’aquesta relació sense gelosia té fins al moment 1687368274 reproduccions a Youtube, però potser l’únic que indica és que la indústria sap construir els seus personatges. Quan una periodista de la Cadena Ser va preguntar a C. Tangana si es considerava masclista o feminista, el llicenciat en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid va contestar que era transsexual, i que les idees sobre masculinitat i feminitat que té Espanya li mengen el cony.
Vaig prometre a les meves anteriors columnes que aquest espai el limitaria a explicar que tot producte cultural i especialment audiovisual, pot ser considerat una experiència educativa. Educativa en el sentit en què construeix imatges sobre el que ens travessa i el que ens envolta. Ens educa sobre a qui desitjar, a qui votar, com estimar. Estereotips, prejudicis i visions de món que poden significar, especialment per als més joves, formes simplistes de comprendre l’alteritat. Serà impossible acompanyar als/les adolescents si no ens preocupem per entendre les seves músiques, els seus codis, les seves reinterpretacions de la rebel·lia i el sarcasme. Si, a més, en la nostra infinita prepotència els demanem apagar el mòbil i els critiquem els seus youtubers. Estem perduts si no ens importa com funcionen les noves xarxes socials i els algoritmes que les defineixen, mentre els fem preguntes estúpides.
El meu pare entenia a Sergio Moya Molina cantant La Celosa, però se sentia més culte, de millor família, escoltant a The Beatles cantar Run for Your Life, que traduïda diria alguna cosa com: “Prefereixo veure’t morta, nena… a que estiguis amb un altre home. Serà millor que mantinguis el cap alt, nena… o no sabràs on soc”.
El 1984, l’any en què vaig néixer, The Police va guanyar el Grammy a la cançó de l’any per Every Breath You Take. La composició de Sting va encapçalar la llista Billboard durant vuit setmanes consecutives. La traducció de la seva lletra diu així: “Cada alè que prenguis, cada moviment que facis, cada lligam que trenquis, cada pas que donis, t’estaré vigilant. Tots i cada un dels dies, i cada paraula que diguis, cada joc que juguis, cada nit que et quedis, t’estaré vigilant. Oh, no pots veure que tu em pertanys?”
Fa poc vaig preguntar a joves en un taller: ¿què era el primer que venia a les seves ments quan pensaven en reguetón? Perreo intens, em va contestar una noia. Encara no sé ben bé què vol dir, però potser té a veure amb això que m’ajuda a trotar als matins, quan J.Balvin em “taladra” carinyosament les orelles.
Per descomptat que hi ha molts reguetons amb mal gust, però, a hores d’ara a mi també m’agrada el perreo intens, aquesta performativitat explícita dels desitjos sexuals en una generació que va créixer amb veritable accés a la informació. Tampoc perdré el cap pel racisme i classisme expressat des de certs sectors espanyols cap a l’anomenada música llatina. Aquesta que fa temps es va colar als barris perifèrics de Nova York, Madrid, Barcelona i París, i que molt aviat va ser acceptada per l’elit, com ha passat sempre amb totes les músiques populars del món. El que sí que em preocupa, en canvi, és el perreo romàntic. Aquestes cançons que promouen des de fa dècades, en bucle, en qualsevol idioma i en tots els ritmes, mites com que l’amor és una exclusivitat que tot ho pot, que els pols oposats sempre s’atrauen. M’inquieta el perreo romàntic de Shakira, de Malú, de Leyva, d’Aitana, de Camilo o de l’Alejandro Sanz. El de sempre, el que et deixa bruta, cega, sordmuda, maldestre, tossuda, convertida en una cosa que no fa més que estimar-lo.
En un món en què els homes segueixen matant a “les seves” dones, algú ha de desmuntar les correlacions entre amor i violència, dir-li als/les joves que estimar no implica patir i que la gelosia no són més que inseguretat de qui els sent. Que no, que no tota la música sudaca és reguetón i que no tot reguetón és masclista, però, sobretot, que la mitja taronja mai va existir. Que ningú ens faltarà com l’aire per respirar i que cap món s’acaba quan l’altre/a se’n va. Que ningú ha de portar-los a perdre, a cap destí, sense cap per què. Que potser ningú els taparà aquesta nit si fa fred, però que solets i soletes es podran curar, el “corazón partío”.
Text publicat originalment a EL COMEJÉN.