- PUBLICAT PER Alfredo Cohen Montoya
No em queia bé la termita. Jo només era un nen quan va acabar amb un armari gegant que hi havia a l’estudi de casa meva. Va caure de cop contra el terra, una enciclopèdia il·lustrada del segle XX que va trencar els discos d’acetat d'”El Flecha”, el personatge literari de David Sánchez Juliao, amb qui el meu pare m’enamorava del Carib. Eren èpoques en què el narcotràfic feia volar carros als carrers de Colòmbia, així que el soroll inesperat de l’armari implosionant em va cagar de l’ensurt. A aquella edat, ningú m’havia explicat que hi hagués bestioles que s’alimentessin de cel·lulosa de fusta.
Aquesta termina (comején amb castellà) per al que escric em cau millor i sí que va aconseguint el seu propòsit: el de generar idees perquè roseguin el sistema. Em convertiré en el seu fan, el fidel seguidor, el soldat, el tèrmit number one.
És una alegria que aquest espai faci un any justament l’any en què els bitxos invisibles semblen destruir-ho tot. La immensa majoria de les emprenedories socials no ho aconsegueixen, però estic convençut que un projecte que dura més d’un any pot durar tota la vida. Que pugui, no vol dir que ho aconsegueixi, però pot perquè és un projecte col·lectiu, que sap el que vol i més o menys per on va.
Felicitats a aquest projecte plural, amb caràcter, independència, veu pròpia que, com els tèrmits, està acostumat a treballar en equip.
Quan vaig conèixer els qui estan darrere de la iniciativa, vaig entendre que no podia esperar menys i que jo també volia ser-hi: fer part d’un “comején” així, amb tanta fusta per davant.
Text publicat originalment a EL COMEJÉN.