A vegades, explicar què fem no és gaire senzill, treballem diversos tòpics i grups poblacionals a diferents espais d’educació formal i de lleure. No tenim un cànon específic, cada grup i cada territori és únic, no hi ha cap fórmula secreta! El que sí que podem explicar-vos és la nostra experiència i amb quin tarannà va ser creada l’entitat. I això té nom propi, tot un camp d’estudis i de praxi al darrere: es diu Educomunicació.
Per: Ana Cecilia Cervantes
L’educomunicació ha tingut i en té molts mots depenent de l’escola de pensament d’on vingui, però en essència parlem del mateix. Molts acadèmics l’anomenen Media Literacy o Educació Mediàtica, altres li diuen Alfabetització Mediàtica i nosaltres, com a hereus de la tradició llatinoamericana de Paulo Freire i Mario Kaplún, preferim utilitzar aquest concepte, que vincula comunicació i educació dins el mateix context.
El més interessant d’aquesta estratègia és que convergeixen i accionen dues disciplines que avancen en paral·lel, tot i que, en principi, haurien d’estar integrades. I us preguntareu, si l’educació és essencialment un acte comunicatiu (Martínez-Salanova, 2009), com pot ser que no siguin confluents? Doncs perquè aquest binomi només pot sorgir en un context de canvi cultural, dialògic, global, interactiu, on ensenyar, com deia Freire, no sigui transferir coneixement, sinó crear les possibilitats per a la producció pròpia, per a la construcció del coneixement.
Desmuntamites TV. Institut Menéndez y Pelayo.
Una revolució educativa
Com a professionals de l’educomunicació som conscients que el que proposem és revolucionari: incloure les tècniques i els mitjans de comunicació dins els processos educatius, siguin els continguts que siguin, siguin les beneficiàries que siguin. Cal aclarir que aquest no és pas un aprenentatge tecnològic, no necessàriament inclou manipular càmeres, xarxes o programes d’edició. L’objectiu principal de la nostra estratègia és utilitzar aquests recursos per aproximar-nos a un grup de persones sobreestimulades per les pantalles i sobresaturades d’informació.
Nosaltres ho percebem durant les sessions, tant la gent jove com la gent gran comenten i comparteixen continguts, cada dia, sense verificar-ne l’autenticitat, arrossegats pels trending topics i les veritats del noticiari. Mai gaudeixen d’espais on exercir el seu dret a qüestionar, criticar o debatir aquestes projeccions de la realitat.
El canvi d’una educació objectivista, amb veritats absolutes i indiscutibles, a una més constructivista ens ha obert el camí. Ja s’ha començat a posar l’èmfasi en les diferències que pot haver-hi dins d’un grup determinat. Ara es tenen en compte les seves expectatives, motivacions, interessos, capacitats i coneixements previs, però en queda molt per recórrer. L’alumnat o el grup de treball ha d’estar implicat, cada vegada més, en el seu procés educatiu. I solament un model més dialògic i participatiu ens portarà cap al canvi definitiu.
La comunicació abans de la tecnologia
Afortunadament ja ho sabem: les màquines no substituiran a les persones per més que avanci la tecnologia, però és necessari conèixer els seus canvis i mutacions constants. Així doncs si pensem, com Marshall McLuhan, que el missatge és el mitjà encara el tenim molt cru. Sembla que en molts sentits ens seguim movent en aquesta metàfora del mirall retrovisor:
“Potser, la mera acceleració dels esdeveniments humans i el conseqüent augment d’interfícies entre homes i institucions garanteixen una multiplicitat d’innovacions que alteren tots els acords existents (…) L’instint humà ordinari fa que les persones s’allunyin d’aquests nous ambients, i confiïn en el mirall retrovisor com una espècie de repetició o retorn a l’ambient anterior, garantint així la total desorientació en tot moment. No és que hi hagi res dolent amb l’ambient antic, però simplement no servirà de mapa de navegació per al nou”
McLuhan i Parker, 1968
La Gran Gent Gran. El Coll-La Bruguera
Una vegada vam superar el perfil de mestre que ho sap tot, que ho controla tot, hem començat a assumir nous reptes com a entitat, a aprendre durant el procés, a deixar que el grup parli i ens ensenyi coses noves. Una línia d’aprenentatge més horitzontal necessita temps, però a llarg termini pot portar-nos a nous ambients comunicatius i educatius, com ho proposava McLuhan.
És veritat, la tecnologia viatja més ràpidament que nosaltres, però hem de mirar cap endavant, no perdre de vista el paisatge i donar-li als continguts una perspectiva crítica de la societat i de l’actualitat. Es tracta, més aviat, de convertir el lloc d’aprenentatge en un espai per a la democràcia, la participació, el dret a la informació de qualitat, el debat i, per què no, la promoció i construcció de nous continguts.
Si encara et queden dubtes i vols conèixer com treballem l’educomunicació a ElParlante, visita la nostra pàgina de projectes, o el nostre Canal de Youtube, trobaràs que les temàtiques, els espais de treball i els públics són diversos. A l’aula de classe fem La Cruïlla Comuna, Compartint Experiències, per exemple, i altres espais oberts al públic general fem Ciutat Esperança, Projecte Prisma o La Gran Gent Gran.
Referències
Per revisar els conceptes al voltant de l’educomunicació i conèixer altres entitats com la nostra, visita els següents enllaços, revisa els moocs i vídeos:
- Mooc’s del Seminari d’Educomunicació d’ElParlante (2017)
- ¿Qué es Media Literacy?
- Educación Mediática: ¿Qué hace Finlandia?
- Portal de la Educomunicación
- Especial de TVE-UNED: Educomunicación, retos y desafíos
Creus que es pot implementar al teu centre o institució? Escriu els teus comentaris a sota!!!